Sóc de bar. Ser de bar és considerar “estar al bar” com a plan en sí, com a bon plan.
Un bar pot ser moltes coses: lloc de trobada, lloc d’espera, lloc per estar sol, una agradable rutina, un descans de turista en una altra ciutat…
Són moltíssims els bars que he trepitjat al llarg de la meva vida però n’hi ha uns quants rellevants per diferents coses:
A Barcelona:
El Noray: el bar de la família. On es reunia la meva àvia amb les seves amigues, on dinàvem molts dissabtes demanant sempre el combinat nº 13, on la meva mare s’ha seguit trobant amb les seves cosines, l’espai que ens acostuma a recollir també sempre quan tornem d’un tanatori d’algú de la família, quasi per instint. On el meu fill diu que fan la millor pizza margarita.
L’Arimon: el bar de trobada d’amigues. On ens passàvem les tardes després d’instituts i universitats. On ens trucàvem (abans dels mòbils) al fixe del propi bar per saber si hi havia algú. On, fins i tot, hi vam trobar feina la meva germana i jo sense aixecar el cul de la cadira. Des de l’altre costat de la barra te n’adones de les rutines i fidelitats al bar. Quasi cada dia veus les mateixes cares a les mateixes hores: les mestres que feien el cafè abans d’entrar a treballar, el senyor “trajat” que prenia un cafè amb llet i t’imaginaves treballant en un banc, l’home de la tragaperras, el Sr Lluís que se’ns va fer tan entranyable a la meva germana i a mi…
L’Heliogàbal: Un bar de Gràcia que portaven una amics on vivíem els dijous del vespre fins a la matinada. On escoltàvem recitals de poesia i concerts. On jugàvem a daus amb uns grups de lo més “variopinto” i ens reuníem cada setmana els mateixos fidels.
A Viladrau:
Els bars de poble signifiquen una altra cosa. Són casa. Pots acabar asseguda en una taula ben diversa, sopant amb algú improvisadament o tenint converses amb gent d’altres edats.
El Daina/Vinya/Àgora, el Racó i la Cerve m’han acollit des de fa molts anys. Segons l’època n’he freqüentat més un o altre.
Actualment els divendres són del Racó. On beus aquella cervesa de divendres tarda que sembla més bona i més merescuda. La tarda dels divendres el racó és una guarderia. Un lloc de reunió per pares i per nens que s’hi troben, per treballadors que despedeixen la setmana laboral, per amics que s’hi troben abans de sortir a sopar.
I les tardes de diumenge són de La Cerve. Una cientela molt fixe s’hi reuneix per menjar pipes. S’està convertint en una rutina setmanal. A vegades allarguem i ens hi quedem a sopar. M’agrada allargar els diumenges. “Los domingos también existen”. M’agrada que els nens es relacionin amb la gent del poble, que estableixin converses diferents i se sentin part d’una comunitat més gran que els coneix i els cuida.
I en molts moments de la vida segons estudis i feines m’he apropat a diferents bars i restaurants que s’han convertit en rutines agradables.
Els divendres, per exemple, dinem amb les de la feina a Can Cuca de Sant Julià, on ja saben que vols l’aigua freda, el cafè sol i t’avisen si fan llibrets. On quasi sempre aconseguim la taula rodona. On ens relaxem i agafem amb ganes la tarda del divendres.
Suposo que els que no són de bar ho consideren una pèrdua de temps o argumenten allò de que “per pagar 1’10 per un cafè, me’l prenc a casa per 30 cèntims”. O potser són simplement més caseros o menys sociables, o no hi troben el què. Perfectament vàlid però a mi, com deia el Sabina, “que no me cierren el bar de la esquina”.
paraulespetites.wordpress.com 