Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules meves’ Category

La Regla

La regla; sí, la regla.

La regla de la que parlem una mica amb les dones i poc amb els homes, en general.

La regla que jo tinc la sort que em duri 4 dies, però que tinc amigues i companyes que la pateixen 7 dies o més. Això suposa 84 dies l’any i uns 3.108 dies a la vida= 8 anys i mig de regla al llarg de la vida.

I viure amb la regla no és el mateix que sense.

La regla que a mi (per sort, de nou) em suposa pocs mals físics, però que conec noies que pateixen d’un mal paralitzant. I que amb aquest dolor limitador es mouen pel món i treballen (clar!)  perquè el “mal de regla” no dóna febre ni és un virus reconegut.

La regla que et canvia l’humor perquè tens les hormones a tope (aquest símptoma el tinc en escreix). I plores més i tens uns “ramalassus” de mala llet repentins. I quan la teva parella et diu (després del ramalassu):

  • Que t’ha de venir la regla?

Et senta a “cuernu” ; perquè llavors penses per dins que sí, que t’ha de venir, però que tens més raó que un sant en tot el que estàs cridant, reivindicant, plorant…

La regla que et condiciona si has d’estar en un concert amb lavabos portàtils d’aquells que mai va la cadena (o sense lavabos); que et fa llevar a la nit perquè el tàmpax o la compresa no dóna per més i que en alguna ocasió, probablement, ha travessat totes les capes de roba que duies.

La regla que segurament ha estat motiu d’alegria quan paties per estar embarassada sent massa jove o massa gran o amb massa fills o perquè simplement no en volies.

La regla que moltes vegades ha estat motiu de tristesa quan ha aparegut perquè volia dir que no estaves embarassada i ho desitjaves més que res. La regla que ha fet plorar a milions de dones moltes vegades.

La sang de la quarentena que ja té “guasa” la cosa. Te n’has lliurat nou mesos (suportant altres incomiditats físiques i un part) i ella torna multiplicada per nou. No fos cas que et salvessis d’alguna.

L’absència de regla que a vegades és per motius mèdics no desitjats, de dones que la rebrien amb alegria.

I després de conviure amb ella tants anys, es veu que quan es retira t’ho fa pagar car amb quilos de més i uns “sufocus” heavys.

En fi, que va per totes les dones del món. En especial per les que ara mateix lluiten per no veure-la en nou mesos i per les que pateixes aquests dolors cada mes.

Que no sempre és fàcil ni ens sentim tan flamenques com a l’anunci.

Anuncis

Read Full Post »

Dilluns vas fer 9 anys. Fa 9 anys que parlem.

Cada vegada pronuncies més paraules que em són llunyanes, que són dels teus mons. Mons que no compartim o que comparteixes amb altres persones.

Amb el pare comparteixes amb passió 3 mons de paraules i acció:

Món bàsquet: Us sento dir “Cleveland Cavaliers”, “Houston Rockets”, “Indiana Pacers”, “Sacramento Kings”o el teu equip “New Orleans Pelicans” (sempre tan “friki”). Parleu de noms de jugadors i vibreu veient una infinitat de partits grabats que a mi se’m fan eterns.

Món futbol: T’encanta seguir el futbol. Saps mil noms de jugadors i equips que tampoc m’interessen.

L’altre dia, em vas demanar si podies anar a la plaça un moment. T’hi vaig deixar anar. Jo pensava que baixaves a veure si trobaves  algun amic per convidar-lo a jugar a futbol al jardí. Però quan vas tornar i et vaig demanar què havies anat a fer, vas i em dius:

  • He tret 5 euros de la guardiola per anar a fer la porra al Racó.

Era el dia de la final de la Champions  Madrid-Liverpool.

Potser m’hauria de preocupar en lloc de fer-me gràcia però la veritat és que confio bastant en tu (no sé quan durarà) i m’agrada que siguis autònom i decidit. Seus al bar integrat com un home gran comentant la jugada amb la gent del poble.

Món golf: També molts noms relacionats amb el golf s’escolten per casa: Jordan Spieth, Justin Thomas, Jon Rahm o Rory Mcilroy… Parleu entre vosaltres i m’agrada veure la complicitat que teniu, tot i que també em suposi moltes estones de golf a la tele (almenys no fan el soroll de relliscar sobre el parquet que tan em costa  del bàsquet).

