El dia de Nadal, en un moment una mica estovat, vaig proposar un petit joc a la meva família (d’arrel): el meu pare, la meva mare i la meva germana. Els vaig demanar que pensessin 4 moments que recordessin feliços compartits per nosaltres 4.
Ens vam donar una estona llarga i els 4 alhora ens els vam enviar per whatsapp.
En un moment vam reunir 15 moments bonics familiars. 15 perquè la meva mare i jo vam coincidir en una escapada a Àvila i Segovia que va organitzar el meu pare en un rampell de “Nos vamos esta tarde”. La meva germana, en canvi, d’aquest viatget a Segovia no en recorda res especial.
És curiós com cada persona reté coses diferents i capta sensacions diverses d’un mateix moment. A la meva llista escollida hi havia, per exemple, un dia de “baldeio” a tope després d’unes obres a Viladrau. Ells 3 no el recorden com a moment gloriós però jo tinc present la sensació de passar un cap de setmana els 4 quan ja no ens movíem en bloc familiar; recordo riure. La majoria d’instants, però, eren admesos com a feliços per les 4 parts: escenes quotidianes, viatges compartits, moments clau… i va ser bonic reviure tants flashos feliços de cop.
Això dels “flashos” és en part incontrolable. Et vénen de cop, te n’arriben que no triaries recordar… però n’hi ha alguns que els retens a foc al cervell perquè saps que són bonics de capturar.
Fa un parell de dies, vaig llegir una entrevista que van fer al Moisès Broggi quan tenia 98 o 99 anys. Parlava de la fase de vida espiritual i contemplativa que vius a la vellesa. Deia que era també una part bonica de viure i que hi tenien molt pes els records que havies anat col.leccionant.
Aquests dies he estat de viatge amb l’Oriol i els nens a Portugal. Cada vegada sóc més conscient de quins ón els moments màgics i els intento captar a consciència per a la meva col.lecció de records.
He capturat una posta de sol a Cabo San Vicente, on sembla que s’acabi el món. Els nens i nosaltres estàvem callats juntament amb un centenar de persones més que, escampades entre roques, i també en silenci, miraven atentes el descens del Sol darrere el mar. El músic que feia una estona tocava sota el far també va deixar de fer-ho i només s’escoltaven amb força les gavines. Va ser lent, bonic i espectacular.
He capturat moments bonics en platges solitàries on els nens trobaven petxines gegants i jugaven amb les ones.
He capturat racons de Lisboa passejats pels 4 amb la llum especial que té la ciutat i amb el bullici de la nit.
He capturat un fi d’any que va resultar ser fantàstic, amb un cotillón del Tiger lisboeta i un parell de delicatessen improvitzades d’una mena de mercat de carrer. Els nens ballàven a casa i vam menjar 12 trossos de poma a destemps.
He capturat la sintonia de molts moments amb l’Oriol que intentarem conservar, aplaçant al màxim la següent discussió sobre qui penca més casa.
He capturat el passeig a l’altre costat del Tajo. La llum altra vegada bonica, el vi (que com diu el meu pare també fa feliços els moments), les vistes.
Aquest viatge té banda sonora. El hit ha estat “La mafiosa” que sonava tot el dia a la ràdio. Si l’escolto quan sigui vella (no sé si ho faré) segur que em vindran “flashos” d’aquest viatge.
Alhora, aquesta Lisboa del 2019 m’ha portat “flashos” d’un altre viatge a Lisboa. El del 98? 99? amb la Cris, la Marta i la Sus. El castell de San Jorge a la tarda, una discoteca, una casa a Cascais buida de mobles però plena de riures grabats en vídeo.
I d’aquelll viatge també tinc el “flash” d’una cançó que corejàvem amb força, permetent-nos fins i tot segones veus, mentre fumàvem Nobel dins el cotxe. Una cançó que quan l’escolto m’hi porta.
paraulespetites.wordpress.com 
👏🏽👏🏽👏🏽👏🏽