Dilluns va morir l’avi de l’Oriol. 91 anys, 65 de casat, amb fills, néts i besnéts . No es pot demanar més.
S’agraeix viure una mort així. Quan toca, consolats i tranquils.
M’ha agradat tenir a prop tots aquests anys a l’avi Pep. M’agradava parlar amb ell i, sobretot, escoltar-lo. Escoltar les seves històries i les històries del poble que explicava.
Em va explicar que cada any anaven caminant fins a Arbúcies durant setmanes per emprovar-se el traje” que es feien per la Festa Major.
Em va explicar que quan tenia 9 anys el van enviar a fer de pastor a Balenyà en una casa de pagès. No li agradava fer de pastor i s’enyorava. Va estar durant més d’un mes intercanviant una xocolatina que li donaven per berenar amb un nen més gran que li comprava per un cèntim. Estalviava per tenir-ne prou per agafar l’autobus de línia de tornada a Viladrau.
El dia que va tenir el preu del bitllet va anar a esperar l’autobús i quan hi va pujar, el conductor, en veure que era un nen, el va deixar pujar gratis. No va tornar a fer de pastor.
La meva anècdota preferida és quan explicava com havia demanat matrimoni a la seva dona, la Úrsula.
” La vaig parar a la plaça i li vaig dir:
– Et voldries casar amb mi? És que a casa ens fa falta una dona. Només som el pare, el meu germà i jo i necessitem una dona per portar la casa.
Jo intentava posar-hi una mica de romanticisme: Home et devia semblar simpàtica, guapa, t’hi havies fixat….
– No, no, no hi havia parlat, però és que necessitàvem una dona.
Ja ja ja ! I mira, la Úrsula va acceptar. I han estat tota una vida junts i la mar de bé. Avui ella deia “que homes com el Pepet ja no n’hi han“i que sap que té a molta gent però se n’ha anat el principal”
Potser si féssim una tria tan poc pensada encertaríem més?
També recordo molt bé un dia que vam anar a buscar bolets amb les meves amigues i en arribar els vam anar a ensenyar a l’avi Pep que en sabia molt. Havíem collit amb la màniga ampla perquè tots els trobàvem d’un aspecte immillorable i la seva sentència era implacable:
– Aquest… si us voleu morir en poques hores, és bo.
– Aquest …un bon mal de panxa.
El millor diagnòstic va ser:
– Aquest…hi ha algú que se’l menja.
Crec que de tota la gent que té presència i pes a la nostra vida (i a vegades també de la que passa fugaçment) en podem treure una lliçó de vida.
Tinc molt clara la lliçó que he d’aprendre de l’avi Pep: VALORAR EL QUE TINC.
Ell sabia ser feliç amb poc (que en realitat és molt però, sovint, no ho sabem veure): treballar el seu hort, anar a collir bolets, menjar coses bones, tenir la porta oberta de casa i rebre al voltant de la taula a qui vingués, seure a prendre la fresca, conversar, estar amb la família…
A casa seva penjava aquest lema : “Verge Santa del Roser, vetlleu perquè en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé”
L’exemple està ben donat avi, ara em faltarà l’aprenentatge. Tan de bo el pugui transmetre al Guim i a l’Anna.
Gràcies per tot.
Read Full Post »
paraulespetites.wordpress.com 