Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules meves’ Category

Quan vam anar a viure fa dos anys a la casa nova (nova per nosaltres perquè ella existia des del 1700 i picu), ens vam quedar només dos mobles dels que hi havia: una taula i un escó (banc) de fusta a conjunt.

Semblaven estar arrelats a la casa, formar-ne part, s’havien de quedar.

Estaven al menjador però nosaltres els vam treure al porxo del jardí.

Estaven pintats de color fusta fosca. Feia temps que me’ls anava imaginant de fusta clara que m’agrada molt més. Aquest maig m’he animat a decapar-los. Mai he estat gaire de fer coses amb les mans, no sóc massa perfeccionista ni tinc molta paciència però, quan se’m posa una cosa entre cella i cella vaig a tope. En un dia ja vaig fer tota la taula i m’ha sorprès com he “disfrutat” del procés.

Senta molt bé fer feina d’aquest tipus (sobretot quan normalment no la fas), feina més física i mecànica que et deixa el cap lliure de maldecaps. Et fa concentrar-te en el moviment de la polidora, en fer força, en mirar de no llimar-te el dit… Avances i estàs orgullosa i satisfeta amb tu mateixa. La dutxa de després per treure’t el quilo de “virutes” del cos també és un gust.

La taula, que ara trobes més bonica, és obra teva i també del teu sogre amb el que et va agradar treballar un matí a quatre mans.

El procés de restaurar un moble l’he trobat carregat de bellesa (potser també em va agafar sentimental). Mentre treia capes de pintura opaca, m’anava imaginant la vida que amagava la taula, com si n’arrenqués capes de records incrustats.

Els nostres dinars d’estiu diaris, els dinars de primavera quan la movem al sol, les revetlles de Sant Joan, la taula tacada de pintura envoltada de les fèmines de la meva família inventant quadres abstractes, les celebracions dels meus 40, les olives i les cerveses dels vespres d’estiu, les converses nocturnes compartint el mal hàbit de fumar amb algú o sola fent un kit kat que carrega piles després de sopar.

I abans nostre, altres famílies, altres històries. Potser adolescents allargant nits fins les tantes al seu voltant, segur que riures d’amics fent sobretaules, silencis al costat del foc, o sol.lituds en una taula massa llarga. Potser unes mans s’hi han agafat recolzades al banc, amagades per la taula. Potser algú hi ha fet un cop de puny i ha pres una decisió important o s’hi ha abocat a plorar creuat de braços.

Molta vida recolzada sobre una taula.

I la meva taula m’ha fet pensar en les taules de l’Eva Piquer que sempre m’arriba. Un bonic escrit que fa pocs dies va llegir una nena de l’escola, tan ben llegit que va guanyar un certamen de lectura en veu alta.

https://www.catorze.cat/noticia/4545/si/taula/parl

 

 

Anuncis

Read Full Post »

Sóc de bar. Ser de bar és considerar “estar al bar” com a plan en sí, com a bon plan.

Un bar pot ser moltes coses: lloc de trobada, lloc d’espera, lloc per estar sol, una agradable rutina, un descans  de turista en una altra ciutat…

Són moltíssims els bars que he trepitjat al llarg de la meva vida però n’hi ha uns quants rellevants per diferents coses:

A Barcelona:

El Noray: el bar de la família. On es reunia la meva àvia amb les seves amigues, on dinàvem molts dissabtes demanant sempre el combinat nº 13, on la meva mare s’ha seguit trobant amb les seves cosines, l’espai que ens acostuma a recollir també sempre quan tornem d’un tanatori d’algú de la família, quasi per instint. On el meu fill diu que fan la millor pizza margarita.

L’Arimon: el bar de trobada d’amigues. On ens passàvem les tardes després d’instituts i universitats. On ens trucàvem (abans dels mòbils) al fixe del propi bar per saber si hi havia algú. On, fins i tot, hi vam trobar feina la meva germana i jo sense aixecar el cul de la cadira. Des de l’altre costat de la barra te n’adones de les rutines i fidelitats al bar. Quasi cada dia veus les mateixes cares a les mateixes hores: les mestres que feien el cafè abans d’entrar a treballar, el senyor “trajat” que prenia un cafè amb llet i t’imaginaves treballant en un banc, l’home de la tragaperras, el Sr Lluís que se’ns va fer tan entranyable a la meva germana i a mi…

L’Heliogàbal: Un bar de Gràcia que portaven una amics on vivíem els dijous del vespre fins a la matinada. On escoltàvem recitals de poesia i concerts. On jugàvem a daus amb uns grups de lo més “variopinto” i ens reuníem cada setmana els mateixos fidels.

A Viladrau:

Els bars de poble signifiquen una altra cosa. Són casa. Pots acabar asseguda en una taula ben diversa, sopant amb algú improvisadament o tenint converses amb gent d’altres edats.

El Daina/Vinya/Àgora, el Racó i la Cerve m’han acollit des de fa molts anys. Segons l’època n’he freqüentat més un o altre.

Actualment els divendres són del Racó. On beus aquella cervesa de divendres tarda que sembla més bona i més merescuda. La tarda dels divendres el racó és una guarderia. Un lloc de reunió per pares i per nens que s’hi troben, per treballadors que despedeixen la setmana laboral, per amics que s’hi troben abans de sortir a sopar.

I les tardes de diumenge són de La Cerve. Una cientela molt fixe s’hi reuneix per menjar pipes. S’està convertint en una rutina setmanal. A vegades allarguem i ens hi quedem a sopar. M’agrada allargar els diumenges. “Los domingos también existen”. M’agrada que els nens es relacionin amb la gent del poble, que estableixin converses diferents i se sentin part d’una comunitat més gran que els coneix i els cuida.

I en molts moments de la vida segons estudis i feines m’he apropat a diferents bars i restaurants que s’han convertit en rutines agradables.

Els divendres, per exemple,  dinem amb les de la feina a Can Cuca de Sant Julià, on ja saben que vols l’aigua freda, el cafè sol i t’avisen si fan llibrets. On quasi sempre aconseguim la taula rodona. On ens relaxem i agafem amb ganes la tarda del divendres.

Suposo que els que no són de bar ho consideren una pèrdua de temps o argumenten allò de que “per pagar 1’10 per un cafè, me’l prenc a casa per 30 cèntims”. O potser són simplement més caseros o menys sociables, o no hi troben el què. Perfectament vàlid però a mi, com deia el Sabina, “que no me cierren el bar de la esquina”.

Read Full Post »

M’agrada la meva feina. M’agrada perquè cada dia et sorprèn, et genera reptes i  aprens.

Aquest curs comparteixo una tutoria a 4t de primària (9/10 anys).

Aquesta tarda de diumenge volia començar a preparar l’inici del nou Projecte que iniciarem sobre Osona. Vull enfocar-lo des de diferents moments històrics (que he consultat amb una historiadora): L’Edat de Bronze (4000 ac), Els ausetans (íbers) (120 a.c), l’edat Mitjana (Abat Oliba i muralles de Vic), El bandolerisme a Osona (1590), el 1951 (per posar una data que ens permeti parlar del franquisme i la postguerra però que comptem amb testimonis) propers i l’actualitat 2019.

Començar un Projecte genera emoció i si tu la sents la podràs transmetre als alumnes i l’emoció aportarà aprenentatge.

Així, que mentre donava voltes al tema, he recapitulat els meus últims dies a l’escola i he comprovat la varietat de les meves activitats i la quantitat de moments d’emoció que he viscut. Segurament, igual que jo desconec el funcionament de moltes feines, a molts de vosaltres us pot sorprendre totes les tecles que es poden arribar a tocar fent de mestra.

En els últims dies….

