Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules de petits’ Category

La setmana passada van venir un vespre els amics de l’Oriol a sopar a casa i veure el futbol. Ho fan algun dimarts de tant en tant i el Guim sempre els espera emocionat. Li encanta que vinguin, sopar entre adults, estar atent als comentaris que fan sobre el que sigui.

L’altre dia me’l mirava assegut amb el seu tros de pizza entre els grans, compartint aquella estona amb adults que li fan bastant cas i el fan sentir part del plan.

Quan el vaig acompanyar a dormir em diu:

  • Avui, si no fos perquè m’han posat una vacuna, seria dels millors dies de la meva vida. Mira, estem a febrer i crec que ja puc dir que serà dels millors dies del 2018.

Vaig recordar aquella teoria de l’Alison Gopnik (que citava fa un temps en un post) que defensa que es bo que els nens creixin amb molts referents adults. Jo també crec que enriqueix. Els avis, els tiets, els mestres, els amics dels pares, els veïns, els cangurs, els monitors de bàsquet… tots aporten aprenentatges diferents.

A vegades, quasi sense voler-ho, facilitem felicitat a un nen i, sovint, és molt més fàcil del que pensem.

A vegades, és al revés, pensant que ho fem, no ens resulta exitós el plan que havíem ideat.

Jo també recordo molts adults referents a la meva infància: els meus pares pares i els seus amics, àvies i avi, besàvia, el Quico i l’Anton, el cosí del meu pare que vivia a Madrid, era actor de teatre i passava temporades vivint a casa, les amigues de la meva àvia que feien tertúlia, una conversa que sempre m’agradava escoltar, les cosines de la meva mare que prenien té amb llet els divendres a la tarda mentre els nens jugàvem, mestres … i tants d’altres que segur que m’han fet més complet el camí.

L’Anna té clar què la faria molt contenta, però en aquest cas no m’ho ha posat  tan fàcil.

Ahir va i em diu:

  • Saps què vull que tinguem?
  • Què?
  • Un “desván”.
  • Què?
  • Sí… un desván, els abuelos Pig en tenen i està ple de coses antigues xulíssimes!

Li vaig intentar vendre les golfes de casa els meus pares de Viladrau com a “desván” però es veu que ja està massa ben habilitat per semblar el dels abuelos Pig.

Sempre puc fer que els Reis Mags de l’any que ve li portin quatre andròmines dels Encants.

En fi, que la felicitat del Guim de l’altre dia i també aquests dos dies de neu tan casolans, m’han recordat que quan els adults fem sentir als nens part del que fem, tenim, i tenen, molt a guanyar.

Anuncis

Read Full Post »

M’agraden els jocs de taula. “Buenu”, no tots. M’agraden els que tenen a veure amb les paraules, ara que hi penso.

No m’agrada jugar al Risk, ni a l’Hotel ni al Monopoly.

M’agrada jugar a l’Scrabble (encara que sempre perdo perquè sóc poc estratega), al Password (“Abril/ Cerral” és de les coses que m’ha fet riure a la vida), a l’ Sccatergories (encara que hi hem jugat tota la vida amb un paper i un boli :nom de nena, nom de nena, menjar…), al Dixit (m’encanta que hi hagi un joc on es valorin tant la intuició i  la imaginació), al Pictionary (enginyós i  divertit) o al Tabú (el joc de les paraules prohibides).

L’altre dia vaig ensenyar a jugar al Tabú als alumnes de quart als que faig castellà. Vaig pensar que era una bona eina per practicar l’expressió oral i  aprendre vocabulari.

És aquell joc en el que has de definir una paraula però en tens unes quantes de prohibides que no pots anomenar.

Al principi, es frustraven una mica perquè és un joc que és molt més difícil del que sembla.Va ser fantàstic veure el procés de com li anaven agafant el “truquillu” i s’espavilaven per buscar complicitats entre els companys d’equip o relacionar les paraules amb les seves realitats.

