(parèntesi)

He estat malalta. Estar malalta és una mica com fer un trajecte llarg d’avió; un parèntesi a la teva vida. És un acte d’entrega a la situació. Poc pots fer. Rendir-te a la son, a l’entreteniment, al temps que passa.

Els parèntesi són necessaris. Jo en sé poc de crear parèntesi. És per això que el meu cos (que és savi) de tant en tant em fa parar. Em provoca una febrada i em fa estirar al sofà i menjar sopa de fideus prims que em cura més que els medicaments i tot. I jo, que al principi em cago en tot; acabo estant quasi agraïda perquè veig que necessitava un parèntesi, un descans, una treva que no havia sabut planificar.

Crear parèntesi és un art. M’he proposat fer-ho més. Els grans són difícils d’inventar, però els parèntesi petits són més senzills. Sovint crec que apagar el mòbil hi té un paper important: anar al cine i entregar-te a la pel·lícula, llegir sense distraccions, un passeig sense pressa, meditar (que no m’hi he posat encara)…Suposo que passa per deixar-te anar, rebaixar l’alerta, allunyar-te del que t’estressa.

I del que fuges no sempre és el mateix. Jo quasi sempre relaciono el descans amb el no-fer ja que acostumo a fer i fer i fer; a estar activa. Però en alguns moments, un parèntesi pot ser un viatge, un canvi de paisatge, una nit de festa que t’evadeixin de la monotonia, de casa, del fer poc o fer sempre el mateix.

Provocar espais lliures del que no vols. Provocar parèntesi. I sortir de nou al camí després d’ un punt i seguit, d’ un punt i a part o, almenys d’ una coma, amb més embranzida.

Advertisement