Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules de petits’ Category

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Read Full Post »

L’altre dia, en un curs de formació de matemàtiques, ens fan fer dibuixar a tots els assistents un paisatge.

Quan tothom va acabar, el formador, va anar dibuixant a la pissarra, el paisatge que creia que havia dibuixat una gran part dels mestres (alumnes en aquell cas) de la sala.

Us l’imagineu no?

3 muntanyes al fons amb una mica de nevat a dalt, una masia petita al peu, un camí que baixa d’una de les 3 muntanyes, dos núvols enganxats…

Ell, amb molta gràcia, anava fent broma:

-A veure si hi ha algú molt “pro” que hagi dibuixat 4 ocellets en un costat.

-Llavors… algú molt atrevit…potser hi ha fet un sol. Algú amb menys “agalles” potser ha fet un sol ponent-se entre muntanyes.

La gent s’anava amagant el seu dibuix per vergonya de comprovar que el paisatge de la pissarra era molt semblant al que tenia a la seva llibreta.

Allò ens va demostrar la poca llibertat que ens ha donat l’escola a l’hora de dibuixar, crear. Podíem dibuixar un paisatge lunar, desèrtic, selvàtic, glaciar…i  davant una consigna que oferia molta llibertat es va seguir molt el mateix patró. També a l’hora de pensar matemàticament hem crescut molt acotats, molt privats de pensar.

Les matemàtiques són processos, són llengua, són raonament, lògica…

Ens ha de quedar clar que hi ha moltes maneres d’arribar a un resultat i també que, sovint, hi ha diversos resultats possibles.

Avui, ho he experimentat de primera mà.

Volia treballar amb els alumnes de primer la classificació. Ells agafaven deu playmòbils i havien de classificar-los en dos grups, segons el seu criteri escollit.

Molts s’han fixat en els colors: els que porten pantalons negres i els que no, els que porten alguna cosa vermella i els que no…

També en els cabells: els que en tenen i els que no, els rossos i els morenos…

En el gènere o el tamany: homes i dones, grans i petits.

Altres s’han fixat en detalls de la roba: els que porten “xaleco” i els que no, els que tenen samarreta amb dibuixos i els que no.

En un moment donat, m’he trobat davant de la  classificació d’en Y, de la que no desxifrava el codi:

 

Li he demanat:

– Com els has separat?

-Els que manen i els que no.

Quan he vist els xèrifs, el rei (boig) i l’home “trajat” amb corbata en una banda ho he vist clar.

Ho he trobat tan vàlid i brillant que no he pogut evitar fer-ne la foto. També m’ha passat quan he vist la següent classificació de la B.

– Els que ja han après a aixecar la mà i els que encara no.

 

Read Full Post »

I divendres ja en faràs 6!

Un any de canvis. Has començat la primària i et passeges orgullosa cap a l’escola amb una motxilla enorme, en la que trasllades una carpeta i una agenda, que no necessites massa, però et fa gran.

I ja no patines al grup de les “Petites”, ho fas amb les “Mitjanes”; la més petita de les mitjanes, però “Mitjana” en definitiva.

Et veig petita quan busques que t’agafem a coll i quan gaudeixes d’una banyera amb els ninots de les princeses Disney.

Et veig gran quan descobreixo al meu mòbil uns vídeos gravats per tu en els que fas un tutorial d’una classe de ioga amb un “desparpaju” que em té al.lucinada, o ensenyes tipus “Tour virtual” casa nostra mentre expliques en castellà cada detall (“los calajos” y todo).

Et veig petita quan dibuixes figures humanes sense coll i amb uns dits llarguíssims a les mans.

Et veig gran quan cantes seguida la lletra d’alguna cançó de moda.

Et veig petita quan comprovo que no entens quasi cap de les paraules que cantes amb tant entusiasme.

Et veig gran quan vas a comprar sola a les botigues i camines decidida.

Et veig petita quan intentes lligar els sons aprenent a llegir.