Per exemple, a l’U li va tocar definir “volcán” sense poder dir “lava, fuego, montaña, Teide i no sé quina més”. Ho va tenir fàcil:

  • “¿Cómo se llama nuestra clase?
  • Volcans!
  • Solo 1!
  • Volcán!

Però la genialitat va venir de la mà de l’E que havia de definir “tatuaje” sense poder dir “dibujo, aguja, piel, tinta i alguna més”. Sense dubtar va i diu:

  • Se lo hacen los machotes para recordar algo para siempre.
  • I una nena connecta 100% i diu:
  • Tatuaje

 

Read Full Post »

El Guim aquest any ha començat tercer. Tercer és, a moltes escoles, un curs que representa un salt important: exàmens, deures, ser més responsables… Jo ja l’havia avisat d’aquest canvi,  tot i que el primer dia no va tornar massa impressionat i s’havia deixat el “tupper” de l’esmorzar al pati (al pal de la porteria) com cada dia dels darrers tres anys.

El segon dia, però, va sortir tot escandalitzat explicant-me que els havien posat un examen sorpresa de mates que ocupava 3 fulls pel davant i pel darrere. El seu amic I. (tan escandalitzat com ell) va afegir:

  •  I ens han preguntat números romans que ningú ens ho havia explicat!!!

Els de tercer van junts a la classe amb els de quart. La mestra de mates crec que havia fet la mateixa prova per a tots per veure una mica què eren capaços de fer.

Al vespre, el guim va explicar als meus pares que havia fet aquest examen de mates tan súper llarg i va comentar:

  • He fet totes les preguntes menys una.

Jo vaig donar per suposat que era la de números romans:

  • La de números romans no Guim?

Però ell va respondre:

  • No aquesta m’he arriscat: He pensat que la V era 8 perquè comença amb “V” i la C era 5 perquè comença amb “C”. I la X com que no ho sabia he posat que era 3. És que la mestra diu que és millor pensar algo que deixar-ho en blanc.

He pensat que m’agradava a teoria de la mestra i la hipòtesis que s’havia muntat el Guim.

Trobo fantàstic que s’atreveixi a arriscar i sobretot a pensar.

Quan jo estudiava recordo que era millor deixar en blanc les respostes d’ un examen tipus test que arriscar-te a cagar-la perquè els errors restaven! Potser per això, sóc a vegades poc lançada a provar.

Es veu que la pregunta que ha deixat sense respondre parlava de “1 ratlla 8” i deia no sé què d’una pizza. (Les fraccions ja no ha sabut per on inventar-les).

 

Read Full Post »

Els dimecres a la tarda faig un taller de teatre amb els alumnes d’infantil (3, 4 i 5 anys). És un procés de cinc sessions :  explico l’obra ( a vegades en canviem una mica l’argument), triem els personatges, fem les disfresses i decorats, assagem i fem l’obra davant els companys.

El dimecres passat fèiem la tercera sessió que acostuma a ser de les més intenses perquè estem “en el fregao” de fer les disfresses i, no sempre és fàcil tenir ocupats a tots els alumnes sense que la cosa es desmadri entre pintura, vernís, paper d’emblalar i tisores a moltes mans.

Les nenes de P5 retallaven les orelles de tots els animals que sortien a l’obra que la sessió anterior havíen dibuixat i pintat, mentre, els altres feien cues i jo anava provant “atuendus” i grapant a gran velocitat.

Quan teníem tots els complements ben organitzadets, el B. va començar a remenar-ho tot, desfent tota la classificació. Jo, potser no expressant-me de la millor manera, vaig dir:

-B.! De què vas!?

El B.(3 anys) em va mirar i em va dir:

– De gat.

El vaig mirar, amb les orelles punxegudes ja col.locades sobre el seu petit cap i la cua de paper pinotxo penjant entre les cames, i només vaig poder riure i agraïr-li aquell petit moment. Després, el B., em va ajudar a posar ordre a tant atrezzo animal.

