10 dies d’una mestra de primària

M’agrada la meva feina. M’agrada perquè cada dia et sorprèn, et genera reptes i  aprens.

Aquest curs comparteixo una tutoria a 4t de primària (9/10 anys).

Aquesta tarda de diumenge volia començar a preparar l’inici del nou Projecte que iniciarem sobre Osona. Vull enfocar-lo des de diferents moments històrics (que he consultat amb una historiadora): L’Edat de Bronze (4000 ac), Els ausetans (íbers) (120 a.c), l’edat Mitjana (Abat Oliba i muralles de Vic), El bandolerisme a Osona (1590), el 1951 (per posar una data que ens permeti parlar del franquisme i la postguerra però que comptem amb testimonis) propers i l’actualitat 2019.

Començar un Projecte genera emoció i si tu la sents la podràs transmetre als alumnes i l’emoció aportarà aprenentatge.

Així, que mentre donava voltes al tema, he recapitulat els meus últims dies a l’escola i he comprovat la varietat de les meves activitats i la quantitat de moments d’emoció que he viscut. Segurament, igual que jo desconec el funcionament de moltes feines, a molts de vosaltres us pot sorprendre totes les tecles que es poden arribar a tocar fent de mestra.

En els últims dies….

• Els meus alumnes estant acabant el Projecte del Disseny ja que som “la classe del Disseny”. S’han agrupat per interessos i han dissenyat un producte: samarretes, llibretes, cartells de fusta, pósters, un joc de taula, una lunchbag… això m’ha portat a familiaritzar-me amb un programa de disseny digital, a aliarme amb una iaia cosidora i …. també a ajudar a l’equip de nenes que volia elaborar la seva marca de cosmètics. Així que una de les meves últimes activitats ha estat acompanyar-les a la cuina de  l’escola i amb l’ajuda de la cuinera fabricar barres de crema de cacau.
• En el taller d’anatomia amb  alumnes de 4t, 5è i 6è hem diseccionat una pota de pollastre i hem observat un lligament al microscopi. S’emocionaven quan anaven descobrint cada part estudiada i la relacionaven amb l’esquelet (també n’hi havia algun que s’ho mirava en la distància amb cert fàstic).

 

• A castellà he volgut provar de funcionar per Racons de treball. Els alumnes tenen un Pla de treball que han de dur a terme al llarg d’un mes i van realitzant les diferents tasques al seu ritme. M’ha portat força feina organitzar-ho i dilluns va ser la prova. Mentre 4 alumnes jugaven a l’Scattergories, 4 redactaven un mail, 4 s’autodictaven unes frases després d’aprendre algunes normes ortogràfqiues de B i V, 3 deduien el significat d’uns “refranes”, 4 llegien junts uns capítols de l'”Elvis Riboldi” i 3 treballaven la separació de sílabes amb els portàtils. Em va agradar com va funcionar. Tot i que feien coses diferents, tots sabien què havien de fer i estaven concentrats. Com a mestra va ser gratificant i seguiré elaborant “Planes de trabajo” per a cada mes.

 

• Dimecres vaig anar a una formació d’Art i Escola. Era un dia que havia nevat, a la tarda plovia i tot conviadava a arribar a casa i encendre la llar de foc.  Feia mandra anar a Vic a la formació. Però és d’aquelles tardes que marxes a casa contenta i amb ganes de fer coses noves després d’intercanviar experiències amb altres escoles.

 

• Dijous a la tarda vaig anar a una altra formació. Aquest cop de biblioteques escolars. Vaig entrar en un espai cuidat i bonic. Una mestra amant de la literatura que estimava el que feia ens conduïa per l’espai . Hi havia llibres oberts en diferents racons que convidaven a ser llegits, personatges de contes en versió titelles, ninots de cartró.., un davantal ple de butxaques que amagava poemes i molts detalls que aportaven màgia. De nou, de tornada a casa amb idees noves ballant pel cap.

 

• Divendres vam dur a terme una idea mig boja que va sorgir en el grup que tinc actualment als espais artístics. Va sorgir el tema del “Camuflatge” i van proposar fer una partida de l’amagada (“escondite” pels barcelonins) amb tots els alumnes de primària a l’hora del pati. La proposta passava perquè paressin les mestres i també per afegir al joc elements que facilitessin el camuflatge. Van omplir el pati de caretes, perruques, teles llargues…Estava permès intercanviar-te peces de roba amb els companys, disfressar-te… Les mestres no podien treure perruques, destapar teles o treure caputxes i havien d’endevinar qui era cadascú. Un dels alumnes ho va gravar tot amb una  goPro. Va ser divertit i  diferent. Uns 120 nens i 4 mestres als que la mitja hora de pati va passar volant. No hi va haver baralles ni conflictes. Divendres que ve hi tornem per petició popular. 