 

I aquí entre la nena que juga a nines i la que vol ensenyar la panxa amb samarretes curtes, balles la vida. En el sentit figurat i en el literal. Balles sovint, inventes coreografies i ens fas ballar amb tu. Balles amb energia i també ho saps fer amb delicadesa. Saps ballar sola també.

 

Descobreixes la vida amb les seves coses boniques i les que no ho són tant. Descobreixes emocions noves.

Sempre has plorat amb molt sentiment. Fa unes setmanes et vas posar a plorar desconsoladament. Em vas dir que era per una cançó d’un drac que cantava el mestre de música del curs passat.

Vaig entendre de seguida que es tractava de “Paf era un drac màgic” que realment fa una pena terrible. Et va servir de poc que et digués que el drac ja devia tenir amics dracs, que jo tenia amigues quan era petita que feia anys que no veia però que no passava res, que potser de tant en tant es veurien el nen i el drac…Tu seguies plorant dient “És que a més la cantava molt fluixet” (és veritat que el to amb el que es canta pot afegir pena).

Amb la mateixa intensitat que plores, rius, i ho fas amb un riure contagiós que m’encanta. Rius i em fas riure.

 

Ja des de P5 o P4, veus junt amb el Guim una sèrie titulada “100 cosas que hacer antes de ir al instituto”. Sempre penso que vas bé de temps per dur-les a terme.

Ahir mentre la miràveu, et vaig preguntar:

  • Ja saps fer coses d’institut?

I em vas respondre:

  • Sí! Sé llegir amb lletra d’impremta (aclareixo que paraules curtetes) i sé cordar-me les sabates (aprenentatge d’aquesta semana)!

Vaig riure. Sí que són coses bàsiques per defensar-se a l’insti! Faries el ridícul arrossegant per terra els cordons de les vambes!

També et vaig demanar:

  • I quines et falten?
  • Tenir taquilla.

Realment veient aquestes sèries americanes sembla que sigui aprenentatge més bàsic a assolir!

Ja aniràs descobrint que hauràs de lidiar amb coses més xungues que obrir, tancar i “tunejar” una taquilla, però tens marge per fer-ho mentre balles.

Quan ballo amb tu, m’arribo  a creure que, com diu el nostre admirat “Tremendu” : “Aquí dels problemes fem poemes; aquí dels fracassus fem temassus”.

Felicitats Anna! Per un any ple de balls feliços.

Read Full Post »

Dilluns vas fer 9 anys. Fa 9 anys que parlem.

Cada vegada pronuncies més paraules que em són llunyanes, que són dels teus mons. Mons que no compartim o que comparteixes amb altres persones.

Amb el pare comparteixes amb passió 3 mons de paraules i acció:

Món bàsquet: Us sento dir “Cleveland Cavaliers”, “Houston Rockets”, “Indiana Pacers”, “Sacramento Kings”o el teu equip “New Orleans Pelicans” (sempre tan “friki”). Parleu de noms de jugadors i vibreu veient una infinitat de partits grabats que a mi se’m fan eterns.

Món futbol: T’encanta seguir el futbol. Saps mil noms de jugadors i equips que tampoc m’interessen.

L’altre dia, em vas demanar si podies anar a la plaça un moment. T’hi vaig deixar anar. Jo pensava que baixaves a veure si trobaves  algun amic per convidar-lo a jugar a futbol al jardí. Però quan vas tornar i et vaig demanar què havies anat a fer, vas i em dius:

  • He tret 5 euros de la guardiola per anar a fer la porra al Racó.

Era el dia de la final de la Champions  Madrid-Liverpool.

Potser m’hauria de preocupar en lloc de fer-me gràcia però la veritat és que confio bastant en tu (no sé quan durarà) i m’agrada que siguis autònom i decidit. Seus al bar integrat com un home gran comentant la jugada amb la gent del poble.

Món golf: També molts noms relacionats amb el golf s’escolten per casa: Jordan Spieth, Justin Thomas, Jon Rahm o Rory Mcilroy… Parleu entre vosaltres i m’agrada veure la complicitat que teniu, tot i que també em suposi moltes estones de golf a la tele (almenys no fan el soroll de relliscar sobre el parquet que tan em costa  del bàsquet).

