Sota la mascareta

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

• Però si porto mascareta!
• Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Read Full Post »

Petita dona d’acció 7

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

Read Full Post »