En fi,  que fas una mica de tot i aprens una mica de tot també.

 

 

 

Read Full Post »

Els “flashos” de la nostra vida

El dia de Nadal, en un moment una mica estovat, vaig proposar un petit joc a la meva família (d’arrel): el meu pare, la meva mare i la meva germana. Els vaig demanar que pensessin 4 moments que recordessin feliços compartits per nosaltres 4.

Ens vam donar una estona llarga i els 4 alhora ens els vam enviar per whatsapp.

En un moment vam reunir 15 moments bonics familiars. 15 perquè la meva mare i jo vam coincidir en una escapada a Àvila i Segovia que va organitzar el meu pare en un rampell de “Nos vamos esta tarde”. La meva germana, en canvi, d’aquest viatget a Segovia no en recorda res especial.

És curiós com cada persona reté coses diferents i capta sensacions diverses d’un mateix moment. A la meva llista escollida hi havia, per exemple, un dia de “baldeio” a tope després d’unes obres a Viladrau. Ells 3 no el recorden com a moment gloriós però jo tinc present la sensació de passar un cap de setmana els 4 quan ja no ens movíem en bloc familiar; recordo riure. La majoria d’instants, però, eren admesos com a feliços per les 4 parts: escenes quotidianes, viatges compartits, moments clau… i va ser bonic reviure tants flashos feliços de cop.

Això dels “flashos” és en part incontrolable. Et vénen de cop, te n’arriben que no triaries recordar… però n’hi ha alguns que els retens a foc al cervell perquè saps que són bonics de capturar.

Fa un parell de dies, vaig llegir una entrevista que van fer al Moisès Broggi quan tenia 98 o 99 anys. Parlava de la fase de vida espiritual i contemplativa que vius a la vellesa. Deia que era també una part bonica de viure i que hi tenien molt pes els records que havies anat col.leccionant.

Aquests dies he estat de viatge amb l’Oriol i els nens a Portugal. Cada vegada sóc més conscient de quins ón els moments màgics i els intento captar a consciència per a la meva col.lecció de records.

He capturat una posta de sol a Cabo San Vicente, on sembla que s’acabi el món. Els nens i nosaltres estàvem callats juntament amb un centenar de persones més que, escampades entre roques, i  també en silenci, miraven atentes el descens del Sol darrere el mar. El músic que feia una estona tocava sota el far també va deixar de fer-ho i només s’escoltaven amb força les gavines. Va ser lent, bonic i espectacular.

He capturat moments bonics en platges solitàries on els nens trobaven petxines gegants i jugaven amb les ones.

He capturat racons de Lisboa passejats pels 4 amb la llum especial que té la ciutat i amb el bullici de la nit.

He capturat un fi d’any que va resultar ser fantàstic, amb un cotillón del Tiger lisboeta i un parell de delicatessen improvitzades d’una mena de mercat de carrer. Els nens ballàven a casa i vam menjar 12 trossos de poma a destemps.

He capturat la sintonia de molts moments amb l’Oriol que intentarem conservar, aplaçant al màxim la següent discussió sobre qui penca més casa.

He capturat el passeig a l’altre costat del Tajo. La llum altra vegada bonica, el vi (que com diu el meu pare també fa feliços els moments), les vistes.

Aquest viatge té banda sonora. El hit ha estat “La mafiosa” que sonava tot el dia a la ràdio. Si l’escolto quan sigui vella (no sé si ho faré) segur que em vindran “flashos” d’aquest viatge.

Alhora, aquesta Lisboa del 2019 m’ha portat “flashos” d’un altre viatge a Lisboa. El del 98? 99? amb la Cris, la Marta i la Sus. El castell de San Jorge a la tarda, una discoteca, una casa a Cascais buida de mobles però plena de riures grabats en vídeo.

I d’aquelll viatge també tinc el “flash” d’una cançó que corejàvem amb força, permetent-nos fins i tot segones veus, mentre fumàvem Nobel dins el cotxe. Una cançó que quan l’escolto m’hi porta.

Read Full Post »