Segueixes cantant reggaeton o alguna cosa semblant al rap amb un posat de despenjat i “seseando”. Els títols cada vegada són pitjors i els continguts també:  “Dura”, “Amorfoda” o “Soy peor” són alguns dels teus hits.

La geografia, passió que comparteixes amb l’abuelo o el Ramón monitor de menjador. Col.lecciones  noms de països, ciutats, rius i muntanyes i t’agrada planificar tots els viatges que t’agradaria fer a la vida per conèixer monuments, volcans, edificis o paisatges.

Però entre el teu parlar que barreja ja paraules com “Què fots!”, “L’Anna em vacil.la, és una vacil.lona!”… encara escolto des de la teva habitació:

  • Mare, em puges a fer una visita?

I parlem, i m’expliques sobretot la lectura que acabes de fer del llibre “Contes de Bona nit per nenes rebels” que ha aconseguit que t’enganxis a llegir, tu sol sota la llum de la llanterna. I darrera les biografies d’aquestes dones valentes de tots els temps, em preguntes què volen dir paraules noves:

  • Què vol dir A.C (nascuda el 670 a.c)?
  • I cooperant, neurocientífica, activista, aeronàutica…?

L’altre dia, havies de recomenar a l’escola alguna lectura que t’hagués agradat  i vas explicar l’ última nena rebel que t’havia cridat l’atenció: la Nefertiti.

Es veu que va donar per parlar tota una hora a  classe d’Egipte i vas tornar entusiasmat amb els faraons, Tutankamon, el Nil i les piràmides. I, naturalment vas afegir Egipte als teus viatges planificats per la vida.

Espero Guim poder-te acompanyar en algun dels teus viatges i que en facis molts d’altres sense mi. Amb l’entusiasme que ho vius tot segur que sabràs encomanar al llarg de la vida a molta gent perquè t’hi acompanyi.

Felicitats guapo!

Read Full Post »

Aquest any faig llengua castellana a sisè. Són alumnes d’11 i 12 anys. El segon trimestre vam treballar la poesia. Sóc conscient que la poesia no agrada a tothom i sovint no és fàcil entrar-hi. A mi m’agrada i em vaig proposar fer-la propera als alumnes. Tenia dos objectius principals:

  • Transmetre l’emoció que pot fer sentir.
  • Trencar amb la idea que tenen molts nens de la poesia sempre rimada, de llenguatge complicat i cursi.

Partint de que la poesia (com tota la literatura) és de gust personal, volia oferir exemples variats i que cada alumne pogués treballar-la a partir de la que més li agradés.

A la primera sessió els vaig donar per escrit 5 poemes diferents. Els vaig deixar una estona per llegir-los sols i que valoressin, en una escala del 0 al 10, la puntuació que li donaven a cada poema segons els havia agradat . També els vaig deixar un espai en el full perquè que anotessin què els havia suggerit o en què els havia fet pensar.

El primer poema era d’Antonio Machado:

“Soñé que tú me llevabas

por una blanca vereda,

en medio del campo verde,

hacia el azul de las sierras,

hacia los montes azules,

una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,

tu mano de compañera,

tu voz de niña en mi oído

como una campana nueva,

como una campana virgen

de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,

en sueños, tan verdaderas!…

Vive, esperanza, ¡quién sabe

lo que se traga la tierra!.”

Machado perquè és un autor important, perquè a mi m’agrada, perquè en conec la historia, perquè vaig estar a Soria quan feia COU (Eh Carolina?) trepitjant els espais en els que s’inspirava, perquè a la meva àvia li agradava i li llegia alguns dels seus poemes, perquè és un format més clàssic que podía agradar a una part de la clase.

El segon poema era del Mario Benedetti:

LOVERS GO HOME

Ahora que empecé el día
volviendo a tu mirada,
y me encontraste bien
y te encontré más linda.

Ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde estoy.

Sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola,
que del vecino
territorio del amor,
ese desesperado,
empezarán a mirarnos
con envidia,
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.

Mario Benedetti perquè a mi m’emociona. Perquè crec que te poemes com el “No te rindas” que pot enganxar als alumnes. Perquè l’any passat vaig escoltar els seus textos recitats per un señor de veu greu que els llegia molt bé i vaig retrobar els seus escrits. Per fer present també la literatura llatinoamericana a l’aula.

