La cosa peta. Peta moltes vegades.
Peta quan una mare escridassa als fills repetint frases tòpic tipus “Us penseu que són la vostra criada?” i els persegueix recollint mitjons de terra i es va indignant cada vegada més.
La cosa peta quan passa alguna cosa que interromp el ritme esperat. Aquesta cosa pot ser des d’una mort que sobta i se’ns fa difícil pair , fins a la cosa més petita i estúpida (samarreta destenyida, anar uns minuts tard, un canvi de plans repentí, cua a l’autopista, s’ha acabat el paper de wc, no tenim xocolata, m’he deixat les claus).
Peta quan una parella té la seva baralla. La meva mare diu que les parelles tenen la seva pròpia baralla, que en el fons sempre és la mateixa i que es va repetint amb matisos al llarg dels anys. Crec que té bastanta raó. Quan la cosa peta i entra en joc “la baralla” s’enfila a molta velocitat perquè els dos elements tenen molt clars els arguments, el cervell ja sap quina és la rèplica a cada moment.
La cosa peta amb les hormones, o sense elles. Quan plores sense saber perquè o per tot una mica. Un plor d’aquells que dura hores per fora o per dins.
Peta quan algú dona un cop de porta i surt a fora per calmar-se, per agafar aire, per sortir d’alguna situació. A dins segurament s’ha quedat també algú amb el mateix neguit.
La cosa peta quan estàs sobrepassat/da i no saps si no parar de fer coses o quedar-te quieta.
Quan la cosa peta cal reconstruir-la, o no. Enganxarem els trossets en minuts, en hores, en dies, ens anys. A vegades, després de l’explosió no farem més que esperar; ja s’aniran apagant els focs. Altres, fins i tot, aprofitarem per a millorar “la cosa”: la repintarem o li canviarem la forma.
El més probable, però, és que seguim recollint mitjons bruts de terra en bucle, repetint “la baralla” de sempre, plorant perquè ens calia, donant cops de porta o quedant-nos a dins.
Petant, de tant en tant.
I sí, fins i tot en les esperades vacances, amb cales boniques de fons i cims alegres, podem petar i podem reconstruir-nos.
paraulespetites.wordpress.com 