Segueixes cantant reggaeton o alguna cosa semblant al rap amb un posat de despenjat i “seseando”. Els títols cada vegada són pitjors i els continguts també:  “Dura”, “Amorfoda” o “Soy peor” són alguns dels teus hits.

La geografia, passió que comparteixes amb l’abuelo o el Ramón monitor de menjador. Col.lecciones  noms de països, ciutats, rius i muntanyes i t’agrada planificar tots els viatges que t’agradaria fer a la vida per conèixer monuments, volcans, edificis o paisatges.

Però entre el teu parlar que barreja ja paraules com “Què fots!”, “L’Anna em vacil.la, és una vacil.lona!”… encara escolto des de la teva habitació:

  • Mare, em puges a fer una visita?

I parlem, i m’expliques sobretot la lectura que acabes de fer del llibre “Contes de Bona nit per nenes rebels” que ha aconseguit que t’enganxis a llegir, tu sol sota la llum de la llanterna. I darrera les biografies d’aquestes dones valentes de tots els temps, em preguntes què volen dir paraules noves:

  • Què vol dir A.C (nascuda el 670 a.c)?
  • I cooperant, neurocientífica, activista, aeronàutica…?

L’altre dia, havies de recomenar a l’escola alguna lectura que t’hagués agradat  i vas explicar l’ última nena rebel que t’havia cridat l’atenció: la Nefertiti.

Es veu que va donar per parlar tota una hora a  classe d’Egipte i vas tornar entusiasmat amb els faraons, Tutankamon, el Nil i les piràmides. I, naturalment vas afegir Egipte als teus viatges planificats per la vida.

Espero Guim poder-te acompanyar en algun dels teus viatges i que en facis molts d’altres sense mi. Amb l’entusiasme que ho vius tot segur que sabràs encomanar al llarg de la vida a molta gent perquè t’hi acompanyi.

Felicitats guapo!

Read Full Post »

Aquest any faig llengua castellana a sisè. Són alumnes d’11 i 12 anys. El segon trimestre vam treballar la poesia. Sóc conscient que la poesia no agrada a tothom i sovint no és fàcil entrar-hi. A mi m’agrada i em vaig proposar fer-la propera als alumnes. Tenia dos objectius principals:

  • Transmetre l’emoció que pot fer sentir.
  • Trencar amb la idea que tenen molts nens de la poesia sempre rimada, de llenguatge complicat i cursi.

Partint de que la poesia (com tota la literatura) és de gust personal, volia oferir exemples variats i que cada alumne pogués treballar-la a partir de la que més li agradés.

A la primera sessió els vaig donar per escrit 5 poemes diferents. Els vaig deixar una estona per llegir-los sols i que valoressin, en una escala del 0 al 10, la puntuació que li donaven a cada poema segons els havia agradat . També els vaig deixar un espai en el full perquè que anotessin què els havia suggerit o en què els havia fet pensar.

El primer poema era d’Antonio Machado:

“Soñé que tú me llevabas

por una blanca vereda,

en medio del campo verde,

hacia el azul de las sierras,

hacia los montes azules,

una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,

tu mano de compañera,

tu voz de niña en mi oído

como una campana nueva,

como una campana virgen

de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,

en sueños, tan verdaderas!…

Vive, esperanza, ¡quién sabe

lo que se traga la tierra!.”

Machado perquè és un autor important, perquè a mi m’agrada, perquè en conec la historia, perquè vaig estar a Soria quan feia COU (Eh Carolina?) trepitjant els espais en els que s’inspirava, perquè a la meva àvia li agradava i li llegia alguns dels seus poemes, perquè és un format més clàssic que podía agradar a una part de la clase.

El segon poema era del Mario Benedetti:

LOVERS GO HOME

Ahora que empecé el día
volviendo a tu mirada,
y me encontraste bien
y te encontré más linda.

Ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde estoy.

Sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola,
que del vecino
territorio del amor,
ese desesperado,
empezarán a mirarnos
con envidia,
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.

