Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules meves’ Category

Si dimarts no m’haguéssin robat el mòbil…

– Hagués estat un dimarts molt rodó

– Dimecres hagués enviat un whatsapp felicitant a vàries Annes.

– Hagués fet unes quantes fotos d’instants bonics que no podré rebuscar.

– No hagués patit d’estar incomunicada amb la gent de l’escola el dia de les adjudicacions definitives.

– Hagués enviat molts whatsapps , alguns banals, alguns carinyosos, alguns per quedar, alguns d’ànim.

– Hagués seguit a través d’Instagram l’inici de vacances de molts amics i coneguts.

– No hagués jugat amb els meus fills a fer un riu a la Plaça Carulla perquè hagués estat mirant el mòbil mentre ells el feien.

– Hagués llegit menys.

– Hagués escrit menys.

– Hagués estat menys connectada a la conversa amb l’Oriol mentre sopàvem aquests dies.

-Hagués fet de metge i d’àvia de les nines de l’Anna amb menys entrega.

– Hagués estat més localitzable,  però també té el seu punt no estar-ho gaire.

En breu espero tenir-ne un de nou. M’agrada parlar per telèfon, m’agrada mirar les xarxes socials, m’agrada molt fer fotos, m’agrada quedar i enviar whatsapps de tot tipus. Intentaré, però, estar més connectada amb la meva vida real. Saber-lo aparcar i deslocalitzar-me una mica de tant en tant.

Read Full Post »

Dijous tenia un sopar a Barcelona amb amigues.

La meva sogra es va oferir a tenir els nens la tarda de dijous fins que arribés l’Oriol, de manera que, sortint de la feina al migdia (quin gust d’horari!) podia anar directament a Barcelona.

Aquests dies sense nens a l’escola, treballem amb horari més flexible; al final s’ha de fer una feina concreta i treballarem fins que s’acabi; Així doncs, vam decidir que aquest divendres en el podíem agafar de festa.Ja ho compensaria la setmana següent i no m’hauria de llevar a les 7!

En resum, tenia una tarda, una nit i un matí de libertat.

Vaig iniciar el trajecte a Barcelona, després de conectar l’Spotify del móbil al cotxe en “Modo aleatorio” disposada a deixar-me sorprendre per la gran varietat musical”cutrilla” de la meva llista.

La combinació d’anar sola en cotxe escoltant música sempre m’ha semblat de les millors coses del món. Hi ha dies que passes totes les cançons només comencen i sembla que cap t’encaixi i n’hi ha altres, com aquest dijous, en els que tens la sensibiltat a flor de pell i t’emociones amb qualsevol “estribillu” conegut.

Així doncs, de “subidón” i cantant “a grito pelao” que “només ho faig per tu…”, que “sin dudar vuelvo a tu lado…“, que “em puja la serotonina com una nena que s’enfila” i que “ya no persigo sueños rotos” vaig dirigir-me a Castelldefels a visitar a a meva àvia a la Residència. Em va agradar estar amb ella sense els nens pel mig i sense pressa. La situació i l’estat d’ànim no eren massa de “subidón” però em va agradar poder-la acompanyar.

Després, vaig a anar a deixar el cotxe a casa els meus pares fent una hora de cua interminable a les Rondes. Hagués estat un plan horrible en altres moments, però tu! amb dia de sensiblitat a flor de pell i sola no va estar mal.

És curiós, però en els meus trajectes sola en cotxe, que sovint són Barcelona-Viladrau o viceversa, acostumo a tenir en el mateix trajecte moments de felicitat top i moments de plorera sensiblona. Tot em senta igual de bé.

Vaig passar la resta de la tarda fins al sopar passejant i mirant botigues encantada de la vida.

Vaig gaudir del sopar amb les meves amigues. Parlant, rient, menjant, bevent i vaig seguir assaborint la meva sensació de llibertat caminant fins a casa els meus pares i dormint-t’hi sola (ja que ells eren de viatge). Sembla una tonteria però estar sola, quan ho estàs poc, mola (com segur que passa en el cas contrari).

