Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2020

Marroc

Aquestes vacances de Nadal hem estat amb l’Oriol i els nens fent una ruta pel Marroc. Un país que tenim molt a prop i que té una cultura ben diferent a la nostra. Un país bonic, de paisatges molt variats que ens ofereix un punt de vista nou.

Al llarg del nostre viatge ens hem creuat amb persones molt diferents. Vides que et sorprenen, et fan reflexionar.  Diferents recorreguts vitals en un mateix país.

EN TARIK

En Tarik era el guia que ens ha acompanyat al llarg de tota la ruta, juntament amb el seu cosí, en Youssef, que era qui conduïa el jeep.

Hem compartit moltes hores de carretera amb ells i moltes converses que partien principalment de preguntes que els fèiem l’Oriol i jo.

Tots dos eren d’Erfoud, un poble a les portes del desert. Allà vam poder acompanyar a la filla del Youssef a l’escola. Em va sorprendre veure tres aules de 30 nens i nenes cadascuna. Els alumnes de 4, 5 i 6 anys s’asseien en pupitres amb la jaqueta posada ja que no hi havia calefacció. Cada nen/a tenia la seva pissarreta i els seus guixos i responien amb una obediència brutal les indicacions de les mestres que els feien escriure lletres i paraules.

Em va sorprendre l’absència total de joguines, pati o material artístic. La mestra em va confirmar que el joc tenia molt poca presència. Els alumnes no feien música (només aprenien a cantar l’himne nacional), ni educació física ni plàstica.

Quin contrast amb les nostres aules! On potser hi falta una mica més de respecte, però hi ha espai per a la llibertat, el joc, l’art, el moviment i la imaginació.

Parlant de l’escola, ja al cotxe, el Tarik ens va explicar a seva experiència.

Quan tenia 5 o 6 anys li costava molt aprendre a llegir i el mestre el pegava cada dia (actualment es veu que ja no està permès que es faci). Ell aviat ho va tenir clar. Sortia al matí amb la motxilla direcció a l’escola però es quedava a jugar a futbol en algun camp proper.

Al cap d’unes setmanes el mestre va presentar-se a casa per demanar si el nen estava malalt.

La resposta dels pares en saber que el seu fill no anava a l’escola va ser la mateixa del mestre davant la seva dificultat per aprendre a llegir: pegar-lo. Tot i així, li van permetre que no hi anés més.

Ell estava convençut que si hagués trobat un mestre amable hagués tingut interés per aprendre.

Als 15 anys en Tarik va anar a pasar un estiu a Tànger on vivia el seu germà gran. Un colega el va convèncer per enfilar-se a la part baixa d’un camió i creuar a Espanya.

Només arribar els va detenir la policia i, al ser menors, els va internar en un centre de menors.

Els seus pares, que el buscaven, van rebre una trucada del seu fill explicant la situació. En Tarik es va passar 6 anys a Espanya. Els primers a Jerez de la Frontera d’on guarda uns grans records de mestres i monitors amables i companys de classe que el van acollir i el convidaven a casa seva a jugar a la play station. Va jugar amb un equip de futbol (les hores d’entrenament a Erfoud sorgien efecte) i es va trobar ben acompanyat. Els darrers anys va viure a Avilés fent diferents feines.

Va tornar al Marroc sabent castellà, fet que li va obrir les portes a treballar de guia turístic.

En Tarik no és religiós, no resa, ni fa el ramadà i se li respecta. De la mateixa manera ell respecta tant la manera tradicional de viure de la seva mare com la independència de la seva germana que viatja sola pel món.

Semblava tenir cert complexe de ser l’ovella negra de la familia i estava il.lusionat en tirar endavant professionalment. Estem segurs que ho aconseguirà. És emocionalment molt ric i empàtic.

LA MARE D’EN BILAL

Creuant l’Atles vam pasar per un poblat nòmada. Un grup de nens i dones es van acostar al cotxe demanant diners. Un d’aquests nens era el Bilal, tenia 6 anys i vivia amb el seu pare, la seva mare i la seva germana gran en una casa construida amb troncs i plàstics en una petita vall.