El tercer poema era de la María Leach:

AL SALIR A LA CALLE

Hay trocitos de ti

Por todas partes

 

Perquè quan vaig llegar el seu llibre “No te acabes nunca” no vaig poder parar fins al final. Perquè els seus poemes et fan plorar i arriben al fons. Perquè és un exemple de com la poesia pot ajudar a expressar les emocions, perquè les seves paraules són entenedores i perquè vaig pensar que m’ajudaria a mostrar als alumnes que els poemes poden ser curts, actuals, no rimar i ser preciosos.

El quart poema era un soneto del Sabina.

NI CON COLA

Anochece, deliro, me arrepiento,
desentono, respiro, te apuñalo,
compro tabaco, afirmo, dudo, miento,
exagero, te invento, me acicalo.

Acelero, derrapo, me equivoco,
nado al crowl, hago planes con tu ombligo,
me canso de crecer, me coco el coco,
cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.

Juego huija, me aprieto las clavijas,
me enfado con el padre de mis hijas,
abuso del derecho al pataleo.

Resbalo, viceverso, carambola,
este verso no pega ni con cola,
me disperso, te olvido, te deseo.

 

El Sabina perquè crec que obria la porta de la poesia a una part de la classe (sobretot masculina), perquè em permetia parlar també de cançons, perquè em portaria a  treballar què és un soneto. Perquè s’allunya del llenguatge cursi. Perquè els podia descol·locar.

El cinquè poema volia que fos nou fins i tot per a mi,  perquè jo descobrís, també, poesia. Vaig pensar que volia buscar a algú jove. Vaig decobrir a l’Elvira Sastre:

Día Doce sin ti:
he conocido a alguien,
soy yo.
Voy a darme una oportunidad.

 

Perquè em va atrapar. Perquè tenia un blog i va començar a escriure quan anava a l’insti, fet que els podria resultar proper. Perquè tenia els anteriors poemes per descobrir (“día uno sin ti”, “día dos sin ti”…), perquè era planera i es trobaven vídeos seus recitant fàcilment

L’experiment de la primera sessió va resutar més ràpid del que em pensava, però va agradar als alumnes.

Em vaig endur les seves valoracions a casa i em va agradar veure que cada autor havia tingut els seus adeptes.

A la classe següent  els vaig agrupar per afinitats i així van quedar formats els cinc grups:

  • Grup Machado: dos nens i quatre nenes que trobaven que era el que més semblava un “poema de veritat”, que destacaven que els havia semblat bonic.
  • Grup Benedetti: dos nens i tres nenes. també en ressaltaven les paraules boniques, l’amor…
  • Grup María Leach: Una nena i tres nens. Un d’ells el va votar com a preferit perquè pensava que “los trocitos de ti” parlaven d’explosions tipu joc de guerra de consola, dos alumnes, s’havien sentit atrets pel  fet que fos tant curt, el quart alumne, el B., el vaig posar en aquest grup després de veure que les havia valorat tots els poemes amb un 5. “No m’agrada la poesia” m’havia dit. Vaig pensar que el “No te acabes nunca” de la María podia fer feina en el B.
  • Grup Sabina: una nena i quatre nens, els més “canalles” de la classe. Els hagués encertat abans de mirar les valoracions.
  • Grup Elvira Sastre: tres nenes sensibles i dos nens que no sabien argumentar massa els motius però que alguna cosa els havia despertat.

Els vaig deixar vàries sessions per preparar-se un power point sobre el seu autor i que al final cada alumne llegís el poema que més li hagués agradat.

El grup Machado va treballar molt bé. Van quedar impressionats que l’autor és casés  amb Leonor Izquierdo quan ella tenia 15 anys i que morís als divuit. Van treballar l’obra de l’autor i van saber trobar cadascú un poema que els agradés.

El grup Benedetti va costar va costar més que s’entengués i s’organitzés. La seva investigació els va portar a comprobar que Mario Benedetti havia escrit molts haikús. Ens van explicar què eren i ens en van llegir uns quants. Van situar Uruguay al mapa i van parlar de l’exili.

