Aquest any faig llengua castellana a sisè. Són alumnes d’11 i 12 anys. El segon trimestre vam treballar la poesia. Sóc conscient que la poesia no agrada a tothom i sovint no és fàcil entrar-hi. A mi m’agrada i em vaig proposar fer-la propera als alumnes. Tenia dos objectius principals:
- Transmetre l’emoció que pot fer sentir.
- Trencar amb la idea que tenen molts nens de la poesia sempre rimada, de llenguatge complicat i cursi.
Partint de que la poesia (com tota la literatura) és de gust personal, volia oferir exemples variats i que cada alumne pogués treballar-la a partir de la que més li agradés.
A la primera sessió els vaig donar per escrit 5 poemes diferents. Els vaig deixar una estona per llegir-los sols i que valoressin, en una escala del 0 al 10, la puntuació que li donaven a cada poema segons els havia agradat . També els vaig deixar un espai en el full perquè que anotessin què els havia suggerit o en què els havia fet pensar.
El primer poema era d’Antonio Machado:
“Soñé que tú me llevabas
por una blanca vereda,
en medio del campo verde,
hacia el azul de las sierras,
hacia los montes azules,
una mañana serena.
Sentí tu mano en la mía,
tu mano de compañera,
tu voz de niña en mi oído
como una campana nueva,
como una campana virgen
de un alba de primavera.
¡Eran tu voz y tu mano,
en sueños, tan verdaderas!…
Vive, esperanza, ¡quién sabe
lo que se traga la tierra!.”
Machado perquè és un autor important, perquè a mi m’agrada, perquè en conec la historia, perquè vaig estar a Soria quan feia COU (Eh Carolina?) trepitjant els espais en els que s’inspirava, perquè a la meva àvia li agradava i li llegia alguns dels seus poemes, perquè és un format més clàssic que podía agradar a una part de la clase.
El segon poema era del Mario Benedetti:
LOVERS GO HOME
Ahora que empecé el día
volviendo a tu mirada,
y me encontraste bien
y te encontré más linda.
Ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde estoy.
Sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola,
que del vecino
territorio del amor,
ese desesperado,
empezarán a mirarnos
con envidia,
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.
Mario Benedetti perquè a mi m’emociona. Perquè crec que te poemes com el “No te rindas” que pot enganxar als alumnes. Perquè l’any passat vaig escoltar els seus textos recitats per un señor de veu greu que els llegia molt bé i vaig retrobar els seus escrits. Per fer present també la literatura llatinoamericana a l’aula.
El tercer poema era de la María Leach:
AL SALIR A LA CALLE
Hay trocitos de ti
Por todas partes
Perquè quan vaig llegar el seu llibre “No te acabes nunca” no vaig poder parar fins al final. Perquè els seus poemes et fan plorar i arriben al fons. Perquè és un exemple de com la poesia pot ajudar a expressar les emocions, perquè les seves paraules són entenedores i perquè vaig pensar que m’ajudaria a mostrar als alumnes que els poemes poden ser curts, actuals, no rimar i ser preciosos.
El quart poema era un soneto del Sabina.
NI CON COLA
Anochece, deliro, me arrepiento,
desentono, respiro, te apuñalo,
compro tabaco, afirmo, dudo, miento,
exagero, te invento, me acicalo.
Acelero, derrapo, me equivoco,
nado al crowl, hago planes con tu ombligo,
me canso de crecer, me coco el coco,
cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.
Juego huija, me aprieto las clavijas,
me enfado con el padre de mis hijas,
abuso del derecho al pataleo.
Resbalo, viceverso, carambola,
este verso no pega ni con cola,
me disperso, te olvido, te deseo.
El Sabina perquè crec que obria la porta de la poesia a una part de la classe (sobretot masculina), perquè em permetia parlar també de cançons, perquè em portaria a treballar què és un soneto. Perquè s’allunya del llenguatge cursi. Perquè els podia descol·locar.
El cinquè poema volia que fos nou fins i tot per a mi, perquè jo descobrís, també, poesia. Vaig pensar que volia buscar a algú jove. Vaig decobrir a l’Elvira Sastre:
Día Doce sin ti:
he conocido a alguien,
soy yo.
Voy a darme una oportunidad.
Perquè em va atrapar. Perquè tenia un blog i va començar a escriure quan anava a l’insti, fet que els podria resultar proper. Perquè tenia els anteriors poemes per descobrir (“día uno sin ti”, “día dos sin ti”…), perquè era planera i es trobaven vídeos seus recitant fàcilment
L’experiment de la primera sessió va resutar més ràpid del que em pensava, però va agradar als alumnes.
Em vaig endur les seves valoracions a casa i em va agradar veure que cada autor havia tingut els seus adeptes.
A la classe següent els vaig agrupar per afinitats i així van quedar formats els cinc grups:
- Grup Machado: dos nens i quatre nenes que trobaven que era el que més semblava un “poema de veritat”, que destacaven que els havia semblat bonic.
