Quan vam anar a viure fa dos anys a la casa nova (nova per nosaltres perquè ella existia des del 1700 i picu), ens vam quedar només dos mobles dels que hi havia: una taula i un escó (banc) de fusta a conjunt.
Semblaven estar arrelats a la casa, formar-ne part, s’havien de quedar.
Estaven al menjador però nosaltres els vam treure al porxo del jardí.
Estaven pintats de color fusta fosca. Feia temps que me’ls anava imaginant de fusta clara que m’agrada molt més. Aquest maig m’he animat a decapar-los. Mai he estat gaire de fer coses amb les mans, no sóc massa perfeccionista ni tinc molta paciència però, quan se’m posa una cosa entre cella i cella vaig a tope. En un dia ja vaig fer tota la taula i m’ha sorprès com he “disfrutat” del procés.
Senta molt bé fer feina d’aquest tipus (sobretot quan normalment no la fas), feina més física i mecànica que et deixa el cap lliure de maldecaps. Et fa concentrar-te en el moviment de la polidora, en fer força, en mirar de no llimar-te el dit… Avances i estàs orgullosa i satisfeta amb tu mateixa. La dutxa de després per treure’t el quilo de “virutes” del cos també és un gust.
La taula, que ara trobes més bonica, és obra teva i també del teu sogre amb el que et va agradar treballar un matí a quatre mans.
El procés de restaurar un moble l’he trobat carregat de bellesa (potser també em va agafar sentimental). Mentre treia capes de pintura opaca, m’anava imaginant la vida que amagava la taula, com si n’arrenqués capes de records incrustats.
Els nostres dinars d’estiu diaris, els dinars de primavera quan la movem al sol, les revetlles de Sant Joan, la taula tacada de pintura envoltada de les fèmines de la meva família inventant quadres abstractes, les celebracions dels meus 40, les olives i les cerveses dels vespres d’estiu, les converses nocturnes compartint el mal hàbit de fumar amb algú o sola fent un kit kat que carrega piles després de sopar.
I abans nostre, altres famílies, altres històries. Potser adolescents allargant nits fins les tantes al seu voltant, segur que riures d’amics fent sobretaules, silencis al costat del foc, o sol.lituds en una taula massa llarga. Potser unes mans s’hi han agafat recolzades al banc, amagades per la taula. Potser algú hi ha fet un cop de puny i ha pres una decisió important o s’hi ha abocat a plorar creuat de braços.
Molta vida recolzada sobre una taula.
I la meva taula m’ha fet pensar en les taules de l’Eva Piquer que sempre m’arriba. Un bonic escrit que fa pocs dies va llegir una nena de l’escola, tan ben llegit que va guanyar un certamen de lectura en veu alta.
https://www.catorze.cat/noticia/4545/si/taula/parl
paraulespetites.wordpress.com 