El grup de la María Leach van ser tendresa des del primer moment. Es van asseure al passadís a llegir el llibre sencer. Un poema cada un. Els vaig demanar que anotessin els que més els agradaven i quan hi vaig pasar al cap d’una estona els havien escrit gairebé tots. Van connectar de seguida amb les emocions de l’autora en saber la seva historia: quedar-se vídua als trenta i tants amb un fill de mesos, el llibre és el procés del dol. El nen del videojoc era pura mel entrant a la lectura, el B al que no li agradava la poesia llegia amb sentiment.

Van escriure un mail a la María que els va respondre de seguida. Estaven emcionats. El llibre “No te acabes nunca” vam acabar llegint-lo un dia tota la clase asseguts en rotllana ja que el grup havia sabut transmetre emoció. Vam decidir fer-li arribar uns poemes a l’autora. Ells mateixos van decidir fer per grups acròstics (un poema a partir de les inicials del nom de l’autora). El resultat va ser preciós. Vaig comprovar que eren versos lliures, sentits, frapants.

El grup Sabina estaba emocionat perquè per a elaborar el power point explicatiu tenien molt material: gifs!!!, vídeos, entrevistes… El vocabulari groller de l’autor va ser també un filó important d’interès . Van entendre què era un soneto, com comptar les síl.labes i què era la rima “asonante” i “consonante”. A la seva exposició ens van fer escoltar “Por el bulevar de los sueños rotos” i la clase va escoltar la cançó en silenci.

El grup Elvira Sastre va familiaritzar-se amb el seu  blog de poesia “Relocos y recuerdos”. Van estirar el fil de “Doce días sin ti” i van escriure’s també amb l’ autora que els  va contestar personalment. Van trobar poemes amb els que s’identificaven, van treure molt suc a la investigació i van trobar  frases que els van semblar boniques i em van recordar a quan jo em folrava la carpeta de l’insti amb frases que m’agradaven.

 

Cada grup va aprendre coses i tots vam aprendre de tots. A molta part dels alumnes no els significarà massa aquest treball, però a una minoria crec que sí.

El B., l’aumne al que no li agradava la poesia, va guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un poema genial, madur, que parla de les seves emocions amb un llenguatge tal com raja.

Diu que ara ja li agrada més.

La setmana passada, van venir els avis del  Centre de dia del poble a l’escola. Un grup d’alumnes de 1r feia punts de llibre amb els avis, un grup de sisè feia jocs de taula i un altre grup feia lectura de poesia. Jo estava en aquest grup. 8 alumnes de sisè (inclosos el B i el nen dels videojocs). Va ser una activitat fantàstica. Llegien textos diversos nens i avis de manera alterna. S’escoltaven atents uns als altres i hi havia veus emocionades al llegir. Una senyora escoltava al seu besnét asseguts de costat, una altra va dir amb ulls negats:

  • Estic molt contenta d’haver vingut.

I vam acompanyar als avis al Centre passejant pel carrer i ens van ensenyar poemes i manualitats que havien fet ells. El  J. va fixar-se en un racó de la sala on hi havia la llista dels aniversaris dels avis. Amb cara d’emoció va anar a abraçar a la Conxita:

  • Conxita! Som del mateix dia!

 

 

Read Full Post »

La setmana passada van venir un vespre els amics de l’Oriol a sopar a casa i veure el futbol. Ho fan algun dimarts de tant en tant i el Guim sempre els espera emocionat. Li encanta que vinguin, sopar entre adults, estar atent als comentaris que fan sobre el que sigui.

L’altre dia me’l mirava assegut amb el seu tros de pizza entre els grans, compartint aquella estona amb adults que li fan bastant cas i el fan sentir part del plan.

Quan el vaig acompanyar a dormir em diu:

  • Avui, si no fos perquè m’han posat una vacuna, seria dels millors dies de la meva vida. Mira, estem a febrer i crec que ja puc dir que serà dels millors dies del 2018.

Vaig recordar aquella teoria de l’Alison Gopnik (que citava fa un temps en un post) que defensa que es bo que els nens creixin amb molts referents adults. Jo també crec que enriqueix. Els avis, els tiets, els mestres, els amics dels pares, els veïns, els cangurs, els monitors de bàsquet… tots aporten aprenentatges diferents.

