La setmana passada vam estar uns dies amb l’Oriol i els nens a un hotelet del pla de l’Estany, tocant a l’Alt Empordà. La Catalunya interior està buida a l’agost i s’hi està molt bé.
Al poble del costat, era Festa Major. Perquè us feu una idea, i citant paraules textuals d’un dels seus habitants, “al pic de l’estiu, hi vivim una trentena de persones”.
El dia de festa grossa era dissabte. A la tarda ja vam explotar l’animació infantil amb festa de l’espuma incorporada (el mateix cantant manejava el canó d’ espuma: 2 en 1).
Al vespre, com no, ens vam apuntar a la botifarrada popular. El menú era : pa amb tomàquet+ xoricet o cansalada+ beguda+iogurt= 6 euros. Bé de preu. Una mini plaça engalanada de guirnaldes, una barra Moritz i un grup de música(que s’intuïa bo) fent les proves de so van ser el marc del sopar.
En arribar el moment de “postres iogurt” els vaig anar a buscar a la barra i vaig preguntar pel sucre. L’amable senyora que ja es veia que manejava “el cotarro”, em va dir:
- Té, està aquí, és per compartir.”
I em va donar un tupper ple de sucre amb una cullera metàl.lica de casa a dins. El tupper de sucre per compartir entre tots els assistents a la festa major em va semblar genial. Entre “On està el sucre?” , “Gràcies”, “En voleu?”…. el tupper va anar passant per tots els racons de la plaça fins que tothom va haver consumit el seu iogurt natural.
Quan els components del grup de música van haver també ingerit el seu iogurt, va començar el concert. Primer van tocar el seu disc. Sonava bé. Després van tocar algunes verisons conegudes. Els habitants del poble que regentaven la barra (sobretot dos parelles d’uns 60 anys) ballaven coordinats una coreo. Eren l’alegria personificada.
Llavors a la mitja part va arribar el moment més esperat pel meu fill Guim: la rifa. Els premis eren:
- Deu entrades dobles per un balneari (hi devien tenir contactes)
- Una ampolla d’oli de 2 litres
- Una pota de pernil.
El sorteig va ser llarguet. A part de treure paperets amb números (unitats, desenes i centenes) de 3 mans inocents (una de les quals era la meva filla Anna), després el sortejador tirava una moneda a cara o creu perquè havien venut tires de números taronges i tires verdes.
Per tant, un cop sortia el número hi havia dos candidats al premi que esperaven la tirada de la moneda: cara era taronja i creu verda.
Un cop hi havia guanyador/a definitiu, els meus fills i altres nens que havíem conegut aquell dia tiraven confetti dirigit a l’afortunat. Feia una estona una senyora del poble ens havia repartit dues bosses de confetti per amanitzar la festa!
Quan teníem adjudicades les 20 entrades al balneari va arribar el moment estrella de l’oli i el pernil, (curiosament les entrades semblaven la palla del sorteig).
I curiosament, tot i haver repartit 1000 números taronges i 1000 números verds (en tires de 10); l’oli va tovar al 103 taronja i el pernil al 106 taronja: la mateixa noia afortunada.
Després de la rifa vam marxar, veient com la banda tornava a arrancar i aquell petit poblet de l’Alt Empordà que comptava amb 10 habitants de tot l’any, tenia festa grossa per una nit.
paraulespetites.wordpress.com 