Em vaig llevar sense despertador i vaig anar a esmorzar al bar amb el diari. Un altre plaer major.

Vaig tenir temps de comprar-me unes quantes peces de roba estivals abans de recollir els meus fills al Casal a Viladrau.

Em van rebre amb més alegria que de costum, em va fer més il.lusió que l’habitual fer el dinar i he passat un cap de setmana d’aquells que no fas massa res però que estàs encantada.

L’efecte no és etern però “regalar-te un dia” té efectes molt beneficiosos.

Read Full Post »

Ahir , Guim, vas fer 8 anys.

I tu i jo seguim units per les paraules (i per altres coses, naturalment).

Juguem junts a l'”Apalabrados” contra la Bolis, l’abuelo i l’àvia (que acostumen a apallissar-nos) però ens divertim buscant combinacions de paraules.

Moltes nits quan t’acompanyo a dormir juguem a fer llistes de paraules (tipus Un, dos , Tres) i el primer que està 20 segons sense respondre perd: gent que coneixem que té un nom que comença per M, fonts de Viladrau, parts del cos, fruites, jugadors del Barça, jugadors del Viladrau, coses que acostumen a estar al lavabo ….

Dissabte va venir a dormir la Mia; convidar a la Mia era el que més volies pel teu aniversari. Devies explicar-li el joc de les llistes de paraules i us sentia des de la meva habitació anomenar animals (categoria massa àmplia perquè pot ser eterna la partida). Després de moolta estona s’anaven fent silencis. Jo creia que ja dormíeu però després de 20 segons de pensar sentia: piranya!, anaconda!… Després del cagarro de mar! i uns riures ja no vaig sentir-vos parlar.

L’altre dia et vaig explicar el joc de paraules de “MONJA-JAMÓN” (deu ser el que toca als 8 anys, igual que als 7 teníem el 7 i 7? 14 …). Et va fer molta gràcia i te’n vas inventar 1: LLAVE/BELLA. No está mal!

També és època de “chistes” dolentíssims. M’al.lucina que hagi perdurat el de “Mistetas” i els de “Jaimito”. Em fa gràcia veure com els expliques i com rius.

Però potser la novetat lèxica dels teus 8 anys ha vingut de la mà del “reggaeton” que has incorporat a la teva vida. A mi em va tocar corejar cançons de “Sopa de cabra”; a tu, sembla que t’ha tocat això. Així que, seseando i amb accent colombiano vas “cantussejant” en el millor dels casos el “Despasito” i, en el pitjor,  unes lletres horripil.lants que amb la música del “Despasito” fan parodies de partits de futbol.

Així que, amb tota naturalitat pronuncies paraules com: “despelucado”, “cartica”, “trajesito” o “vallenato” mentre cantes.

I et fas gran; així que les converses amb tu cada vegada tenen: més sentit de l’humor, més estira i arronses pesadíssims per negociar, més preguntes difícils de contestar, més silencis perquè passes del que et dic,  i més intercanvis de tu a tu.

M’agrada parlar amb tu, sobretot quan ho podem fer tranquils i “despasito”.

Feliços 8 plens de paraules noves i boniques!

 

 

Read Full Post »

L’avi Pep

Dilluns va morir l’avi de l’Oriol. 91 anys, 65 de casat, amb fills, néts i besnéts . No es pot demanar més.

S’agraeix viure una mort així. Quan toca, consolats i tranquils.

M’ha agradat tenir a prop tots aquests anys a l’avi Pep. M’agradava parlar amb ell i, sobretot, escoltar-lo. Escoltar les seves històries i les històries del poble que explicava.

Em va explicar  que cada any anaven caminant fins a Arbúcies durant  setmanes per emprovar-se el traje” que es feien per la Festa Major.