Read Full Post »

Crec que és important (i actualment el nou currículum de primària així ho remarca) que els nens se sentin lliures per donar la seva opinió, i siguin capaços d’argumentar-la. Ajudar-los a ser crítics amb allò que veuen i viuen i actuar en conseqüència. També saber valorar i admirar allò que ens agrada.

Avui he passat la tarda a l’aula de quart (9 anys). Al matí, ells havien anat amb les seves tutores al teatre i els he demanat si els havia agradat l’obra,  que era, pel que he entès, com una interpretació de “Romeu i Julieta”,  titulada “La Julieta”.

El K. ha manifestat que a ell no li havia agradat perquè ho havia trobat absurd.

La D. m’ha aclarit que era “absurd” perquè l’actriu que feia de Julieta parlava amb roba.

He entès que la Julieta era l’únic personatge en escena i explicava la història a través del vestuari dels altres personatges.

El J. trobava a faltar altres actors.

La Ma., que vol ser actriu, ha valorat la feina feta per l’actriu, ja que era molt difícil fer tants personatges.

El J. ha replicat que per ell l’actriu també ho havia fet molt bé però que,  igualment, era pesat.

La C. trobava a faltar no que sortís, ni que fós,  un Romeu.

La Mi., defensant l’obra, ha dit que a ella li havia agradat perquè havia rigut.

Hem estat una estona comentant; tots volien dir coses.

Finalment el P. ha sentenciat

– A mi no m’ha agradat per dos motius: el primer que parli sola amb roba i el segon és que jo això que la Julieta es begui una cosa, Romeu es pensi que està morta i s’ho prengui ell també  i llavors la Julieta quan veu a Romeu mort  també es mati …. no entenc que passi.

Llavors la C. va i li diu:

-Jo crec P., que Shakespeare va tenir un mal dia.

I quan jo ja reia, va i afegeix:

-O això … o que aquell dia que ho va escriure  s’havia barallat molt amb la seva dona.

M’ha fet gràcia , com a reflexió, i no està mal pensar que d’un mal dia poden sortir coses bones i transcendents.

Read Full Post »

Fa cosa d’un parell de mesos, una amiga em va fer arribar una crida que feia la cosina d’una amiga seva a través del Facebook. Buscava gent a la que li agradés escriure i tingués ganes de col.laborar en el seu projecte final de carrera de Disseny : “fer un llibre amb humor sobre nens”.

Va ser una proposta d’aquelles que era fàcil rebutjar per comoditat. No coneixia a la noia en sí i si no deia res ningú trobaria a faltar la meva aportació. Però alguna cosa dins meu em va llançar a dir que sí, a apuntar-m’hi. Era una crida que semblava dissenyada per a mí: escriure, nens, una mica d’humor… una suma de coses que m’agraden.

Així doncs, després d’unes setmanes, algun mail i una trucada, vam quedar aquest dilluns passat al vespre per fer una trobada de pares de nens petits; la Mireia volia fer una mena de pluja d’idees que pogués ajudar -la  a orientar el seu projecte.

Vaig arribar a casa seva  i van anar arribant parents de la Mireia, companys de feina de la seva mare, una amiga d’una o de l’altra i jo. Érem vuit. Set noies i un noi.

La Mireia s’havia currat molts objectes quotidians serrats amb fusta per ella mateixa (moníssims) . Els havia ficat dins una capsa blanca. Es tractava que cadascú per torns n’agafés dos i expliqués allò que li vingués al cap i, si podia ser, alguna anècdota graciosa relacionada amb nens i aquells objectes: joguina, pilota, raspall de dents, mòbil, caca, sabata, dormir, motxilla …

L’experiència es va convertir en una agradable estona, tots ho comentàvem un mica tot, vam riure i ens va consolar veure que tots ens trobàvem amb experiències similars.