  • Els meus alumnes estant acabant el Projecte del Disseny ja que som “la classe del Disseny”. S’han agrupat per interessos i han dissenyat un producte: samarretes, llibretes, cartells de fusta, pósters, un joc de taula, una lunchbag… això m’ha portat a familiaritzar-me amb un programa de disseny digital, a aliarme amb una iaia cosidora i …. també a ajudar a l’equip de nenes que volia elaborar la seva marca de cosmètics. Així que una de les meves últimes activitats ha estat acompanyar-les a la cuina de  l’escola i amb l’ajuda de la cuinera fabricar barres de crema de cacau.
  • En el taller d’anatomia amb  alumnes de 4t, 5è i 6è hem diseccionat una pota de pollastre i hem observat un lligament al microscopi. S’emocionaven quan anaven descobrint cada part estudiada i la relacionaven amb l’esquelet (també n’hi havia algun que s’ho mirava en la distància amb cert fàstic).

 

  • A castellà he volgut provar de funcionar per Racons de treball. Els alumnes tenen un Pla de treball que han de dur a terme al llarg d’un mes i van realitzant les diferents tasques al seu ritme. M’ha portat força feina organitzar-ho i dilluns va ser la prova. Mentre 4 alumnes jugaven a l’Scattergories, 4 redactaven un mail, 4 s’autodictaven unes frases després d’aprendre algunes normes ortogràfqiues de B i V, 3 deduien el significat d’uns “refranes”, 4 llegien junts uns capítols de l'”Elvis Riboldi” i 3 treballaven la separació de sílabes amb els portàtils. Em va agradar com va funcionar. Tot i que feien coses diferents, tots sabien què havien de fer i estaven concentrats. Com a mestra va ser gratificant i seguiré elaborant “Planes de trabajo” per a cada mes.

 

  • Dimecres vaig anar a una formació d’Art i Escola. Era un dia que havia nevat, a la tarda plovia i tot conviadava a arribar a casa i encendre la llar de foc.  Feia mandra anar a Vic a la formació. Però és d’aquelles tardes que marxes a casa contenta i amb ganes de fer coses noves després d’intercanviar experiències amb altres escoles.

 

  • Dijous a la tarda vaig anar a una altra formació. Aquest cop de biblioteques escolars. Vaig entrar en un espai cuidat i bonic. Una mestra amant de la literatura que estimava el que feia ens conduïa per l’espai . Hi havia llibres oberts en diferents racons que convidaven a ser llegits, personatges de contes en versió titelles, ninots de cartró.., un davantal ple de butxaques que amagava poemes i molts detalls que aportaven màgia. De nou, de tornada a casa amb idees noves ballant pel cap.

 

  • Divendres vam dur a terme una idea mig boja que va sorgir en el grup que tinc actualment als espais artístics. Va sorgir el tema del “Camuflatge” i van proposar fer una partida de l’amagada (“escondite” pels barcelonins) amb tots els alumnes de primària a l’hora del pati. La proposta passava perquè paressin les mestres i també per afegir al joc elements que facilitessin el camuflatge. Van omplir el pati de caretes, perruques, teles llargues…Estava permès intercanviar-te peces de roba amb els companys, disfressar-te… Les mestres no podien treure perruques, destapar teles o treure caputxes i havien d’endevinar qui era cadascú. Un dels alumnes ho va gravar tot amb una  goPro. Va ser divertit i  diferent. Uns 120 nens i 4 mestres als que la mitja hora de pati va passar volant. No hi va haver baralles ni conflictes. Divendres que ve hi tornem per petició popular. 

En fi,  que fas una mica de tot i aprens una mica de tot també.

 

 

 

Read Full Post »

El dia de Nadal, en un moment una mica estovat, vaig proposar un petit joc a la meva família (d’arrel): el meu pare, la meva mare i la meva germana. Els vaig demanar que pensessin 4 moments que recordessin feliços compartits per nosaltres 4.

Ens vam donar una estona llarga i els 4 alhora ens els vam enviar per whatsapp.