Em va explicar  que quan tenia 9 anys el van enviar a fer de pastor a Balenyà en una casa de pagès. No li agradava fer de pastor i s’enyorava. Va estar durant més d’un mes intercanviant una xocolatina que li donaven per berenar amb un nen més gran que li comprava per un cèntim. Estalviava per tenir-ne prou per agafar l’autobus de línia de tornada a Viladrau.

El dia que va tenir el preu del bitllet va anar a esperar l’autobús i quan hi va pujar, el conductor, en veure que era un nen, el va deixar pujar gratis. No va tornar a fer de pastor.

La meva anècdota preferida és quan explicava com havia demanat matrimoni a la seva dona, la Úrsula.

” La vaig parar a la plaça i li vaig dir:

 – Et voldries casar amb mi? És que a casa ens fa falta una dona. Només som el pare, el meu germà i jo i necessitem una dona per portar la casa.

Jo intentava posar-hi una mica de romanticisme: Home et devia semblar simpàtica, guapa, t’hi havies fixat….

– No, no, no hi havia parlat, però és que necessitàvem una dona.

Ja ja ja ! I mira, la Úrsula va acceptar. I han estat tota una vida junts i la mar de bé. Avui ella deia “que homes com el Pepet ja no n’hi han“i que sap que té a molta gent però se n’ha anat el principal”

Potser si féssim una tria tan poc pensada encertaríem més?

També recordo molt bé  un dia que vam anar a buscar bolets amb les meves amigues i en arribar els vam anar a ensenyar a l’avi Pep  que en sabia molt. Havíem collit amb la màniga ampla perquè tots els trobàvem d’un aspecte immillorable i la seva sentència era implacable:

– Aquest… si us voleu morir en poques hores, és bo.

– Aquest …un bon mal de panxa.

El millor diagnòstic va ser:

– Aquest…hi ha algú que se’l menja.

Crec que de tota la gent que té presència i pes a la nostra vida (i a vegades també de  la que passa fugaçment) en podem treure una lliçó de vida.

Tinc molt clara la lliçó que he d’aprendre de l’avi Pep: VALORAR EL QUE TINC.

Ell sabia ser feliç amb poc (que en realitat és molt però, sovint, no ho sabem veure): treballar el seu hort, anar a collir bolets, menjar coses bones, tenir la porta oberta de casa i rebre al voltant de la taula a qui vingués, seure a prendre la fresca, conversar, estar amb la família…

A casa seva penjava aquest lema  : “Verge Santa del Roser, vetlleu perquè en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé”

L’exemple està  ben donat avi, ara em faltarà l’aprenentatge. Tan de bo el pugui transmetre al Guim i a l’Anna.

Gràcies per tot.

 

 

 

Read Full Post »

Fa poc més d’un mes, l’Ari ens va proposar al grup d’amigues apuntar-nos a la caminada solidària  “Magic Line” de Sant Joan de Déu. De seguida vam dir que sí amb bastant entusiasme. Si som sinceres, ens vam animar sense saber gaire ni quina era la causa per la que caminàvem, perquè la nostra causa principal era, justamen,t la d’acompanyar a l’Ari en el que li vingués de gust fer.

Un cop inscrites sota el nom de “Purpurina”, element que està resultant un símbol del nostre optimisme i les ganes de repartir alegria, vam llegir que havíem de fixar-nos un repte econòmic a recaptar. Llavors, van començar a aflorar les idees i els potencials de cada una de nosaltres…

Ara ja sabíem que recaptàvem per persones en situació de vulnerablitat,  per poder fer front a ajuts socials, a pisos d’inclusió, a recerca i cooperació internacional. Una bona causa per la qual lluitar.

I vam anar agafant força fent “l’evento” cada cop més gran. I la gent del nostre voltant ens feia créixer ràpid perquè tothom donava coses per la rifa i ens feia costat. I totes fèiem una miqueta i juntes fèiem molt. Vam vendre bulbs de flors i vam organitzar una rifa i una calçotada. Vam superar de mooolt la nostra fita econòmica.