A vegades, quasi sense voler-ho, facilitem felicitat a un nen i, sovint, és molt més fàcil del que pensem.

A vegades, és al revés, pensant que ho fem, no ens resulta exitós el plan que havíem ideat.

Jo també recordo molts adults referents a la meva infància: els meus pares pares i els seus amics, àvies i avi, besàvia, el Quico i l’Anton, el cosí del meu pare que vivia a Madrid, era actor de teatre i passava temporades vivint a casa, les amigues de la meva àvia que feien tertúlia, una conversa que sempre m’agradava escoltar, les cosines de la meva mare que prenien té amb llet els divendres a la tarda mentre els nens jugàvem, mestres … i tants d’altres que segur que m’han fet més complet el camí.

L’Anna té clar què la faria molt contenta, però en aquest cas no m’ho ha posat  tan fàcil.

Ahir va i em diu:

  • Saps què vull que tinguem?
  • Què?
  • Un “desván”.
  • Què?
  • Sí… un desván, els abuelos Pig en tenen i està ple de coses antigues xulíssimes!

Li vaig intentar vendre les golfes de casa els meus pares de Viladrau com a “desván” però es veu que ja està massa ben habilitat per semblar el dels abuelos Pig.

Sempre puc fer que els Reis Mags de l’any que ve li portin quatre andròmines dels Encants.

En fi, que la felicitat del Guim de l’altre dia i també aquests dos dies de neu tan casolans, m’han recordat que quan els adults fem sentir als nens part del que fem, tenim, i tenen, molt a guanyar.

Read Full Post »

Fa dies que volia escriure sobre les vacances de Nadal. Hem estat 9 dies amb l’Oriol i els nens a la Toscana.

L’Oriol treballa tot l’estiu a tope, així que, els viatges familiars els ubiquem a les vacances de Nadal.

És molt diferent viatjar a l’estiu que a l’hivern. L’estiu allarga els dies. Estàs a l’aire lliure fins tard.

A l’hivern, a les 6 ja és fosc i tens moltes més estones de recolliment “casero”.

Aquests dies a Itàlia vistàvem algun poble o ciutat, dinàvem fora i dedicàvem els vespres a estar a casa: a encendre foc i beure vi de Chianti; a jugar a cartes i als “barcos” amb el Guim; a parlar i a cuinar; a llegir i a buscar per internet el petit lloc bonic a visitar al dia següent.

Sembla que no calgui anar a Itàlia per passar estones llargues en família, però sovint, unes condicions diferents provoquen noves dinàmiques que costa mantenir el dia a dia.

M’agrada viatjar lent. No posar el despertador i no sentir-me malament si no arribo a visitar tot el que es considera que s’ha de visitar (aquest punt em costa una mica). A no tenir tot el viatge planificat i deixar-se sorprendre pel camí.

Viatjar amb nens et porta a viatjar lent una mica per força i aprens a adaptar-te al seu tempo.

Fa il.lusió viatjar amb el Guim perquè s’emociona al veure en directe un monument que coneix com la Torre de Pisa. S’interessa per com es diuen les coses en un altre idioma i recorda els llocs on hem estat.

A l’Anna li és igual estar a Florència que a Mollerussa. El seu viatge és completament emocional. No té consciència d’on està. Em va fer gràcia comprovar la interpretació d’un mateix viatge a dos edats diferents.

L’Anna, quan l’Oriol va anar a buscar el cotxe de lloguer a l’aeroport estava convençuda que seria el nostre cotxe de sempre. Quan vam dir:

Demà anirem a Siena i a San Gimigniano

La seva resposta queixosa va ser:

Dos països un dia noooo…

Però estava igualment contenta. Contenta d’estar els 4 junts, de dormir amb el seu germà, de menjar parmesano a cullerades i d’arrossegar una maleta lila amb rodes.

Un mateix viatge pot significar coses molt diferents per a cada membre de l’expedició. A mi viatjar em dóna una sensació de llibertat, de novetat, aprenentatge  i  de subidón que m’encanta.

Un nou viatge que suma records bonics a la meva memòria.

 

Read Full Post »

Dimecres vas fer 4 anys.

Avui mentre dinàvem saltes i dius:

– Eh que jo no sóc “tocapilotes”?

M’has fet riure (no sé on has sentit la paraula), però m’ha vingut en un flash del matí que portàvem compartint:

– Vesteix-me tu!

-“Així no! vull la cua recta i llarga (no assumeix que amb el “rissu” la llargada costa d’aconseguir)  !”

– No vull caminar, estic cansada! (asseguda enmig del camí)

– Plors i plors…

– Veueta de queixa non stop…

I no he pogut dir una altra cosa que:

– Home, una mica sí que ho ets.

A part de “tocapilotes”, ets sensible i sentida i quan plores o t’enfades ho fas amb intensitat 10. També acostumes a tornar a riure amb una rapidesa increïble. Ets emoció a flor de pell.

Ets carinyosa i tens les idees clares (fet que admiro i pateixo a parts iguals).

És un gust veure’t jugar a nines fent una veueta aguda aguda. Quan aconsegueixes involucra-me en el teu joc, em fas fer a mí de mare i tu ets la filla gran:

– Me’n vaig a l’institut! (sempre comença la trama)

I et veig marxar amb un simulacre de bolso i un mando de la tele fent de mòbil amb el que parles amb les teves amigues. Jo tot el dia cuido a dos o tres bebés mentre tu quedes per sopar amb les col.legues.

Estàs assajant molt per la vida adulta. Tot el dia cuides nines, fas que cuines, fas veure que llegeixes, plegues roba i endreces l’armariet, fas d’àvia, de mare, de germana gran i de tieta.

Espero que puguis exercir a la vida real tots els papers que desitgis.

(El fet de passejar-te amb vestit de princesa i corona disfruta’l ara perquè, per sort, no l’exerciràs).

Actualment, estic intentant acceptar amb normalitat i, fins i tot proporcionar, purpurines, princeses, rosa, lila… intentant sutilment que te’n cansis. De moment, crec que no vaig bé veient com petonejaves el regal de  les sabates de taló de l’Elsa de Frozen mentre deies “lo que volia!”.

En fi Anna, gaudeix del joc i  inventa històries boniques, sobretot ara que vius tan feliç sense saber mai ni a quin dia de la setmana vius: “Avui hi ha cole?”.

Espero tenir encara la oportunitat de saborejar nombrosos cafès de sorra i aigua preparats per tu.

Feliços 4 Nusquerri !

Read Full Post »

Avui ja estava tova, inquieta…Són moltes les emocions viscudes les darreres hores, emocions barrejades i nervis. L’1 d’octubre hora a hora amb els moments de força i els de ràbia, l’excés de vídeos i imatges que m’han saturat el cervell, les decisions a prendre a l’escola (quin tipus d’acte fem, vaga o aturada, com ho fem arribar a les famílies…)…

Avui ja estava tova quan m’ha arribat la notícia d’una mort massa jove; tan jove com ho és la meva vida. La mort d’algú que comparteix molt univers de gent comú amb mí. Les morts joves són el més injust del món.

Alhora,  parlo per telèfon amb la meva àvia de 90 anys o vaig a visitar a la de l’Oriol, també de la quinta del 27, i regalarien vida a canvi de la seva. Hi ha persones que viuen de més i altres de menys i això, no es tria.

Demà és l’aniversari de la meva filla. Fa 4 anys i tinc ganes de veure-li la cara quan s’emprovi la disfressa de princesa cursi cursi i s’enfili sobre les sabates de taló blaves i horrendes que li he comprat. Tinc també ganes d’escriure-li el post bonic que es mereix. Però avui no puc.

Avui no puc perquè és d’aquells moments de la vida que costa de sustentar. No sempre és fàcil fer conviure tantes emocions i sensacions dins d’un mateix cos.

La vida sempre té aquestes barreges. Pots riure en moment tràgics, pots divertir te com mai una nit i rebre una mala notícia quan et lleves, pots alegrar-te per un naixement i plorar una mort quasi alhora, pots gaudir d’un dinar tot i que de tant en tant pensis en algú que coneixes que està patint …

Sabem que és així, però hi ha moments, com avui, que et cauen les llàgrimes mentre sents incertesa de què passarà a Catalunya, pena per  una mort, por una mica de tot,  i alhora, saps que tens sort, molta sort per moltes coses i que  demà la teva filla fa 4 anys i li has promès una festa.

Read Full Post »

Older Posts »