Mario Benedetti perquè a mi m’emociona. Perquè crec que te poemes com el “No te rindas” que pot enganxar als alumnes. Perquè l’any passat vaig escoltar els seus textos recitats per un señor de veu greu que els llegia molt bé i vaig retrobar els seus escrits. Per fer present també la literatura llatinoamericana a l’aula.

El tercer poema era de la María Leach:

AL SALIR A LA CALLE

Hay trocitos de ti

Por todas partes

 

Perquè quan vaig llegar el seu llibre “No te acabes nunca” no vaig poder parar fins al final. Perquè els seus poemes et fan plorar i arriben al fons. Perquè és un exemple de com la poesia pot ajudar a expressar les emocions, perquè les seves paraules són entenedores i perquè vaig pensar que m’ajudaria a mostrar als alumnes que els poemes poden ser curts, actuals, no rimar i ser preciosos.

El quart poema era un soneto del Sabina.

NI CON COLA

Anochece, deliro, me arrepiento,
desentono, respiro, te apuñalo,
compro tabaco, afirmo, dudo, miento,
exagero, te invento, me acicalo.

Acelero, derrapo, me equivoco,
nado al crowl, hago planes con tu ombligo,
me canso de crecer, me coco el coco,
cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.

Juego huija, me aprieto las clavijas,
me enfado con el padre de mis hijas,
abuso del derecho al pataleo.

Resbalo, viceverso, carambola,
este verso no pega ni con cola,
me disperso, te olvido, te deseo.

 

El Sabina perquè crec que obria la porta de la poesia a una part de la classe (sobretot masculina), perquè em permetia parlar també de cançons, perquè em portaria a  treballar què és un soneto. Perquè s’allunya del llenguatge cursi. Perquè els podia descol·locar.

El cinquè poema volia que fos nou fins i tot per a mi,  perquè jo descobrís, també, poesia. Vaig pensar que volia buscar a algú jove. Vaig decobrir a l’Elvira Sastre:

Día Doce sin ti:
he conocido a alguien,
soy yo.
Voy a darme una oportunidad.

 

Perquè em va atrapar. Perquè tenia un blog i va començar a escriure quan anava a l’insti, fet que els podria resultar proper. Perquè tenia els anteriors poemes per descobrir (“día uno sin ti”, “día dos sin ti”…), perquè era planera i es trobaven vídeos seus recitant fàcilment

L’experiment de la primera sessió va resutar més ràpid del que em pensava, però va agradar als alumnes.

Em vaig endur les seves valoracions a casa i em va agradar veure que cada autor havia tingut els seus adeptes.

A la classe següent  els vaig agrupar per afinitats i així van quedar formats els cinc grups:

  • Grup Machado: dos nens i quatre nenes que trobaven que era el que més semblava un “poema de veritat”, que destacaven que els havia semblat bonic.
  • Grup Benedetti: dos nens i tres nenes. també en ressaltaven les paraules boniques, l’amor…
  • Grup María Leach: Una nena i tres nens. Un d’ells el va votar com a preferit perquè pensava que “los trocitos de ti” parlaven d’explosions tipu joc de guerra de consola, dos alumnes, s’havien sentit atrets pel  fet que fos tant curt, el quart alumne, el B., el vaig posar en aquest grup després de veure que les havia valorat tots els poemes amb un 5. “No m’agrada la poesia” m’havia dit. Vaig pensar que el “No te acabes nunca” de la María podia fer feina en el B.
  • Grup Sabina: una nena i quatre nens, els més “canalles” de la classe. Els hagués encertat abans de mirar les valoracions.
  • Grup Elvira Sastre: tres nenes sensibles i dos nens que no sabien argumentar massa els motius però que alguna cosa els havia despertat.

Els vaig deixar vàries sessions per preparar-se un power point sobre el seu autor i que al final cada alumne llegís el poema que més li hagués agradat.

El grup Machado va treballar molt bé. Van quedar impressionats que l’autor és casés  amb Leonor Izquierdo quan ella tenia 15 anys i que morís als divuit. Van treballar l’obra de l’autor i van saber trobar cadascú un poema que els agradés.