En un moment vam reunir 15 moments bonics familiars. 15 perquè la meva mare i jo vam coincidir en una escapada a Àvila i Segovia que va organitzar el meu pare en un rampell de “Nos vamos esta tarde”. La meva germana, en canvi, d’aquest viatget a Segovia no en recorda res especial.

És curiós com cada persona reté coses diferents i capta sensacions diverses d’un mateix moment. A la meva llista escollida hi havia, per exemple, un dia de “baldeio” a tope després d’unes obres a Viladrau. Ells 3 no el recorden com a moment gloriós però jo tinc present la sensació de passar un cap de setmana els 4 quan ja no ens movíem en bloc familiar; recordo riure. La majoria d’instants, però, eren admesos com a feliços per les 4 parts: escenes quotidianes, viatges compartits, moments clau… i va ser bonic reviure tants flashos feliços de cop.

Això dels “flashos” és en part incontrolable. Et vénen de cop, te n’arriben que no triaries recordar… però n’hi ha alguns que els retens a foc al cervell perquè saps que són bonics de capturar.

Fa un parell de dies, vaig llegir una entrevista que van fer al Moisès Broggi quan tenia 98 o 99 anys. Parlava de la fase de vida espiritual i contemplativa que vius a la vellesa. Deia que era també una part bonica de viure i que hi tenien molt pes els records que havies anat col.leccionant.

Aquests dies he estat de viatge amb l’Oriol i els nens a Portugal. Cada vegada sóc més conscient de quins ón els moments màgics i els intento captar a consciència per a la meva col.lecció de records.

He capturat una posta de sol a Cabo San Vicente, on sembla que s’acabi el món. Els nens i nosaltres estàvem callats juntament amb un centenar de persones més que, escampades entre roques, i  també en silenci, miraven atentes el descens del Sol darrere el mar. El músic que feia una estona tocava sota el far també va deixar de fer-ho i només s’escoltaven amb força les gavines. Va ser lent, bonic i espectacular.

He capturat moments bonics en platges solitàries on els nens trobaven petxines gegants i jugaven amb les ones.

He capturat racons de Lisboa passejats pels 4 amb la llum especial que té la ciutat i amb el bullici de la nit.

He capturat un fi d’any que va resultar ser fantàstic, amb un cotillón del Tiger lisboeta i un parell de delicatessen improvitzades d’una mena de mercat de carrer. Els nens ballàven a casa i vam menjar 12 trossos de poma a destemps.

He capturat la sintonia de molts moments amb l’Oriol que intentarem conservar, aplaçant al màxim la següent discussió sobre qui penca més casa.

He capturat el passeig a l’altre costat del Tajo. La llum altra vegada bonica, el vi (que com diu el meu pare també fa feliços els moments), les vistes.

Aquest viatge té banda sonora. El hit ha estat “La mafiosa” que sonava tot el dia a la ràdio. Si l’escolto quan sigui vella (no sé si ho faré) segur que em vindran “flashos” d’aquest viatge.

Alhora, aquesta Lisboa del 2019 m’ha portat “flashos” d’un altre viatge a Lisboa. El del 98? 99? amb la Cris, la Marta i la Sus. El castell de San Jorge a la tarda, una discoteca, una casa a Cascais buida de mobles però plena de riures grabats en vídeo.

I d’aquelll viatge també tinc el “flash” d’una cançó que corejàvem amb força, permetent-nos fins i tot segones veus, mentre fumàvem Nobel dins el cotxe. Una cançó que quan l’escolto m’hi porta.

Read Full Post »

De pont a casa

  • Què fas aquest pont?
  • Em quedo a casa

A vegades desitgem  moure’ns lluny de casa, veure coses noves, desconnectar dels nostres espais habituals.

Altres, necessitem, almenys jo, relax, vida lenta, casa i coses properes.

Sense planificacions prèvies, m’he deixat portar per un cap de setmana envoltada de gent i espais comuns que m’han ofert  el que necessitava i més.