Ens ha agradat emprendre una acció solidària i fer-ho juntes, ha estat bonic comprovar com es bolcava tanta gent propera per ajudar-nos.

Ahir vam fer la caminada. Juntes. Parlant entre nosaltres de moltes coses. Passant per racons de Barcelona que no havíem trepitjat mai. Va ser agaradable i reconfortant. Jo em vaig sentir,  justament, una mica menys vulnerable que molts altres dies de la meva vida.

Hem decidit que cada any  farem alguna acció solidària juntes.

Gràcies, Ari, per iniciar-nos  en aquest nou repte.

Read Full Post »

L’Anton

Dilluns va morir l’Anton. El meu tio. Una persona molt especial i molt present a la meva vida.

Aquests dies, en aquelles converses enmig dels silencis recordàvem anècdotes, impressions i adjectius de l’Anton. Tothom parlava d’ell amb humor, recordant com feia riure, com alegrava els sopars …El seu buit serà gegant.

Avui he intentat transmetre una mica la seva essència recollint aquestes impressions de tots els que l’estimàvem.

“L’absència de l’Anton serà molt gran perquè també ho era la seva presència. L’Anton omplia. Omplia l’espai, omplia  les converses i les omplia d’alegria.  Era protagonista allà on estava, però ho era amb el permís dels que l’envoltàvem. Ens seduïa i  ens deixàvem portar a on ell ens portés. Parlava i l’escoltàvem amb gust i ens el miràvem somrient. I somrèiem perquè ens feia riure, ens feia riure molt. I perquè treia punta a qualsevol tema banal convertint-lo en interessant i perquè tot li feia il.lusió i sentir parlar a algú amb il.lusió també fa somriure.

La meva àvia deia que l’Anton donava molta vida. I així era. Vida a la família, vida als amics, vida a la feina. L’Anton sumava.

Sempre ha tingut molta vida social.   Crec que hi deu haver poques persones que hagin anat tants cops a sopar a cases i a restaurants com ell. Probablement la majoria dels que estem aquí hi hem compartit algun sopar i sabem que un àpat amb l’Anton distreia molt. Suposo que tothom el volia a la seva taula de tant en tant i, per això, era tan convidat.

Bon conversador i bon catador . Una vegada per definir davant una convidada els gustos familiars va dir:

  • En casa somos mucho del tocino. Així, a mode d’estandard familiar, no està mal.

Però la seva  trepidant vida social l’equilibrava amb els de plaers petits i quotidians: els sudokus, la lectura, els crucigrames del Fortuny, els partits del Barça, el cine i el jeure.

  • “Vaig a jeure” era una frase molt seva

Quan vivia amb la meva àvia va trencar un llit a lo que la meva àvia amb aquella parsimònia va respondre:

  • Anton, és que no crec que aquest llit estigués pensat per tant ús.

No va observar la vida passar, l’Anton la va viure i  la va viure  com va voler i ens en va donar trossets a tots.

Trobarem a faltar la teva olor a l’ascensor, veure les teves mans boniques fent uns números perfectes als requadres del diari, la teva peculiar manera de demanar el menjar al cambrer gesticulant més que si el cuinessis tu mateix , la teva veu cantant ópera a ple pulmó traspassant les parets de casa …. i deu mil coses més ,coses tan teves, tan nostres.

Però ens quedem amb tots els riures i les converses  que ens has regalat, que això… no ens ho treu ningú.

T’estimem molt”

 

 

 

Read Full Post »

En pocs dies ens mudem de casa. Anem a una casa gran i preciosa. Anem a una d’aquelles cases que t’has mirat moltes vegades passejant pel carrer. Ens fa molta il.lusió.

Marxem d’un pis acollidor amb accés al jardí més meravellós del món, on hi hem viscut tretze anys; tretze anys plens de moments importants i bonics que no vull deixar de plasmar.

Sóc molt nostàlgica; sovint penso que seria millor no ser-ho tant. Saber anar sempre endavant sense que tot deixi tanta petjada en tu. Però sóc així i ,sovint, miro enrere i recordo moments, espais, persones, que guardo amb cura.