El grup Benedetti va costar va costar més que s’entengués i s’organitzés. La seva investigació els va portar a comprobar que Mario Benedetti havia escrit molts haikús. Ens van explicar què eren i ens en van llegir uns quants. Van situar Uruguay al mapa i van parlar de l’exili.

El grup de la María Leach van ser tendresa des del primer moment. Es van asseure al passadís a llegir el llibre sencer. Un poema cada un. Els vaig demanar que anotessin els que més els agradaven i quan hi vaig pasar al cap d’una estona els havien escrit gairebé tots. Van connectar de seguida amb les emocions de l’autora en saber la seva historia: quedar-se vídua als trenta i tants amb un fill de mesos, el llibre és el procés del dol. El nen del videojoc era pura mel entrant a la lectura, el B al que no li agradava la poesia llegia amb sentiment.

Van escriure un mail a la María que els va respondre de seguida. Estaven emcionats. El llibre “No te acabes nunca” vam acabar llegint-lo un dia tota la clase asseguts en rotllana ja que el grup havia sabut transmetre emoció. Vam decidir fer-li arribar uns poemes a l’autora. Ells mateixos van decidir fer per grups acròstics (un poema a partir de les inicials del nom de l’autora). El resultat va ser preciós. Vaig comprovar que eren versos lliures, sentits, frapants.

El grup Sabina estaba emocionat perquè per a elaborar el power point explicatiu tenien molt material: gifs!!!, vídeos, entrevistes… El vocabulari groller de l’autor va ser també un filó important d’interès . Van entendre què era un soneto, com comptar les síl.labes i què era la rima “asonante” i “consonante”. A la seva exposició ens van fer escoltar “Por el bulevar de los sueños rotos” i la clase va escoltar la cançó en silenci.

El grup Elvira Sastre va familiaritzar-se amb el seu  blog de poesia “Relocos y recuerdos”. Van estirar el fil de “Doce días sin ti” i van escriure’s també amb l’ autora que els  va contestar personalment. Van trobar poemes amb els que s’identificaven, van treure molt suc a la investigació i van trobar  frases que els van semblar boniques i em van recordar a quan jo em folrava la carpeta de l’insti amb frases que m’agradaven.

 

Cada grup va aprendre coses i tots vam aprendre de tots. A molta part dels alumnes no els significarà massa aquest treball, però a una minoria crec que sí.

El B., l’aumne al que no li agradava la poesia, va guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un poema genial, madur, que parla de les seves emocions amb un llenguatge tal com raja.

Diu que ara ja li agrada més.

La setmana passada, van venir els avis del  Centre de dia del poble a l’escola. Un grup d’alumnes de 1r feia punts de llibre amb els avis, un grup de sisè feia jocs de taula i un altre grup feia lectura de poesia. Jo estava en aquest grup. 8 alumnes de sisè (inclosos el B i el nen dels videojocs). Va ser una activitat fantàstica. Llegien textos diversos nens i avis de manera alterna. S’escoltaven atents uns als altres i hi havia veus emocionades al llegir. Una senyora escoltava al seu besnét asseguts de costat, una altra va dir amb ulls negats:

  • Estic molt contenta d’haver vingut.

I vam acompanyar als avis al Centre passejant pel carrer i ens van ensenyar poemes i manualitats que havien fet ells. El  J. va fixar-se en un racó de la sala on hi havia la llista dels aniversaris dels avis. Amb cara d’emoció va anar a abraçar a la Conxita:

  • Conxita! Som del mateix dia!

 

 

Read Full Post »

La setmana passada van venir un vespre els amics de l’Oriol a sopar a casa i veure el futbol. Ho fan algun dimarts de tant en tant i el Guim sempre els espera emocionat. Li encanta que vinguin, sopar entre adults, estar atent als comentaris que fan sobre el que sigui.

L’altre dia me’l mirava assegut amb el seu tros de pizza entre els grans, compartint aquella estona amb adults que li fan bastant cas i el fan sentir part del plan.

