Fa pocs dies ens va deixar l’Úrsula, l’àvia de l’Oriol. 92 anys i demostrant la seva fortalesa fins al final. Era una lluitadora que podia amb el que la vida li posés per davant.
En tots aquests anys mai l’he vist mostrar-se vulnerable. Ha amagat dolor, ha cuidat als seus sense cuidar-se a ella i ha anat sempre endavant sense parar-se ni rendir-se. Ha dit les coses clares i sense filtres.
“Aquestes dones d’abans…que fortes que són…” comentava l’infermera veient com s’agafava a la vida les últimes hores. I crec que és així. Ara també som fortes les dones, però d’una altra manera. Ens parem més a pensar què volem, a reflexionar, a calibrar els pros i els contres d’una decisió, a buscar espais per nosaltres…i crec que això és bo. D’ella, però, me n’emporto aquesta lliçó que a vegades és la que cal dur a terme: “Agafar el toro per les banyes i endavant!”.
Crec que després de la meva mare, l’Úrsula és la persona que més m’ha alimentat. En aquella caseta petita hi havia una cuina diminuta amb una taula on per art de màgia hi cabia molta gent. Per torns, ben a prop uns dels altres … sempre hi havia un plat a taula per a tothom.
M’agradaven els pocs compliments que s’hi feien i la naturalitat amb la que es desenvolupaven els àpats. M’agrada que els meus fills recordin aquest ambient familiar.
L’Oriol deia que si un dia estaba agobiat, només havia d’anar a dinar a casa els avis i li marxaven totes les preocupacions, que allà et semblaven secundàries i menys importants.
Aquests darrers mesos, quan el teu cap ja no et deixava estar connectada moltes vegades, sempre tenies els nens presents, com quan temps enrere els tenies a dinar.
- Guim no t’enfilis!
- On són els nens?
- Qui els vigila?
- Han dinat aquests nens?
Gràcies per la teva entrega incondicional.
Estigues tranquil.la iaia Tula que cuidarem dels nens.
paraulespetites.wordpress.com 