I divendres ja en faràs 6!
Un any de canvis. Has començat la primària i et passeges orgullosa cap a l’escola amb una motxilla enorme, en la que trasllades una carpeta i una agenda, que no necessites massa, però et fa gran.
I ja no patines al grup de les “Petites”, ho fas amb les “Mitjanes”; la més petita de les mitjanes, però “Mitjana” en definitiva.
Et veig petita quan busques que t’agafem a coll i quan gaudeixes d’una banyera amb els ninots de les princeses Disney.
Et veig gran quan descobreixo al meu mòbil uns vídeos gravats per tu en els que fas un tutorial d’una classe de ioga amb un “desparpaju” que em té al.lucinada, o ensenyes tipus “Tour virtual” casa nostra mentre expliques en castellà cada detall (“los calajos” y todo).
Et veig petita quan dibuixes figures humanes sense coll i amb uns dits llarguíssims a les mans.
Et veig gran quan cantes seguida la lletra d’alguna cançó de moda.
Et veig petita quan comprovo que no entens quasi cap de les paraules que cantes amb tant entusiasme.
Et veig gran quan vas a comprar sola a les botigues i camines decidida.
Et veig petita quan intentes lligar els sons aprenent a llegir.
I aquí entre la nena que juga a nines i la que vol ensenyar la panxa amb samarretes curtes, balles la vida. En el sentit figurat i en el literal. Balles sovint, inventes coreografies i ens fas ballar amb tu. Balles amb energia i també ho saps fer amb delicadesa. Saps ballar sola també.
Descobreixes la vida amb les seves coses boniques i les que no ho són tant. Descobreixes emocions noves.
Sempre has plorat amb molt sentiment. Fa unes setmanes et vas posar a plorar desconsoladament. Em vas dir que era per una cançó d’un drac que cantava el mestre de música del curs passat.
Vaig entendre de seguida que es tractava de “Paf era un drac màgic” que realment fa una pena terrible. Et va servir de poc que et digués que el drac ja devia tenir amics dracs, que jo tenia amigues quan era petita que feia anys que no veia però que no passava res, que potser de tant en tant es veurien el nen i el drac…Tu seguies plorant dient “És que a més la cantava molt fluixet” (és veritat que el to amb el que es canta pot afegir pena).
Amb la mateixa intensitat que plores, rius, i ho fas amb un riure contagiós que m’encanta. Rius i em fas riure.
Ja des de P5 o P4, veus junt amb el Guim una sèrie titulada “100 cosas que hacer antes de ir al instituto”. Sempre penso que vas bé de temps per dur-les a terme.
Ahir mentre la miràveu, et vaig preguntar:
- Ja saps fer coses d’institut?
I em vas respondre:
- Sí! Sé llegir amb lletra d’impremta (aclareixo que paraules curtetes) i sé cordar-me les sabates (aprenentatge d’aquesta semana)!
Vaig riure. Sí que són coses bàsiques per defensar-se a l’insti! Faries el ridícul arrossegant per terra els cordons de les vambes!
També et vaig demanar:
- I quines et falten?
- Tenir taquilla.
Realment veient aquestes sèries americanes sembla que sigui aprenentatge més bàsic a assolir!
Ja aniràs descobrint que hauràs de lidiar amb coses més xungues que obrir, tancar i “tunejar” una taquilla, però tens marge per fer-ho mentre balles.
Quan ballo amb tu, m’arribo a creure que, com diu el nostre admirat “Tremendu” : “Aquí dels problemes fem poemes; aquí dels fracassus fem temassus”.
Felicitats Anna! Per un any ple de balls feliços.
paraulespetites.wordpress.com 