Unes poques famílies més compartien el campament amb diferents cases de construcció similar. Tenien un galliner i un forn comú per a coure el pa. Alguna ovella pasturant i poca cosa més.

Vam entrar a casa en Bilal ja que la seva mare ens va convidar a prendre el te.

Era una noia guapa i jove. Somreia tota l’estona i conversava animadament amb en Tarik i en Youssef. Ens demanava coses de la nostra vida i nosaltres ens interessàvem per la seva.

L’Anna i en Bilal eren un al costat de l’altre. Dos nens de 6 anys amb una vida tant diferent. La meva filla té de tot, en Bilal aparentment té poc. No va a l’escola i es distreu jugant a futbol i rebent a turistes com nosaltres en un racó de l’Atles. Se’l veia feliç, igual que a l’Anna.

El Tarik ens va explicar que aquelles comunitats tenien uns principis molt arrelats. Eren autosuficients i només consumien els aliments naturals que conreaven. Que ell creia que eren feliços però tancats en sí mateixos. Que era difícil que una noia d’aquella comunitat acceptés casar-se amb un noi de fora d’aquesta.

Vaig demanar si era posible que una nena com la germana d’en Bilal, que al ser més gran sí que anava a l’escola, arribés a estudiar la secundària o alguna carrera o ofici. Em va dir que era gairebé impossible. I que, suposant que ho volgués molt, els costos que això suposava no els podria sostentar la seva família i que, si ho aconseguia, probablement la resta d’estudiants la deixarien de banda pel fet de pertànyer a una comunitat nòmada.

En fi, que aquells nens neixen ja molt marcats. Tots ho estem, però ells tenen menys marge de maniobra, menys oportunitats i menys camins a triar.

Tant de bo els que continuïn la vida nòmada de les muntanyes ho facin feliços, com semblava la mare alegra d’en Bilal i els que es rebel.lin que guanyin la lluita i obrin vies noves.

EL NEN DEL JERSEI LILA

De camí entre Ouarzazate i Marrakech es passa per una carretera de precioses vistes i diversos pobles de molt pocs recursos.

Assessorant-nos per en Tarik, havíem comprat material escolar per portar a alguna escola d’aquella zona, ja que ens va explicar que eren les escoles menys afortunades. No havíem caigut que era 1 de gener i les escoles feien festa.

L’Oriol va proposar deixar-ho dins alguna escola, ja que tenien les finestres obertes. En Tarik ho va desestimar dient que era força provable que el mateix mestre/a s’ho quedés per a ell/a. Va considerar que era millor donar-ho directament als nens. Així ho vam fer; tot i que no era fàcil trobar una familia sola o un parell de nens per donar-los les caixes de colors o retoladors.

A la majoria de pobles se’ns acostaven moltíssims nens i nenes. Havíem comprat xupa-xups per poder almenys repartir alguna cosa a tots. A mí no em feia sentir massa bé repartir xuxes com si fossim els reis mags. Un caramel dura un minut i aquells nens necessitaríen un dispensari mèdic a prop, unes instal.lacions esportives, un clavagueram o  tantes altres coses.

Crec, però,  que va ser educatiu pel Guim i l’Anna veure que al món existeixen realitats com aquesta. No volien menjar ells cap caramel perquè deien que primer anaven els altres nens.

Alguns nens i nenes ho agraïen. La majoria agafaven el xupa-xup amb una mà i l’amagaven per demanar-ne un altre. Acte que s’entén perfectament.

Els últims nens del camí eren quatre. Dos més grans i dos més petits. Aquests nens van agraïr els caramels. Un d’ells, que portava un jersei lila amb caputxa no gosava ni demanar-ne. Quan n’hi vam donar, el seu gest va ser donar-los al seu germà o amic petit. Em va impressionar la seva reacció.

Avances en el camí amb el cor encongit. Pensant en la sort que tens i que t’hauries de parar més a agraïr-la. També penses que a Catalunya pots trobar realitats tant diferents com al Marroc, que sovint passem per alt.

Ha estat un viatge fantàstic que ens ha omplert d’imatges noves i experiències que queden.

 

Read Full Post »