Una Castanyada a casa amb amics i nens. Uns nens que s’autogestionen ja bastant sols i ens deixen espai als grans. No sé què em va agafar per celebrar la Castanyada com si no hi hagués demà; amb moniatos i tot!

Un passeig entre bassals i fulles grogues.

Unes tardes a la plaça al voltant de la foguera: cervesa, conversa i balls.

Sopars els quatre, sopars amb amics i sobretaules amb nens autogestionats (Maria  i Marta, potser els hauríem de lligar més curt?).

Una tarda de panellets amb nens i conversa amb mares.

Quatre matins sense despertador que em corroboren que les meves hores de son més dolç són al matí.

Esmorzars llargs de cafès llargs.

Veure com el meu pare dibuixa amb l’Anna i juga al jardí amb el Guim.

Un matí al Mercat de Vic amb la mare i la meva filla. Comprant flors de molt volum complicades de passejar però que després omplen la casa.

Dinar rap arrebossat de la meva mare.

Cuinar amb l’Oriol.

Reconèixer a Casiopea en un planetari inflable.

Començar un llibre nou.

Preparar coses de l’escola, amb tranquil.litat. Aquelles coses que fa dies que vols fer i no trobes el moment.

Veure “The good wife”.

Allargar una nit amb la Clara i l’Anna.

Anar al bosc amb el Guim i emocionar-nos molt al trobar rossinyols i rovellons. Vibrar amb ell escalant per llocs impossibles.

Veure “Matilda”amb els nens “escarxofats” al sofà menjant “palomitas”.

I acabar aquests dies en un estat zen que sé que em durarà ben poc però que ajuda a agafar “carrerilla”.

 

 

Read Full Post »

Avui fas 5 anys i passes per un moment dolcíssim que m’agradaria capturar.

En els anys que porto fent de mestra, he pogut comprovar que els nens passen temporades de “subidón” i temporades de més “bajón” o més planes; com nosaltres, els grans.

Hi ha èpoques, o fins i tot cursos sencers, en els que estan motívadíssims, aprenen més ràpid, estan de més bon humor, es relacionen millor.

A P3 això acostuma a ser força observable. Veure nens que a principi de curs se t’arrapen a la cama per no perdre’t de vista i que de cop i volta creixen, s’atreveixen, canvien, aixequen la veu per fer-se escoltar…

Aquests darrers mesos et veig atrevida, sense vergonya, contenta. Passes un moment “subidón” i el disfrutem amb tu. Tot et fa il.lusió, ets carinyosa amb tothom i sembla no preocupar-te gaire res (menys que les trenes i les cues quedin exactament com vols i coses de l’estil) El pare sempre diu “aquesta nena és feliç”, i té raó. T’admiro per això, perquè jo sempre he “sigut” més de menjar-me l’olla.

Balles deixant-te portar per la música i t’agrada fins i tot  que et mirin!. T’admiro també per aquest exhibicionisme que em resulta tan llunyà. Ets capaç de passejar-te pel poble disfressada amb perruca amb la mateixa valentia que l’Alaska (A quién le importa lo que yo haga).

Em fa por que acabis convertint-te amb una youtuber que faci vídeos tan horribles com els que t’agrada mirar. Sort que ho compenses amb llargues estones de dibuixar coses precioses, de disfressar-te, de jugar a nines i cuinar.

El  teu dibuix de les dues besàvies (Tula i Nona) prenent el sol als seus 91!

 

 

 

Amb tu Anna m’he rendit. M’he deixat portar per tu. La meva idea era vestir-te pràcticament sempre de color gris, no deixar-te pintar mail les ungles fins que fossis gran, evitar les princeses tontes que només llueixen vestits empurpurinats i que no portessis bikini fins que tinguessis tetes. Però has arribat tu per trencar els meus esquemes i penso que si hi ha coses cursis que t’encanten te les puc acostar una mica.