Aquest post és uns mirada concentrada als anys que aquí hem viscut.

L’Oriol i jo vam arribar a aquest pis feliços del projecte de viure junts. Passàvem una mica de fred a l’hivern, cap moble lligava amb els altres i cobràvem francament pocs diners però ens era igual. Recordo sentir-me gran, lliure i feliç.

Els primers anys vam col.leccionar vetllades amb amics . Són molts els flashos que em vénen al cap:

– Sopars de pa amb tomàquet al voltant de la llar de foc.

– La Cristina (molt present aquesta època) dormint a casa amb un peu trencat al que li trèiem importància.

-Un sopar de fi d’any que ens vam currar amb el Sergi.

– Sessions de karaoke fins altes hores.

– Moltes últimes copes de la nit.

– Diumenges de sofà quan existien els diumenges de sofà.

Després van venir els anys d’ “asentar la cabeza”. Nosaltres maduràvem i el pis evolucionava. La rajola freda va convertir-se en parquet, els mobles van començar a casar entre ells i vam aconseguir el confort  que buscàvem. Flashos de família, de nens, d’amics.

– Aquell marevellós estiu del 2009 amb la incorporació del Manel a la família, el trasplant fet i el Guim entre els meus braços.

– La Marta i jo donant de mamar al Guim i l’ Emma .

– L’Oriol demanant-me si em volia casar amb ell (al lavabo).

– La festa de la boda, el jardí ple de gent que estimo.

– Hores de veure Perdidos, Prison Break i altres sèries compulsivament.

– Quan vaig dir als meus pares que estava embarassada (de l’Anna).

– Quan vam arribar a casa amb l’Anna i la meva mare havia decorat la casa amb lletres i globus.

– Tardes d’hivern de vi bo i jocs de nens de fons  amb l’Anna i el Dani, la Marta i el Sergi…

– La Bolis, el Guim i jo veient nevar amb força per les finestres

-La Nona fent l’esforç de pujar les escales per passar unes estoneta amb els besnéts.

– Les nits de Nadal picant el tió amb la família de l’Oriol.

– Tardes de conversa amb La Marta B. o  la Inma mentre els nens juguen.

– Sopars manu manu amb la Susanna quan puja de repent un divendres de gener.

– Un sopar improvitzat amb la Clara i L’Oriol d’aquells que s’allarguen.

– Tardes amb la Txell que milloren la setmana.

– Nits de tos laringítica obrint finestres per a respirar aire fred (no tot són flors i violes)

– Partides familiars de “Uno”.

– La Gozadera a tot drap.

– Molts contes de bona nit.

I sempre el jardí. El jardí on la meva àvia es reunia amb les seves amigues a passar la tarda fa tants anys ja, qua encara era un hort. On el Quico m’explicava les anècdotes del seu llibre d’autògrafs, on la meva mare cuida amb amor les plantes (que després jo no rego) i on l’Anton resol els matins d’estiu tots els sudokus i crucigrames de la Vanguardia. El jardí on han jugat tantes hores els meus fills i els de les meves amigues i on el Manel llegeix. El pati on el meu pare es treballa les paelles amb els Beatles de fons. El pati on es paren sovint llargues taules i  que acull reunions d’amics a totes hores.

Tinc la gran sort de seguir podent gaudir d’aquest jardí perquè si no aquest pas em faria més pena.

Voldria agraïr aquests anys feliços a l’Angelina i el Santiago, que ja no hi són però que vam tenir a prop els primers temps; i a les seves filles, la Xaviera i la Carme per haver-nos-ho posat tot sempre fàcil.

I comencem el 2017 amb moltes ganes d’omplir la casa nova de tota la gent que estimem una altra vegada; i com és més gran, n’hi cabrà més.

Bon any a tothom! I reclamo, de nou, la pluja de purpurina (que jo ja començo a notar però vull que mulli a tothom del meu voltant).

 

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »