Dilluns vas fer vuit anys. No sé perquè però quan tu fas anys no m’impressiona, em sembla que ja els tens. No sé si és pel fet de ser la petita, de ser alteta o per ser de l’octubre, que quan arriba el dia del teu aniversari tinc la sensació que ja fa mesos que te’ls he adjudicat. Potser et faig més gran del que ets i, de tant en tant, prenc consciència de que no ho ets tant.
Això va passar aquest setembre, quan el Guim començava l’insti i com a pares “novatus” anàvem organitzant els horaris, els trajectes amb bus, com aniria el Guim als entrenaments de bàsquet, on dinaria, què necessitava… De cop el dia abans de començar l’escola vam caure en que ni el teu pare ni jo podíem portar-te al matí aquella setmana. I així va ser com a darrere el teu germà vas créixer tu també de cop. Sense problema hi vas anar sola i jo et trucava per marcar-te el moment en el que havies de sortir a peu de casa. També és de gran ajuda saber que comptem amb molta gent propera que et pot acompanyar si ens cal.
Em fa gràcia com ets de responsable i alhora “passota”. Ara ja et vaig calant i sé com les gastes. De cara a la galeria ets la més organitzada i ordenada del món. Les teves maletes per anar de cap de setmana són impecables (la Marie Kondo no t’arriba a la sola de les sabates). Bosses i bossetes, tot ben plegat i sense deixar-te detall. A l’estiu la teva bossa de la piscina tenia roba de recanvi, pinta, líquid desenredant, ulleres de nedar, cua de sirena, xampú per dutxar-te als vestuaris… La teva motxilla de l’escola transporta, el dia que toca, un necesser “monu” per educació física i em fas arribar puntualment autoritzacions i informacions. Tot aquest idil.li, que com a mare mai havia viscut, és de portes enfora.
L’Anna de dins de casa sembla que hagi bolcat totes les maletes, motxilles i necessers “a boleo” per tot arreu. Retalla papers a totes les estances i es canvia de calçat diverses vegades al dia acumulant la seva endreça fins que arriba algun crit nostre. No vols ni sentir a parlar de llençar res perquè t’estimes els objectes i et fan pena, com feia l’àvia Montserrat.
Aquest estiu hem ballat molt juntes a tots els “concertillus” possibles i mai se t’acaben les piles. Això, més que de la besàvia, potser et ve més de mi. Espero compartir amb tu molta festa, ni que sigui a casa, de portes endins, perquè d’aquí poc, de portes enfora ja no sé si em vindràs a buscar quan soni una cançó que ens agrada a les dues. Estic segura, però, que sempre tindràs gent a prop per compartir el ball.
Que segueixis fent coses amb delicadesa com els balls que inventes tu sola fent voltes, com les mandales que fas amb petxines a la sorra de la platja, com els sobres – regals que ens fas de lletres boniques i perquè sí. Que segueixis també deixant-te portar una mica pel caos, explorant i descobrint (però si pot ser sense canviar-te tant sovint de sabates).
T’estimo Nusquerri
Feliços 8!!
paraulespetites.wordpress.com 