El tema caca va donar per a molt. El noi em va fer riure comentant que ell havia tingut moltes converses telefòniques amb la seva ex-dona per tractar el tema:

whattsapp: – “Ha fet una kk lletja”

trucada directa: – Com de lletja?

Moltes de la taula es van veure identificades amb les trucades i missatges parlant de les caques de la descendència.

Comentàvem que la caca quan els nens són bebés es converteix en un tema principal. A la llar d’infants no saps què han treballat, a què han jugat, si s’han barallat a esgarrapades… però tens per escrit i amb tot detall:

MATÍ. una caca una miiica desfeta

TARDA: deposicions: NO

El pas a P-3 suposava un buit d’informació sobre les caques difícil de suportar al principi.

Els mòbils també van donar joc. Lligant els dos temes una mare comentava que el seu fill de 3 anys amb dificultats per controlar esfínters, tot i no ser prou madur per  fer caca al vàter,  havia estat capaç de subscriure-la amb el mòbil a una pàgina de jocs per 3’99 euros mensuals.

El joc va ser també tema estrella. Els nens d’ara saben jugar poc sols. Reclamen a l’adult i diuen que s’avorreixen de seguida. Sovint ens veiem sovint jugant a coses amb els nostres fills que trobàvem pesades i ens debatíem entre complaure’ls o no fer-ho. Una mare va confessar haver jugat dos hores a fer de mare de la Frozen i va respirar tranquil.la en veure que no era tan greu.

Algú va dir que quan nosaltres érem petits no ens plantejàvem  demanar als nostres pares jugar a nines amb nosaltres. Una noia es va quedar pensant i va dir:

– Doncs mira… jo crec que la meva mare m’hagués dit que sí,  però mai em va passar pel cap demanar-li.

Una altra  mare amb un fill dels que no menja res, va facilitar-nos alguna recepta que havia dut a terme:

– Marc a sopar!

– Què hi ha?

– Truita.

– Truita no! Truita no! La vull amb xocolata!

– Te la menjaràs?

– Toooootaaaaa

Davant la desesperació, va untar la truita amb nocilla i el Marc se la va menjar toooootaaaa. Així que va sumar la recepta a alguna altra, ja exercida, com “El puré amb pelotazos aixafats”.

També vam tractar el tema dormir i les excursions amb nens. Els nens, explicava el noi,  caminen en totes direccions quan vols que estiguin quiets. Però basta que vulguis fer  una excursioneta en una direcció concreta perquè es neguin a caminar: A coll!

En fi, que me’n deixo moltes, perquè en van haver moltes i perquè podríem haver seguit molta estona parlant-ne.

la Mireia ha fet també aquestes sessions amb els mateixos objectes i nens. Les dos cares de la moneda. Tinc ganes de veure el llibre.

Aquest post era per fer una pinzellada de coses que em van fer riure però, sobretot, per recordar-me que, a vegades, estar bé apuntar-se a les coses perquè després valen la pena: a aquell sopar que potser no coneixes a tothom, a la sortida amb els de la feina, a tornar a estudiar, a una formació, a una proposat desconeguda…

Gràcies Txell (per pensar en mi), Mireia i companys d’experiència.

 

 

Read Full Post »

La Titi és la mestra de l’Anna a la llar d’infants. Avui quan he anat a recollir a L’Anna, la Titi li ha dit a la nena:

– Li has explicat a la mare que estem fent una sorpresa pel pare?

He sobreentès que estaven preparant un detall pel dia del pare (que a les llars d’infants es segueix celebrant). L’Anna ha donat més importància a explicar-me que havia ballat que al regal destinat al pare.

Fa una estoneta, quan l’acompanyava a dormir, li he demanat com qui demana la confessió d’un secret:

-Anna, què li faràs de sorpresa al pare?

Ella, xiuxiuejant amb el seu toc papizotes m’ha donat una resposta que m’ha fet riure molt:

– He enganxat uns gometz perquè estem fent un regal pel pare de la Titi.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »