La confitura confinada

Avui hem tornat a fer el passeig que acostumàvem a fer cada tarda durant el confinament; l’Oriol, els nens i jo. M’ha connectat amb aquelles setmanes, quan jugàvem a cartes i fèiem els àpats tots quatre, quan els dissabtes demanàvem menjar en algun establiment del poble i ens feia aquella il.lusió, quan entre videotrucades pesades trobàvem una estona per jugar a pilota al jardí i l’Oriol i jo fèiem ioga algunes tardes.

Durant el confinament, alguns nens o gent per les xarxes parlava de “confitament”. Fos per fer la gràcia o per desconeixement dels més petits, a mi em semblava un nom molt adequat. El repòs que necesita la confitura per barrejar bé la fruita i el sucre  em sembla un bon paral.lelisme de la sensació d’anar acostumant-nos a una nova situació, agafant noves costums i buscant la part bonica, d0anar fent dolç el que no ho semblava…

El meu confinament afortunat dintre de tot (sóc conscient que molta gent va viure situacions duríssimes que poc tenen a veure amb la confitura), em va deixar un pot ple de petites coses dolces que volia conservar. Però llavors va arribar el desconfinament. Una tornada a la realitat bèstia i de cop. Amb moltes incerteses i moltes hores de feina…

A l’estiu m’he llançat a fer activitats, a recuperar converses amb amigues, a fer caminades i cerveses. No he recordat el pot de confitura reposada i he viscut un parèntesi d’amics, de familia, de sol i aigua.

I aquest inici de curs, que com tots costa, però aquest encara més. Tinc la sensació d’estar pagant ara el desequilibri que hem viscut tots plegats els darrers mesos.  A les escoles portem unes setmanes canviant tots els plans del juliol; refent horaris de dalt a baix, adaptant-nos a la normativa sense més recursos que els que teníem el curs passat., convertint biblioteques en aules i arrossegant mobles d’aquí cap allà. Reunions virtuals cada tarda amb pares que no ho veuen clar, llargs consells escolars al vespre, formacions que es treuen avui de la butxaca i ens exigeixen fer demà, demà passat i l’altre . No hi ha temps material per arribar a tot…

I en aquest esgotament mental, sortim a caminar avui i obro la tapa dels meus records confitats. M’agafo a la idea que trobaré l’equilibri. Que farem, de tant en tant, la nostra ruta, que sabré parar i treuré l’estora de ioga al jardí alguna tarda, que m’evadiré dels maldecaps llegint, que sabré agafar distància i ser valenta, que gaudiré dels meus i agafaré aire per anar endavant. Si més no, ho intentaré.

Read Full Post »

La iaia Tula

Fa pocs dies ens va deixar l’Úrsula, l’àvia de l’Oriol. 92 anys i demostrant la seva fortalesa fins al final. Era una lluitadora que podia amb el que la vida li posés per davant.

En tots aquests anys mai l’he vist mostrar-se vulnerable. Ha amagat dolor, ha cuidat als seus sense cuidar-se a ella i ha anat sempre endavant sense parar-se ni rendir-se. Ha dit les coses clares i sense filtres.

“Aquestes dones d’abans…que fortes que són…” comentava l’infermera veient com s’agafava a la vida les últimes hores. I crec que és així. Ara també som fortes les dones, però d’una altra manera. Ens parem més a pensar què volem, a reflexionar, a calibrar els pros i els contres d’una decisió, a buscar espais per nosaltres…i crec que això és bo. D’ella, però, me n’emporto aquesta lliçó que a vegades és la que cal dur a terme: “Agafar el toro per les banyes i endavant!”.

Crec que després de la meva mare, l’Úrsula és la persona que més m’ha alimentat. En aquella caseta petita hi havia una cuina diminuta amb una taula on per art de màgia hi cabia molta gent. Per torns, ben a prop uns dels altres … sempre hi havia un plat a taula per a tothom.

M’agradaven els pocs compliments que s’hi feien i la naturalitat amb la que es desenvolupaven els àpats. M’agrada que els meus fills recordin aquest ambient familiar.

L’Oriol deia que si un dia estaba agobiat, només havia d’anar a dinar a casa els avis i li marxaven totes les preocupacions, que allà et semblaven secundàries i menys importants.

Aquests darrers mesos, quan el teu cap ja no et deixava estar connectada moltes vegades, sempre tenies els nens presents, com quan temps enrere els tenies a dinar.

• Guim no t’enfilis!
• On són els nens?
• Qui els vigila?
• Han dinat aquests nens?

Gràcies per la teva entrega incondicional.

Estigues tranquil.la iaia Tula que cuidarem dels nens.

Read Full Post »

11 anys de paraules

Ahir en vas fer 11.

11 em semblen molts. Em semblen molts perquè són el primer pas cap als 20!

Dels 0 als 10 fas una evolució increïble però ets sempre un nen. Dels 10 als 20 el trobo un pas potser més gros. Comences els 11 fent primària, construïnt cabanes i llegint “Els Futbolíssims” i acabaràs la dècada qui sap si sortint amb algú, estudiant qui sap què, treballant, conduïnt, parlant amb una altra veu, tenint les idees clares o no, rebotat amb el món potser. En tot cas, se t’obren uns anys de moltes descobertes en tots els sentits, uns anys de deplegar les ales.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 em semblen molts perquè recordo  perfectament el dia del meu onzè aniversari. Diria que llavors l’11 ja era el meu número preferit (crec que no té gaires fans, però a mi sempre m’ha agradat). El número 11 el vaig bufar sola per primera vegada. El meu avi i jo érem del mateix dia i cada 22 d’agost el celebràvem junts. S’havia mort al maig i recordo aquell dia com un bany de realitat, un ser conscient del que era la vida i el pas dels anys. De sentir-me gran d’alguna manera, gran com tu et sents a estones.

Una de les coses bones d’aquest confinament ha estat passar moltes hores al teu costat. M’ha agradat comprovar coses que ja sabia i sorprendre’m d’altres: que ets detallista i molt poc materialista. Que tens sentit de l’humor i t’agrada fer broma, però no tant que te la facin a tu. Que necessites treure ho tot fora i de seguida t’enfades, t’indignes o plores per després tornar a començar renovat i tranquil. Que t’has fet més responsable i organitzat però que no busques el 10 si  el 5 et permet  més estona de joc o de sofà. Que encara ens busques i ens vols a prop, moltes vegades.

Molts dies de parlar amb tu, d’escoltar-te, de sentir-te de fons, de seguir jugant amb tu amb les paraules.

El nostre dia va “in crescendo” de paraules. El comencem amb un “Bon dia” escuet. Tu necessites la teva estoneta de tele i jo el meu esmorzar solitari.

Després, ens parlem entre videoconferències i cares amorrades a la pantalla: amb senyes, silenciant micròfons… i anem guanyant paraules a mida que avança el dia.

Et sento parlar d’aquell “pavo” o aquella “pava”; suposo que amb la mateixa naturalitat que jo, als meus 11, parlava de “tius” i “ties” i les meves àvies ho trobàven “tremendu”.

Et sento cridar jugant al Fortnite amb paraules inventades i argots que desconec: “aquestes pavus no són mancus!, pilla el “sniper”!, se’m “bogueja” molt avui!, “reviviu-me! reviviu-me!”…

Estones de jocs de paraules, d’Scattergories, de llegir “chistes dolents”, de buscar rimes i jugar a l’Apalabrados.

M’expliques coses, més de les que creia que m’explicaries. Me les expliques preocupat, content, indignat, agobiat, emocionat… i a la nit arribes al teu top de paraules, com si al llarg dels dia anessis sumant marxes cada cop més ràpides. A vegades, les narres a través d’un walkie talkie d’habitació a habitació, amb un discurs exhaustiu a “modo diván” analitzant el teu dia. Aquest manera teva de buidar el pap crec que t’estalviarà teràpies futures.

11 em semblen molts i em semblen pocs també, perquè espero compartir-ne molts més explicant-nos, preguntant-nos, cridant-nos, responent-nos, consolant-nos i acompanyant-nos.

Feliços 11 Guimus!

 

Read Full Post »

Confinada

Ja fa molts dies que vull escriure sobre la situació que estem vivint. En aquest blog escric sobre totes les coses importants de la meva vida i aquesta n’és una. Volia esperar, però, a tenir una visió més global del que vivia i sentia ja que la meva percepció, com suposo que la de molts de vosaltres, anava canviant dia a dia.

Els primers dies hagués escrit sobre el desestrés. És curiós, però després d’uns dies d’incerteses, vaig agraïr l’ordre de confinament. Em venien al cap coses pesades que havia de fer pròximament i, d’alguna manera, em va relaxar el fet que em fos imposible fer-les i que no depengués de mi. Era quan encara no sabia les coses pesades que hauria de gestionar a partir de llavors.

Aleshores, van venir uns dies estranys, amb la sensació de no controlar res i no arribar a tot. Organitzar el funcionament de la nova escola virtual, no tenir cap horari, no estar prou pels meus fills, no tenir temps per les petites coses que m’havia proposat fer. Algunes notícies properes, més por de tot plegat.

Llavors va arribar l’equilibri. El meu ioga, escriure i llegir, aprendre coses noves amb ganes, fer coses en familia, dinar al sol…

I de nou, moments de trontollar….i de reequilibrar-se…Moments regal i moments ufff que es barrejaven.

Suposo que com el de tots, el meu confinament són moltes coses alhora:

“Pocs rellotges i despertadors però més presses de les que voldria. Esmorzars lents. Molts coixins per tot arreu que ara són cabanes i després recolzen caps que miren pel.lícules de quan jo era petita. Infinits rentaplats que, a vegades, em fa il.lusió buidar. Mirar als nens que s’avenen més del que em pensava. Cuinar, dies amb intenció i delicadesa i altres amb mandra infinita. Nervis per no tenir prou dispositius electrònics disponibles o una bona connexió. Nervis per estar massa enganxats tots plegats a les pantalles pocs minuts després. Sopar amb l’Oriol, sols o mig sols algun dia i parlar (i comprovar que encara sabem què dir-nos). L’Anna que balla. Videotrucades que fan riure o que cansen o que s’allarguen massa. Lectura que em trasllada a llocs on fan vida normal. El jardí al sol, sota la pluja, amb crits de nens i bots de pilota. Fer ordre de la casa i  redistribuir espais; descobrir nous racons en els que t’hi trobes bé (no imagino un lloc millor on confinar-me). Aprendre eines digitals a les que començo a trobar moltes gràcies i emocionar-me amb cada nou pas. Enyorar persones i llocs. Estrés i calma. Moments que tens ganes de tirar el mòbil per la finestra i altres que t’alegra el dia. Netflix. Banyeres relaxants després d’una jornada dura de teletreball. Ioga després d’una jornada pesada de teletreball. Jornades en les  que et mola molt el teletreball. Dies de creativitat i energia disparades i dies apagats. Tancar la porta per aïllar-te dins de l’aïllament i obrir-la després per buscar conversa i abraçades. Escriure, almenys una mica. Complir amb les tasques, les meves, les del Guim. les de l’Anna, les de la casa. Moments de por, de què està passant, de què passarà, d’abisme….I altres en els projecto un futur més conscient del que haurem guanyat i del que haurem perdut.”

 

Read Full Post »

Investigant les mentides

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Read Full Post »

Petita dona d’acció 6

I divendres ja en faràs 6!

Un any de canvis. Has començat la primària i et passeges orgullosa cap a l’escola amb una motxilla enorme, en la que trasllades una carpeta i una agenda, que no necessites massa, però et fa gran.

I ja no patines al grup de les “Petites”, ho fas amb les “Mitjanes”; la més petita de les mitjanes, però “Mitjana” en definitiva.

Et veig petita quan busques que t’agafem a coll i quan gaudeixes d’una banyera amb els ninots de les princeses Disney.

Et veig gran quan descobreixo al meu mòbil uns vídeos gravats per tu en els que fas un tutorial d’una classe de ioga amb un “desparpaju” que em té al.lucinada, o ensenyes tipus “Tour virtual” casa nostra mentre expliques en castellà cada detall (“los calajos” y todo).

Et veig petita quan dibuixes figures humanes sense coll i amb uns dits llarguíssims a les mans.

Et veig gran quan cantes seguida la lletra d’alguna cançó de moda.

Et veig petita quan comprovo que no entens quasi cap de les paraules que cantes amb tant entusiasme.

Et veig gran quan vas a comprar sola a les botigues i camines decidida.

Et veig petita quan intentes lligar els sons aprenent a llegir.

 

I aquí entre la nena que juga a nines i la que vol ensenyar la panxa amb samarretes curtes, balles la vida. En el sentit figurat i en el literal. Balles sovint, inventes coreografies i ens fas ballar amb tu. Balles amb energia i també ho saps fer amb delicadesa. Saps ballar sola també.

 

Descobreixes la vida amb les seves coses boniques i les que no ho són tant. Descobreixes emocions noves.

Sempre has plorat amb molt sentiment. Fa unes setmanes et vas posar a plorar desconsoladament. Em vas dir que era per una cançó d’un drac que cantava el mestre de música del curs passat.

Vaig entendre de seguida que es tractava de “Paf era un drac màgic” que realment fa una pena terrible. Et va servir de poc que et digués que el drac ja devia tenir amics dracs, que jo tenia amigues quan era petita que feia anys que no veia però que no passava res, que potser de tant en tant es veurien el nen i el drac…Tu seguies plorant dient “És que a més la cantava molt fluixet” (és veritat que el to amb el que es canta pot afegir pena).

Amb la mateixa intensitat que plores, rius, i ho fas amb un riure contagiós que m’encanta. Rius i em fas riure.

 

Ja des de P5 o P4, veus junt amb el Guim una sèrie titulada “100 cosas que hacer antes de ir al instituto”. Sempre penso que vas bé de temps per dur-les a terme.

Ahir mentre la miràveu, et vaig preguntar:

• Ja saps fer coses d’institut?

I em vas respondre:

• Sí! Sé llegir amb lletra d’impremta (aclareixo que paraules curtetes) i sé cordar-me les sabates (aprenentatge d’aquesta semana)!

Vaig riure. Sí que són coses bàsiques per defensar-se a l’insti! Faries el ridícul arrossegant per terra els cordons de les vambes!

També et vaig demanar:

• I quines et falten?
• Tenir taquilla.

Realment veient aquestes sèries americanes sembla que sigui aprenentatge més bàsic a assolir!

Ja aniràs descobrint que hauràs de lidiar amb coses més xungues que obrir, tancar i “tunejar” una taquilla, però tens marge per fer-ho mentre balles.

Quan ballo amb tu, m’arribo  a creure que, com diu el nostre admirat “Tremendu” : “Aquí dels problemes fem poemes; aquí dels fracassus fem temassus”.

Felicitats Anna! Per un any ple de balls feliços.

Read Full Post »

Parelles

La setmana passada vam passar unes dies amb l’Oriol i els nens a un hotel bonic i petit, de només 5 habitacions.

Al llarg d’aquests dies, he tingut estones per observar el fer d’altres parelles i famílies amb els que comparteixes piscina, pati per esmorzar, entrades i sortides.

Els hostes representaven diferents moments de parella, cada una amb les seves característiques.

Parella amb bebé: Se’ls veia tranquils. Molt conformes amb passar un estiu sense grans viatges ni pretensions. Disfrutant del bebé d’uns 7 mesos amb il.lusió. Una parella amb bebé no acostuma a transmetre passió, més aviat estan en un moment de cooperació. Fent equip i donant-se espai (si són una mica generosos) per descansar de bebé. Ella estava sola amb el nen a la piscina mentre ell devia fer una migdiada, ella degustava un postre de xocolata mentre ell es movia amb el nen a braços provant que s’adormís.

Les paraules que intercanviaven solien ser de logística: “em passes el jersei del nen?”, “L’agafes que pujo a buscar…'”, “Li donem ara el berenar?”…

Parella d’uns 50 molts: Els que anaven més a deshora de la resta. Relaxats i sense compliments. Es notava que es coneixien tant que no necessitaven parlar per entendre’s. Es respectaven les manies i els tempos. Quan ella llegia, ell no l’interrompia, es banyàven d’hora al matí i tard a la nit a la piscina (suposo que per evitar coincidir amb les criatures). Estaven molt en silenci però, de tant en tant, intercanviaven unes paraules, que no se sentien, que els feien somriure. Codis comuns practicats durant anys.

Els portuguesos: Ui els portuguesos! Pur caramel.

• Mira que enamorats que estan! i són més grans que noslatres! Vaig dir a l’Oriol. Hem de recuperar xispa!
• És que jo taaant enamorat com el portuguès no sé si ho he estat mai. (em va dir el burru, ja ja !)

Els portuguesos tenien dues filles, d’uns 10 i 14. Entre plat i plat s’agafaven la mà i es miraven embadalits. Reien del que deia l’altre. Bevien grappa lentament després de sopar mantenint sempre una animada conversa. Ella coquetejava com si el volgués conquistar en la primera cita.

El cas portuguès em va arribar. Vem riure amb l’Oriol comparant-nos amb els portuguesos i forçant-nos a assemblar-nos-hi una mica.

L’última nit, però, vaig observar que la nena petita de la parella portuguesa parlava estona per telèfon: Suposeu amb qui?

Amb la seva mare!

Ahhhh! Tot s’entén més. Un nuevo amor, o almenys més recent. Tots sabríem deplegar les nostres millors armes.

Cada parella és un món, un moment vital, un encaix diferent, un muntatge construït a 4 mans.

I nosaltres… “no estamos tan mal” i, intentarem afegir “paixao” portuguesa, donar-nos espai com el matrimoni savi i disfrutar dels nostres fills com els pares del bebé; o almenys, ho intentarem.

 

Read Full Post »

La Nona

La vida de l’àvia no ha estat un camí de roses. No va tenir les coses fàcils de nena. Va ser una feliç dona casada que començava una vida nova amb il.lusió; però li va durar poc, massa poc. Va ser una “madre coraje”, una mare valenta que va criar sola al seu fill i ho va fer molt bé, proporcionant-nos un marit, un pare, un avi, un amic fantàstic,  llest, carinyós i íntegre.

Has estat una treballadora entregada i eficient tota la vida. La gent que t’envoltava ha recordat tots aquests anys la teva professionalitat, la teva elegancia i el teu somriure.

Has estat una àvia generosa. Les teves nétes ens emportem matins de diumenge al Passeig Sant Joan i tardes de circ. Ens emportem el record de comprovar setmana rere semana que ens havies comprat tots els nostres capritxos: les galetes de vainilla i xocolata, la nata gelada… els espaguetis amb gambes que xalaven a la Bolis, la paella de peix sense rival. A través de les delícies culinàries ens deies, també, que ens estimaves.

Ens emportem les visites tendres i les converses manu a manu dels últims temps. Quan amb les mans agafades ens explicaves coses d’abans que ens agradava conèixer.

I el teu paper de besàvia, pel que et vas, fins i tot, inventar un nom: La Nona. No t’agradava que et poguéssin dir “besàvia” i vas trobar que, tot i no ser italiana, et podies permetre batejar-te com et donés la gana, ben fet. Així que, aquests últims 10 anys, has estat per a tots, la Nona. Una besàvia moderna que enviava whatsapps i buscaba informació amb l’Ipad. Que encara ha jugat a cartes amb el Guim i l’Anna i ha compartit amb ells la caixa de colors per a pintar mandales.

A vegades comentaves, que si existía una altra vida després d’aquesta, esperaves que te’n toqués una de més fàcil. Si existeix, així ho desitjo, però nosaltres t’agraïm que hagis viscut aquesta, hagis estat un motor i ens hagis donat la vida a nosaltres.

Admirem la teva enteresa i la teva fortalesa. Podies amb tot. Tant de bo aquest gen teu ens corri per les venes.

Gràcies per tot àvia. T’estimem molt i no t’oblidarem.

 

Read Full Post »

10 anys de paraules

Avui fas 10 anys. Ufff 10!

Noto que estàs creixent molt ràpid i que probablement els nostres ponts de paraules seran diferents.

En els teus primers anys de vida cada any guanyava paraules teves. Cada vegada eres més capaç d’explicar coses i me les volies explicar “largo y tendido”.

Susposo que ara, els propers anys, cada vegada em trobaràs més pesada i m’explicaràs  amb menys paraules com et sents, què t’ha passat aquell dia, què et preocupa o què et fa somriure. Potser a vegades endevinaré les paraules que calles i altres no pillaré el que passa pel teu cap i et guardes per a tu.

Segurament dirigiràs més paraules als amics (com és natural) amb els que cada vegada passes més estones.

Els 10 t’obren les portes de noves paraules:

• Puc jugar a la Nintendo? Segurament serà una frase repetida en bucle (amb el següent regateig).
• Quedem a l’Skate Park? (ja tens l’espai de trobada acorde amb la teva edat, que trobo que ja té moltes connotacions adolescents).

Tot això, mentre ingereixes pipes a la velocitat de la llum amb un aire desmenjat i dius sota la meva sorpresa frases com:

• Avui el cabell m’ha quedat molt bé.

Tot i que et vegi a les portes d’una nova etapa, buscaré com boja moments parlats amb tu. Com quan l’altre dia vas tornar de colònies i et vas deixar “acurrucar” per mi mentre m’explicaves amb tot detall les anècdotes de l’aventura. Com quan mengem pipes junts veient algun capítol que a tu et fa riure a “carcajades” i a mi em deixa indiferent (però et veig riure), com quan anem en cotxe sols (pilot i copilot, que ho agraeixo molt) i t’intento arrancar coses teves, com quan el pare no hi és i vens a dormir amb mi i parlem i mirem junts alguna sèrie de grans.

Les meves paraules, però, si que no te les estalviaràs, encara que t’entrin per una orella i et surtin per l’altra, encara que em repeteixi, encara que em trobis un plom; perquè sé que algunes te les he de dir i, les altres, t’agraden, encara que a vegades facis veure que no:

“Has fet la bossa de bàsquet?”, “Encara no has desfet la bossa de bàsquet?”, “Algú m’ajuda a parar la taula?”, “T’estimo Guim”, “Et pots anar a dutxar!!!”, “Pots posar el teu plat al rentaplats?”, “Què llegeixes?”, “Que t’he dit que no menges més merdes fins a l’hora de sopar!”, “A dormir ja!”, “Anem a comprar pipes?”, “T’estimo Guimitus”, “M’acompanyes a la plaça?”, ” T’agrada aquest llibre?”, “Deixa de molestar a la teva germana!”, ” A les 7:30 a casa”, “M’ajudes?”, “Vols que t’ajudi?”, “T’has rentat les mans?”, “Vols fer un rummikub?”, “Quina ha sigut l’estrella del dia? I la punxa?”, “T’estimo”.

Ets un 10. 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

la nostra taula del jardí

Quan vam anar a viure fa dos anys a la casa nova (nova per nosaltres perquè ella existia des del 1700 i picu), ens vam quedar només dos mobles dels que hi havia: una taula i un escó (banc) de fusta a conjunt.

Semblaven estar arrelats a la casa, formar-ne part, s’havien de quedar.

Estaven al menjador però nosaltres els vam treure al porxo del jardí.

Estaven pintats de color fusta fosca. Feia temps que me’ls anava imaginant de fusta clara que m’agrada molt més. Aquest maig m’he animat a decapar-los. Mai he estat gaire de fer coses amb les mans, no sóc massa perfeccionista ni tinc molta paciència però, quan se’m posa una cosa entre cella i cella vaig a tope. En un dia ja vaig fer tota la taula i m’ha sorprès com he “disfrutat” del procés.

Senta molt bé fer feina d’aquest tipus (sobretot quan normalment no la fas), feina més física i mecànica que et deixa el cap lliure de maldecaps. Et fa concentrar-te en el moviment de la polidora, en fer força, en mirar de no llimar-te el dit… Avances i estàs orgullosa i satisfeta amb tu mateixa. La dutxa de després per treure’t el quilo de “virutes” del cos també és un gust.

La taula, que ara trobes més bonica, és obra teva i també del teu sogre amb el que et va agradar treballar un matí a quatre mans.

El procés de restaurar un moble l’he trobat carregat de bellesa (potser també em va agafar sentimental). Mentre treia capes de pintura opaca, m’anava imaginant la vida que amagava la taula, com si n’arrenqués capes de records incrustats.

Els nostres dinars d’estiu diaris, els dinars de primavera quan la movem al sol, les revetlles de Sant Joan, la taula tacada de pintura envoltada de les fèmines de la meva família inventant quadres abstractes, les celebracions dels meus 40, les olives i les cerveses dels vespres d’estiu, les converses nocturnes compartint el mal hàbit de fumar amb algú o sola fent un kit kat que carrega piles després de sopar.

I abans nostre, altres famílies, altres històries. Potser adolescents allargant nits fins les tantes al seu voltant, segur que riures d’amics fent sobretaules, silencis al costat del foc, o sol.lituds en una taula massa llarga. Potser unes mans s’hi han agafat recolzades al banc, amagades per la taula. Potser algú hi ha fet un cop de puny i ha pres una decisió important o s’hi ha abocat a plorar creuat de braços.

Molta vida recolzada sobre una taula.

I la meva taula m’ha fet pensar en les taules de l’Eva Piquer que sempre m’arriba. Un bonic escrit que fa pocs dies va llegir una nena de l’escola, tan ben llegit que va guanyar un certamen de lectura en veu alta.

https://www.catorze.cat/noticia/4545/si/taula/parl

 

 

Read Full Post »