- Grup Benedetti: dos nens i tres nenes. també en ressaltaven les paraules boniques, l’amor…
- Grup María Leach: Una nena i tres nens. Un d’ells el va votar com a preferit perquè pensava que “los trocitos de ti” parlaven d’explosions tipu joc de guerra de consola, dos alumnes, s’havien sentit atrets pel fet que fos tant curt, el quart alumne, el B., el vaig posar en aquest grup després de veure que les havia valorat tots els poemes amb un 5. “No m’agrada la poesia” m’havia dit. Vaig pensar que el “No te acabes nunca” de la María podia fer feina en el B.
- Grup Sabina: una nena i quatre nens, els més “canalles” de la classe. Els hagués encertat abans de mirar les valoracions.
- Grup Elvira Sastre: tres nenes sensibles i dos nens que no sabien argumentar massa els motius però que alguna cosa els havia despertat.
Els vaig deixar vàries sessions per preparar-se un power point sobre el seu autor i que al final cada alumne llegís el poema que més li hagués agradat.
El grup Machado va treballar molt bé. Van quedar impressionats que l’autor és casés amb Leonor Izquierdo quan ella tenia 15 anys i que morís als divuit. Van treballar l’obra de l’autor i van saber trobar cadascú un poema que els agradés.
El grup Benedetti va costar va costar més que s’entengués i s’organitzés. La seva investigació els va portar a comprobar que Mario Benedetti havia escrit molts haikús. Ens van explicar què eren i ens en van llegir uns quants. Van situar Uruguay al mapa i van parlar de l’exili.
El grup de la María Leach van ser tendresa des del primer moment. Es van asseure al passadís a llegir el llibre sencer. Un poema cada un. Els vaig demanar que anotessin els que més els agradaven i quan hi vaig pasar al cap d’una estona els havien escrit gairebé tots. Van connectar de seguida amb les emocions de l’autora en saber la seva historia: quedar-se vídua als trenta i tants amb un fill de mesos, el llibre és el procés del dol. El nen del videojoc era pura mel entrant a la lectura, el B al que no li agradava la poesia llegia amb sentiment.
Van escriure un mail a la María que els va respondre de seguida. Estaven emcionats. El llibre “No te acabes nunca” vam acabar llegint-lo un dia tota la clase asseguts en rotllana ja que el grup havia sabut transmetre emoció. Vam decidir fer-li arribar uns poemes a l’autora. Ells mateixos van decidir fer per grups acròstics (un poema a partir de les inicials del nom de l’autora). El resultat va ser preciós. Vaig comprovar que eren versos lliures, sentits, frapants.
El grup Sabina estaba emocionat perquè per a elaborar el power point explicatiu tenien molt material: gifs!!!, vídeos, entrevistes… El vocabulari groller de l’autor va ser també un filó important d’interès . Van entendre què era un soneto, com comptar les síl.labes i què era la rima “asonante” i “consonante”. A la seva exposició ens van fer escoltar “Por el bulevar de los sueños rotos” i la clase va escoltar la cançó en silenci.
El grup Elvira Sastre va familiaritzar-se amb el seu blog de poesia “Relocos y recuerdos”. Van estirar el fil de “Doce días sin ti” i van escriure’s també amb l’ autora que els va contestar personalment. Van trobar poemes amb els que s’identificaven, van treure molt suc a la investigació i van trobar frases que els van semblar boniques i em van recordar a quan jo em folrava la carpeta de l’insti amb frases que m’agradaven.
Cada grup va aprendre coses i tots vam aprendre de tots. A molta part dels alumnes no els significarà massa aquest treball, però a una minoria crec que sí.
El B., l’aumne al que no li agradava la poesia, va guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un poema genial, madur, que parla de les seves emocions amb un llenguatge tal com raja.
Diu que ara ja li agrada més.
La setmana passada, van venir els avis del Centre de dia del poble a l’escola. Un grup d’alumnes de 1r feia punts de llibre amb els avis, un grup de sisè feia jocs de taula i un altre grup feia lectura de poesia. Jo estava en aquest grup. 8 alumnes de sisè (inclosos el B i el nen dels videojocs). Va ser una activitat fantàstica. Llegien textos diversos nens i avis de manera alterna. S’escoltaven atents uns als altres i hi havia veus emocionades al llegir. Una senyora escoltava al seu besnét asseguts de costat, una altra va dir amb ulls negats:
- Estic molt contenta d’haver vingut.
I vam acompanyar als avis al Centre passejant pel carrer i ens van ensenyar poemes i manualitats que havien fet ells. El J. va fixar-se en un racó de la sala on hi havia la llista dels aniversaris dels avis. Amb cara d’emoció va anar a abraçar a la Conxita:
- Conxita! Som del mateix dia!
paraulespetites.wordpress.com 