Quan el vaig acompanyar a dormir em diu:

  • Avui, si no fos perquè m’han posat una vacuna, seria dels millors dies de la meva vida. Mira, estem a febrer i crec que ja puc dir que serà dels millors dies del 2018.

Vaig recordar aquella teoria de l’Alison Gopnik (que citava fa un temps en un post) que defensa que es bo que els nens creixin amb molts referents adults. Jo també crec que enriqueix. Els avis, els tiets, els mestres, els amics dels pares, els veïns, els cangurs, els monitors de bàsquet… tots aporten aprenentatges diferents.

A vegades, quasi sense voler-ho, facilitem felicitat a un nen i, sovint, és molt més fàcil del que pensem.

A vegades, és al revés, pensant que ho fem, no ens resulta exitós el plan que havíem ideat.

Jo també recordo molts adults referents a la meva infància: els meus pares pares i els seus amics, àvies i avi, besàvia, el Quico i l’Anton, el cosí del meu pare que vivia a Madrid, era actor de teatre i passava temporades vivint a casa, les amigues de la meva àvia que feien tertúlia, una conversa que sempre m’agradava escoltar, les cosines de la meva mare que prenien té amb llet els divendres a la tarda mentre els nens jugàvem, mestres … i tants d’altres que segur que m’han fet més complet el camí.

L’Anna té clar què la faria molt contenta, però en aquest cas no m’ho ha posat  tan fàcil.

Ahir va i em diu:

  • Saps què vull que tinguem?
  • Què?
  • Un “desván”.
  • Què?
  • Sí… un desván, els abuelos Pig en tenen i està ple de coses antigues xulíssimes!

Li vaig intentar vendre les golfes de casa els meus pares de Viladrau com a “desván” però es veu que ja està massa ben habilitat per semblar el dels abuelos Pig.

Sempre puc fer que els Reis Mags de l’any que ve li portin quatre andròmines dels Encants.

En fi, que la felicitat del Guim de l’altre dia i també aquests dos dies de neu tan casolans, m’han recordat que quan els adults fem sentir als nens part del que fem, tenim, i tenen, molt a guanyar.

Read Full Post »

M’agraden els jocs de taula. “Buenu”, no tots. M’agraden els que tenen a veure amb les paraules, ara que hi penso.

No m’agrada jugar al Risk, ni a l’Hotel ni al Monopoly.

M’agrada jugar a l’Scrabble (encara que sempre perdo perquè sóc poc estratega), al Password (“Abril/ Cerral” és de les coses que m’ha fet riure a la vida), a l’ Sccatergories (encara que hi hem jugat tota la vida amb un paper i un boli :nom de nena, nom de nena, menjar…), al Dixit (m’encanta que hi hagi un joc on es valorin tant la intuició i  la imaginació), al Pictionary (enginyós i  divertit) o al Tabú (el joc de les paraules prohibides).

L’altre dia vaig ensenyar a jugar al Tabú als alumnes de quart als que faig castellà. Vaig pensar que era una bona eina per practicar l’expressió oral i  aprendre vocabulari.

És aquell joc en el que has de definir una paraula però en tens unes quantes de prohibides que no pots anomenar.

Al principi, es frustraven una mica perquè és un joc que és molt més difícil del que sembla.Va ser fantàstic veure el procés de com li anaven agafant el “truquillu” i s’espavilaven per buscar complicitats entre els companys d’equip o relacionar les paraules amb les seves realitats.

Per exemple, a l’U li va tocar definir “volcán” sense poder dir “lava, fuego, montaña, Teide i no sé quina més”. Ho va tenir fàcil:

  • “¿Cómo se llama nuestra clase?
  • Volcans!
  • Solo 1!
  • Volcán!

Però la genialitat va venir de la mà de l’E que havia de definir “tatuaje” sense poder dir “dibujo, aguja, piel, tinta i alguna més”. Sense dubtar va i diu:

  • Se lo hacen los machotes para recordar algo para siempre.
  • I una nena connecta 100% i diu:
  • Tatuaje

 

Read Full Post »

Older Posts »