11 anys de paraules

Ahir en vas fer 11.

11 em semblen molts. Em semblen molts perquè són el primer pas cap als 20!

Dels 0 als 10 fas una evolució increïble però ets sempre un nen. Dels 10 als 20 el trobo un pas potser més gros. Comences els 11 fent primària, construïnt cabanes i llegint “Els Futbolíssims” i acabaràs la dècada qui sap si sortint amb algú, estudiant qui sap què, treballant, conduïnt, parlant amb una altra veu, tenint les idees clares o no, rebotat amb el món potser. En tot cas, se t’obren uns anys de moltes descobertes en tots els sentits, uns anys de deplegar les ales.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 em semblen molts perquè recordo  perfectament el dia del meu onzè aniversari. Diria que llavors l’11 ja era el meu número preferit (crec que no té gaires fans, però a mi sempre m’ha agradat). El número 11 el vaig bufar sola per primera vegada. El meu avi i jo érem del mateix dia i cada 22 d’agost el celebràvem junts. S’havia mort al maig i recordo aquell dia com un bany de realitat, un ser conscient del que era la vida i el pas dels anys. De sentir-me gran d’alguna manera, gran com tu et sents a estones.

Una de les coses bones d’aquest confinament ha estat passar moltes hores al teu costat. M’ha agradat comprovar coses que ja sabia i sorprendre’m d’altres: que ets detallista i molt poc materialista. Que tens sentit de l’humor i t’agrada fer broma, però no tant que te la facin a tu. Que necessites treure ho tot fora i de seguida t’enfades, t’indignes o plores per després tornar a començar renovat i tranquil. Que t’has fet més responsable i organitzat però que no busques el 10 si  el 5 et permet  més estona de joc o de sofà. Que encara ens busques i ens vols a prop, moltes vegades.

Molts dies de parlar amb tu, d’escoltar-te, de sentir-te de fons, de seguir jugant amb tu amb les paraules.

El nostre dia va “in crescendo” de paraules. El comencem amb un “Bon dia” escuet. Tu necessites la teva estoneta de tele i jo el meu esmorzar solitari.

Després, ens parlem entre videoconferències i cares amorrades a la pantalla: amb senyes, silenciant micròfons… i anem guanyant paraules a mida que avança el dia.

Et sento parlar d’aquell “pavo” o aquella “pava”; suposo que amb la mateixa naturalitat que jo, als meus 11, parlava de “tius” i “ties” i les meves àvies ho trobàven “tremendu”.

Et sento cridar jugant al Fortnite amb paraules inventades i argots que desconec: “aquestes pavus no són mancus!, pilla el “sniper”!, se’m “bogueja” molt avui!, “reviviu-me! reviviu-me!”…

Estones de jocs de paraules, d’Scattergories, de llegir “chistes dolents”, de buscar rimes i jugar a l’Apalabrados.

M’expliques coses, més de les que creia que m’explicaries. Me les expliques preocupat, content, indignat, agobiat, emocionat… i a la nit arribes al teu top de paraules, com si al llarg dels dia anessis sumant marxes cada cop més ràpides. A vegades, les narres a través d’un walkie talkie d’habitació a habitació, amb un discurs exhaustiu a “modo diván” analitzant el teu dia. Aquest manera teva de buidar el pap crec que t’estalviarà teràpies futures.

11 em semblen molts i em semblen pocs també, perquè espero compartir-ne molts més explicant-nos, preguntant-nos, cridant-nos, responent-nos, consolant-nos i acompanyant-nos.

Feliços 11 Guimus!