La setmana passada vam passar unes dies amb l’Oriol i els nens a un hotel bonic i petit, de només 5 habitacions.
Al llarg d’aquests dies, he tingut estones per observar el fer d’altres parelles i famílies amb els que comparteixes piscina, pati per esmorzar, entrades i sortides.
Els hostes representaven diferents moments de parella, cada una amb les seves característiques.
Parella amb bebé: Se’ls veia tranquils. Molt conformes amb passar un estiu sense grans viatges ni pretensions. Disfrutant del bebé d’uns 7 mesos amb il.lusió. Una parella amb bebé no acostuma a transmetre passió, més aviat estan en un moment de cooperació. Fent equip i donant-se espai (si són una mica generosos) per descansar de bebé. Ella estava sola amb el nen a la piscina mentre ell devia fer una migdiada, ella degustava un postre de xocolata mentre ell es movia amb el nen a braços provant que s’adormís.
Les paraules que intercanviaven solien ser de logística: “em passes el jersei del nen?”, “L’agafes que pujo a buscar…'”, “Li donem ara el berenar?”…
Parella d’uns 50 molts: Els que anaven més a deshora de la resta. Relaxats i sense compliments. Es notava que es coneixien tant que no necessitaven parlar per entendre’s. Es respectaven les manies i els tempos. Quan ella llegia, ell no l’interrompia, es banyàven d’hora al matí i tard a la nit a la piscina (suposo que per evitar coincidir amb les criatures). Estaven molt en silenci però, de tant en tant, intercanviaven unes paraules, que no se sentien, que els feien somriure. Codis comuns practicats durant anys.
Els portuguesos: Ui els portuguesos! Pur caramel.
- Mira que enamorats que estan! i són més grans que noslatres! Vaig dir a l’Oriol. Hem de recuperar xispa!
- És que jo taaant enamorat com el portuguès no sé si ho he estat mai. (em va dir el burru, ja ja !)
Els portuguesos tenien dues filles, d’uns 10 i 14. Entre plat i plat s’agafaven la mà i es miraven embadalits. Reien del que deia l’altre. Bevien grappa lentament després de sopar mantenint sempre una animada conversa. Ella coquetejava com si el volgués conquistar en la primera cita.
El cas portuguès em va arribar. Vem riure amb l’Oriol comparant-nos amb els portuguesos i forçant-nos a assemblar-nos-hi una mica.
L’última nit, però, vaig observar que la nena petita de la parella portuguesa parlava estona per telèfon: Suposeu amb qui?
Amb la seva mare!
Ahhhh! Tot s’entén més. Un nuevo amor, o almenys més recent. Tots sabríem deplegar les nostres millors armes.
Cada parella és un món, un moment vital, un encaix diferent, un muntatge construït a 4 mans.
I nosaltres… “no estamos tan mal” i, intentarem afegir “paixao” portuguesa, donar-nos espai com el matrimoni savi i disfrutar dels nostres fills com els pares del bebé; o almenys, ho intentarem.
paraulespetites.wordpress.com 