Així que avui, t’he recollit a patinatge i t’he vist “disfrutar” d’una coreografia i t’he fet el regal més lleig que he fet a la meva vida: una disfressa de sirena rosa de licra amb “piedra preciosa” incorporada a la part de dalt d’un sostén del mateix estampat d’escates i, s’ha de reconèixer que t’he vist una cara radiant tot el dia.

A veure si tu aconsegueixes que em pinti les ungles de les mans per primer cop a la vida i jo rebaixo una mica el teu grau d’horterisme.

Feliços 5!

T’estimo Nusquerri

 

Read Full Post »

La setmana passada vam estar uns dies amb l’Oriol i els nens a un hotelet del pla de l’Estany, tocant a l’Alt Empordà. La Catalunya interior està buida a l’agost i s’hi està molt bé.

Al poble del costat, era Festa Major. Perquè us feu una idea, i citant paraules textuals d’un dels seus habitants, “al pic de l’estiu, hi vivim una trentena de persones”.

El dia de festa grossa era dissabte. A la tarda ja vam explotar l’animació infantil amb festa de l’espuma incorporada (el mateix cantant manejava el canó d’ espuma: 2 en 1).

Al vespre, com no, ens vam apuntar a la botifarrada popular. El menú era : pa amb tomàquet+ xoricet o cansalada+ beguda+iogurt= 6 euros. Bé de preu. Una mini plaça engalanada de guirnaldes, una barra Moritz i un grup de música(que s’intuïa bo)  fent les proves de so van ser el marc del sopar.

En arribar el moment de “postres iogurt” els vaig anar a buscar a la barra i vaig preguntar pel sucre. L’amable senyora que ja es veia que manejava “el cotarro”, em va dir:

  • Té, està aquí, és per compartir.”

I em va donar un tupper ple de sucre amb una cullera metàl.lica de casa a dins. El tupper de sucre per compartir entre tots els assistents a la festa major em va semblar genial. Entre “On està el sucre?” , “Gràcies”, “En voleu?”…. el tupper va anar passant per tots els racons de la plaça fins que tothom va haver consumit el seu iogurt natural.

Quan els components del grup de música van haver també ingerit el seu iogurt, va començar el concert. Primer van tocar el seu disc. Sonava bé. Després van tocar algunes verisons conegudes. Els habitants del poble que regentaven la barra (sobretot dos parelles d’uns 60 anys) ballaven coordinats una coreo. Eren l’alegria personificada.

Llavors a la mitja part va arribar el moment més esperat pel meu fill Guim: la rifa. Els premis eren:

  • Deu entrades dobles per un balneari (hi devien tenir contactes)
  • Una ampolla d’oli de 2 litres
  • Una pota de pernil.

El sorteig va ser llarguet. A part de treure paperets amb números (unitats, desenes i centenes) de 3 mans inocents (una de les quals era la meva filla Anna), després el sortejador tirava una moneda a cara o creu perquè havien venut tires de números taronges i tires verdes.

Per tant, un cop sortia el número hi havia dos candidats al premi que esperaven la tirada de la moneda: cara era taronja i creu verda.

Un cop hi havia guanyador/a definitiu, els meus fills i altres nens que havíem conegut aquell dia tiraven confetti dirigit a l’afortunat. Feia una estona una senyora del poble ens havia repartit dues bosses de confetti per amanitzar la festa!

Quan teníem adjudicades les 20 entrades al balneari va arribar el moment estrella de l’oli i el pernil, (curiosament les entrades semblaven la palla del sorteig).

I curiosament, tot i haver repartit 1000 números taronges i 1000 números verds (en tires de 10); l’oli va tovar al 103 taronja i el pernil al 106 taronja: la mateixa noia afortunada.

Després de la rifa vam marxar,  veient com la banda tornava a arrancar i aquell petit poblet de l’Alt Empordà que comptava amb 10 habitants de tot l’any, tenia festa grossa per una nit.

 

Read Full Post »

Older Posts »