Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘paraules que m’agraden’ Category

Aquest any faig llengua castellana a sisè. Són alumnes d’11 i 12 anys. El segon trimestre vam treballar la poesia. Sóc conscient que la poesia no agrada a tothom i sovint no és fàcil entrar-hi. A mi m’agrada i em vaig proposar fer-la propera als alumnes. Tenia dos objectius principals:

  • Transmetre l’emoció que pot fer sentir.
  • Trencar amb la idea que tenen molts nens de la poesia sempre rimada, de llenguatge complicat i cursi.

Partint de que la poesia (com tota la literatura) és de gust personal, volia oferir exemples variats i que cada alumne pogués treballar-la a partir de la que més li agradés.

A la primera sessió els vaig donar per escrit 5 poemes diferents. Els vaig deixar una estona per llegir-los sols i que valoressin, en una escala del 0 al 10, la puntuació que li donaven a cada poema segons els havia agradat . També els vaig deixar un espai en el full perquè que anotessin què els havia suggerit o en què els havia fet pensar.

El primer poema era d’Antonio Machado:

“Soñé que tú me llevabas

por una blanca vereda,

en medio del campo verde,

hacia el azul de las sierras,

hacia los montes azules,

una mañana serena.

Sentí tu mano en la mía,

tu mano de compañera,

tu voz de niña en mi oído

como una campana nueva,

como una campana virgen

de un alba de primavera.

¡Eran tu voz y tu mano,

en sueños, tan verdaderas!…

Vive, esperanza, ¡quién sabe

lo que se traga la tierra!.”

Machado perquè és un autor important, perquè a mi m’agrada, perquè en conec la historia, perquè vaig estar a Soria quan feia COU (Eh Carolina?) trepitjant els espais en els que s’inspirava, perquè a la meva àvia li agradava i li llegia alguns dels seus poemes, perquè és un format més clàssic que podía agradar a una part de la clase.

El segon poema era del Mario Benedetti:

LOVERS GO HOME

Ahora que empecé el día
volviendo a tu mirada,
y me encontraste bien
y te encontré más linda.

Ahora que por fin
está bastante claro
dónde estás y dónde estoy.

Sé por primera vez
que tendré fuerzas
para construir contigo
una amistad tan piola,
que del vecino
territorio del amor,
ese desesperado,
empezarán a mirarnos
con envidia,
y acabarán organizando
excursiones
para venir a preguntarnos
cómo hicimos.

Mario Benedetti perquè a mi m’emociona. Perquè crec que te poemes com el “No te rindas” que pot enganxar als alumnes. Perquè l’any passat vaig escoltar els seus textos recitats per un señor de veu greu que els llegia molt bé i vaig retrobar els seus escrits. Per fer present també la literatura llatinoamericana a l’aula.

El tercer poema era de la María Leach:

AL SALIR A LA CALLE

Hay trocitos de ti

Por todas partes

 

Perquè quan vaig llegar el seu llibre “No te acabes nunca” no vaig poder parar fins al final. Perquè els seus poemes et fan plorar i arriben al fons. Perquè és un exemple de com la poesia pot ajudar a expressar les emocions, perquè les seves paraules són entenedores i perquè vaig pensar que m’ajudaria a mostrar als alumnes que els poemes poden ser curts, actuals, no rimar i ser preciosos.

El quart poema era un soneto del Sabina.

NI CON COLA

Anochece, deliro, me arrepiento,
desentono, respiro, te apuñalo,
compro tabaco, afirmo, dudo, miento,
exagero, te invento, me acicalo.

Acelero, derrapo, me equivoco,
nado al crowl, hago planes con tu ombligo,
me canso de crecer, me coco el coco,
cara o cruz, siete y media, sumo y sigo.

Juego huija, me aprieto las clavijas,
me enfado con el padre de mis hijas,
abuso del derecho al pataleo.

Resbalo, viceverso, carambola,
este verso no pega ni con cola,
me disperso, te olvido, te deseo.

 

El Sabina perquè crec que obria la porta de la poesia a una part de la classe (sobretot masculina), perquè em permetia parlar també de cançons, perquè em portaria a  treballar què és un soneto. Perquè s’allunya del llenguatge cursi. Perquè els podia descol·locar.

El cinquè poema volia que fos nou fins i tot per a mi,  perquè jo descobrís, també, poesia. Vaig pensar que volia buscar a algú jove. Vaig decobrir a l’Elvira Sastre:

Día Doce sin ti:
he conocido a alguien,
soy yo.
Voy a darme una oportunidad.

 

Perquè em va atrapar. Perquè tenia un blog i va començar a escriure quan anava a l’insti, fet que els podria resultar proper. Perquè tenia els anteriors poemes per descobrir (“día uno sin ti”, “día dos sin ti”…), perquè era planera i es trobaven vídeos seus recitant fàcilment

L’experiment de la primera sessió va resutar més ràpid del que em pensava, però va agradar als alumnes.

Em vaig endur les seves valoracions a casa i em va agradar veure que cada autor havia tingut els seus adeptes.

A la classe següent  els vaig agrupar per afinitats i així van quedar formats els cinc grups:

  • Grup Machado: dos nens i quatre nenes que trobaven que era el que més semblava un “poema de veritat”, que destacaven que els havia semblat bonic.
  • Grup Benedetti: dos nens i tres nenes. també en ressaltaven les paraules boniques, l’amor…
  • Grup María Leach: Una nena i tres nens. Un d’ells el va votar com a preferit perquè pensava que “los trocitos de ti” parlaven d’explosions tipu joc de guerra de consola, dos alumnes, s’havien sentit atrets pel  fet que fos tant curt, el quart alumne, el B., el vaig posar en aquest grup després de veure que les havia valorat tots els poemes amb un 5. “No m’agrada la poesia” m’havia dit. Vaig pensar que el “No te acabes nunca” de la María podia fer feina en el B.
  • Grup Sabina: una nena i quatre nens, els més “canalles” de la classe. Els hagués encertat abans de mirar les valoracions.
  • Grup Elvira Sastre: tres nenes sensibles i dos nens que no sabien argumentar massa els motius però que alguna cosa els havia despertat.

Els vaig deixar vàries sessions per preparar-se un power point sobre el seu autor i que al final cada alumne llegís el poema que més li hagués agradat.

El grup Machado va treballar molt bé. Van quedar impressionats que l’autor és casés  amb Leonor Izquierdo quan ella tenia 15 anys i que morís als divuit. Van treballar l’obra de l’autor i van saber trobar cadascú un poema que els agradés.

El grup Benedetti va costar va costar més que s’entengués i s’organitzés. La seva investigació els va portar a comprobar que Mario Benedetti havia escrit molts haikús. Ens van explicar què eren i ens en van llegir uns quants. Van situar Uruguay al mapa i van parlar de l’exili.

El grup de la María Leach van ser tendresa des del primer moment. Es van asseure al passadís a llegir el llibre sencer. Un poema cada un. Els vaig demanar que anotessin els que més els agradaven i quan hi vaig pasar al cap d’una estona els havien escrit gairebé tots. Van connectar de seguida amb les emocions de l’autora en saber la seva historia: quedar-se vídua als trenta i tants amb un fill de mesos, el llibre és el procés del dol. El nen del videojoc era pura mel entrant a la lectura, el B al que no li agradava la poesia llegia amb sentiment.

Van escriure un mail a la María que els va respondre de seguida. Estaven emcionats. El llibre “No te acabes nunca” vam acabar llegint-lo un dia tota la clase asseguts en rotllana ja que el grup havia sabut transmetre emoció. Vam decidir fer-li arribar uns poemes a l’autora. Ells mateixos van decidir fer per grups acròstics (un poema a partir de les inicials del nom de l’autora). El resultat va ser preciós. Vaig comprovar que eren versos lliures, sentits, frapants.

El grup Sabina estaba emocionat perquè per a elaborar el power point explicatiu tenien molt material: gifs!!!, vídeos, entrevistes… El vocabulari groller de l’autor va ser també un filó important d’interès . Van entendre què era un soneto, com comptar les síl.labes i què era la rima “asonante” i “consonante”. A la seva exposició ens van fer escoltar “Por el bulevar de los sueños rotos” i la clase va escoltar la cançó en silenci.

El grup Elvira Sastre va familiaritzar-se amb el seu  blog de poesia “Relocos y recuerdos”. Van estirar el fil de “Doce días sin ti” i van escriure’s també amb l’ autora que els  va contestar personalment. Van trobar poemes amb els que s’identificaven, van treure molt suc a la investigació i van trobar  frases que els van semblar boniques i em van recordar a quan jo em folrava la carpeta de l’insti amb frases que m’agradaven.

 

Cada grup va aprendre coses i tots vam aprendre de tots. A molta part dels alumnes no els significarà massa aquest treball, però a una minoria crec que sí.

El B., l’aumne al que no li agradava la poesia, va guanyar els Jocs Florals de l’escola amb un poema genial, madur, que parla de les seves emocions amb un llenguatge tal com raja.

Diu que ara ja li agrada més.

La setmana passada, van venir els avis del  Centre de dia del poble a l’escola. Un grup d’alumnes de 1r feia punts de llibre amb els avis, un grup de sisè feia jocs de taula i un altre grup feia lectura de poesia. Jo estava en aquest grup. 8 alumnes de sisè (inclosos el B i el nen dels videojocs). Va ser una activitat fantàstica. Llegien textos diversos nens i avis de manera alterna. S’escoltaven atents uns als altres i hi havia veus emocionades al llegir. Una senyora escoltava al seu besnét asseguts de costat, una altra va dir amb ulls negats:

  • Estic molt contenta d’haver vingut.

I vam acompanyar als avis al Centre passejant pel carrer i ens van ensenyar poemes i manualitats que havien fet ells. El  J. va fixar-se en un racó de la sala on hi havia la llista dels aniversaris dels avis. Amb cara d’emoció va anar a abraçar a la Conxita:

  • Conxita! Som del mateix dia!

 

 

Read Full Post »

Fa uns quants dies vaig anar a una xerrada, organitzada per la Universitat de Vic, sota el títol “10 claus per a entrenar l’optimisme” que donava la Maria Batet. (www.mariabatet.com)

Vaig sortir d’allà de “subidón” i amb ganes d’escriure un post per parlar-ne. He trigat uns dies a fer-ho perquè buscava el moment adequat , ja que no he sabut aplica-me “el cuentu” tan fàcilment.

No us explicaré les 10 claus punt per punt, però sí que volia volcar les idees importants que me’n vaig endur.

El més important és la mirada. Com ens mirem les coses que ens passen, com les recordem, com les projectem.

Un exemple podria ser el següent:

Hem anat a passar un fantàstic cap de setmana de maig a la costa brava amb la família, amb els amics, amb la parella… Ha fet bon temps i , fins i tot, ens hem banyat al mar. Hem passejat per camins de ronda, hem degustat una paella de marisc, hem rigut, hem desconnectat …. El diumenge tornant hem tingut pana amb el cotxe, la grua ha trigat hores i hem arribat tardíssim i agobiats a casa.

El dilluns arribem a la feina i una companya ens pregunta:

– Com ha anat el finde?

– Uffff, vam arribar a casa a les onze de la nit, se’ns va espatllar el cotxe …

Ei! i les platges idíl.liques? I el dinar? i el sol i el mar? i la companyia?

Atents amb la mirada!

Un altre aspecte a tenir en compte són les pors. Les pors poden ser protectores o pertorbadores.

Les pors protectores poden ser molt bones. Si em fa por parlar en públic m’ho prepararé millor, si em fan por els accidents quan tinc 16 anys la meva mare ho agraïrà enormement ja que jo em posaré el casc ben cordat i conduiré amb prudència.

Les pors pertorbadores són les que ens poden bloquejar, limitar, fer patir. Només es vencen enfrontant-nos-hi. Podem fer petits passos però és important que ens posem objectius i que hi treballem.

També ens va parlar de la importància de l’entorn. A ningú se li escapa que si arribes a treballar tot animat però en entrar et trobes cares malhumorades i gent queixant-se serà fàcil que et contagiïn al llarg del dia.

De la mateixa manera pot passar que arribis baix de moral i que un ambient alegre i distès t’ajudi a canviar el xip al llarg de la jornada.

Ens va parlar de persones  “lladres d’energia” i “persones que regalen vida”. No cal donar gaires més explicacions ja que el nom fa la cosa. Hi ha gent que et resta, que et xucla i altres que regalen gratitud i generositat. Important saber-les localitzar i saber-nos acompanyar.

El llenguatge també es clau. Com ens parlem uns amb els altres, el tacte amb el que diem les coses. Ens va parlar del projecte d’una escola d’un poble d’Espanya (no recordo quin) que es deia “EL poder de las palabras bonitas”. Els nens de l’escola es van dedicar a anar a les botigues del poble a recordar i promoure l’ús de les paraules boniques “Buenos días”, “Grácias”, “Como estás”, “Le ayudo? “…

Les paraules boniques ens fan sentir millor. Les coses ben dites s’entenen millor.

I per últim dues coses a evitar :

Queixar-se sense parar

– La “Esquezofrenia“: És que no podré, és que no crec que funcioni, és que avui no em va gaire bé, és que ja ho faré més endavant, és que, és que …..

No sempre és fàcil, no sempre tenim bons motius, però moltes vegades sí.

Intentem rodejar-nos d’il.lusió.

 

 

Read Full Post »

Aquesta setmana ha estat plena de virus però també de moltes altres coses.
Cada setmana podria escriure un post semblant al que escriuré i quasi mai trobo el temps per fer-ho. Cada setmana em regala paraules petites.
Aquesta setmana el faré:
Dilluns:
L’Anna (2 anys) em va rebre contenta quan vaig arribar a casa de treballar. Ella s’havia quedat a casa malalta i jo li vaig demanar:
– Com estàs Anna?
I em va respondre:
– Tranquil.la Paula (ara li ha donat per dir-me Paula) està tot Okey!
L’Oriol va servir molt aquesta expressió “Està tot Ok!”. Em va fer molta gràcia i vaig riure per dins i per fora.
(Això seria un altre post però sempre penso que a vegades riem només per fora, altres només per dins i altres per dins i per fora; no?)
Dimarts:
La Lídia (companya de feina) estava malalta i li vaig enviar un watts:
– Com vas?
– Una mica millor, he pres una gran dosi de “xarop de llençols”.
Quan al dia següent la filla de la Lídia, la Txell, també va caure malalta, va respondre de la mateixa manera al meu watts.
És una expressió familiar. M’encanta!
“Xarop de llençols” quan estàs malalt és un bon remei, sens dubte. Però anant més enllà podem ampliar-ne el significat.
Xarop de llençols en plan “Consultar con la almohada” o simplement descansar. Aquell dia que estàs irritable, aquell mal dia que només es passa dormint i esperant-ne un de nou. Aixecar-te amb les forces renovades deprés d’una dosi llarga de “xarop de llençols”.
Fins i tot, podríem parlar, penso de “xarop de llençols” com a teràpia de parella. Ja m’enteneu, quan una dosi d’intimitat de parella ho arregla tot, o algo arregla.
Dimecres:
El Sergi ens va convidar al Marc, l’Esther i a mi a conèixer “Mas Rusquelles”, una casa de Viladrau de la seva família. El besavi del Sergi era en Guerau de Liost així que, us podeu imaginar els personatges que hi havien estat i les converses literàries, polítiques… que es podrien haver mantingut a la preciosa terrassa amb vistes (properíssimes vistes) a la muntanya que vam tenir el gust de trepitjar.
El Sergi ens va seleccionar llibres i diaris antics de la biblioteca de la casa, que creia que ens podien interessar, i va ser un plaer fullejar “La pedagogia científica” de la Maria Montessori (pedagoga italiana creadora del famós mètode Montessori) en una edició de l’any 1913 escrita en l’italià original que oferia petits dibuixets preciosos d’alguns materials que encara avui són vigents a algunes escoles.
Ens vam entretenir amb les curiositats dels llibres, ara desfassats, que parlàven de coses tipus “como ser una buena esposa” i va ser interessant tenir a les mans Vanguardies dels anys 40.
Paraules antigues. Un bon regal d’una tarda de dimecres.
Dijous:
El S., un nen de P4, a la meva pregunta:
– Quin és el teu plat preferit de menjar?
Em va respondre:
El plat de vidre

I vaig riure, només per dins, perquè la seva resposta era tan vàlida com dir “macarrons”; perquè hi ha gent que no suporta menjar en plat de plàstic, igual que n’hi ha que no suporta la coliflor.
Divendres:
El Guim, a la sortida del cole, parlava amb un colega més gran de les cartes de Pikachu. Ell li deia al seu amic que d’aquí poc n ‘hi compraríem (no en tenia coneixença). Vaig veure que lo que tocava era tenir aquestes cartes i que si no estaves una mica fora d’onda.
Jo li vaig preguntar:
– Com es juga a les cartes de Pikachu?
La seva resposta em va confirmar la meva sospita:
– No són per jugar! Només flipes de tenir-les!

I encara em queden, segur, paraules de dissabte i diumenge per col.leccionar.

Read Full Post »

Fa dies que no llegeixo, quasi res, però poemes encara menys.  Fa dies que em dedico a necessitats més primàries, a coses més  immediates i terrenals.

 Dilluns, però,   la Maite,  va recordar a través de Facebook al poeta Miquel Martí i Pol en el desè aniversari de la seva mort. Ho va fer amb un bonic poema del que em sonava la primera estrofa.

CANÇÓ

Voldria tenir un llagut

i una casa a la muntanya;

poder encendre un flam al vent

i un altre flam a la calma;

de dia estimar muller

i de nit les dones d’aigua.

Voldria ser tan divers,

tan lliure i divers com l’aire,

conèixer tots els camins

i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets

de les cambres de les dames

i estimar-les totes, fins

les que fossin maridades,

i morir, de mort suau,

un dimecres a la tarda.

 

Em va agradar molt. Quan un poema t’agrada molt el llegeixes moltes vegades seguides i així ho vaig fer. No és el primer cop que un contacte de Facebook posa alguna cosa que em dóna que pensar i em genera un post (coses guais de les xarxes socials).

Em va agradar el poema i em va portar a llegir-ne més d’ell. Poemes que feia anys que no recordava com el

“Lletra a Dolors” que tant em recorda a la meva amiga Laia  (no perquè hagi traspassat, si no perquè li agradava el poema):


“Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m’acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d’aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somio d’acomplir-los.
Te’m fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t’evoco,
segur com mai que l’única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m’acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixies,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d’aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina;
tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se’m representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.”

També vaig descobrir un poema a Antonio Machado que desconeixia:

 Imagino Miquel Martí i Pol davant la tomba de Machado a Colliure. Són dos poetes que mai havia relacionat i em va sorprendre i em va agradar.

COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO

No t’he dut flors, Antonio, t’he portat

un silenci amorós, per no interrompre

el teu íntim diàleg amb la mort

que fa tants anys que dura. Compartir-te

ha estat deturar el temps, per retrobar-me

més ingenu que mai i amb un sanglot

a flor de pell, com una criatura.

No t’he dut res, Antonio, però estimo

més que abans aquest mar que m’ha vist créixer

i prop del qual confio de morir

d’ençà que he vist que tu m’hi acompanyaves.

 

 

I vaig seguir llegint… i del Miquel Martí I Pol, no sé massa com, vaig anar a parar a la Maria –  Mercè Marçal i els  seus sovint, colpidors poemes. Vaig topar amb potser el poema més curt i que més coses diu que conec:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 

 

M’encanta navegar per internet saps què busques en un inici però no on aniràs a parar. Vaig passar una agradable estona, sola, llegint petits fragments de biografies, poemes….

 

I vaig acabar el dilluns amb “El convidat” de Jaume Sisa. Per mi, un altre poeta.

M’agraden les seves lletres. Les trobo màgiques, com de somni de nen.

I vaig trobar boniques les seves paraules.

Com quan deia que al ser tan miop i no poder veure massa cap a fora havia hagut de mirar molt cap endins.

O que els seus pares, en especial la seva mare, li havien donat tant amor que l’havien “colmat” per a tota la vida. I que, potser era per això, que no havia sentit la necessitat de formar una família…

Em va agradar el bagul que té a casa seva on hi guarda seva “quinta essència” (no té fills però vaig pensar que això era una necessitat de perdurar en el temps).

Vaig estar donant voltes a què hi ficaria jo en el meu bagul. Quins objectes hi posaria per explicar com sóc, qui sóc, què penso…. No sé… potser les fotos de les cases on he viscut, i el llibre de la meva mare que parla de l’ambient en el que he crescut. I un telèfon (com m’agrada parlar per telèfon!)amb els meus contactes i el registre dels wattsapps, i  les llistes de tots els alumnes dels que he estat tutora (que guardo cada any) , potser un casette de Sopa de cabra o de Sau de l’etapa adolescent (què hi posaries Susi d’aquells anys?), i coses, que ara em faria vergonya llegir, que escrivia a l’Oriol quan començàvem a sortir i fotos boniques dels meus fills ….. Ufff i tantes coses….

Ara que hi penso aquest blog ja conté la meva “quinta essència” i parla de la meva família i la meva professió i els meus fills i les coses que m’agraden i les meves amigues i les coses que trobo boniques.

Definitivament m’estalviaré el bagul.

En Sisa va parlar de que als catalans ens costava deixar-nos anar. Ens costava passar-nos ho bé perquè sí, sense justificació. Parlava de la revolució dels anys setanta, de la llibertat.

Estic d’acord que ens costa. Ens partim l’últim gin tònic de la nit per no “emborratxar-nos” massa i fumem amb remordiments. No ballem fins que no estem segurs que passarem desapercebuts tot i tenir-ne ganes, tenim molta por a destacar, a fer tonteries.

Potser tampoc cal passar-se i llevar-se en un ambient tant ple d’escombreries com el “Canet Rock” però una mica més de descontrol i improvització ens aniria bé.

Aquí us deixo amb els set cels màgics del Sisa i l’ambient matinal del Canet Rock. (potser cantant acompanyant podria destacar una mica menys en decibels aguts).

 

Read Full Post »

Els dijous a primera hora del matí anem amb els nens de la classe a la biblioteca de l’escola.

Els explico un conte, a vegades amb el suport de la imatge, a vegades no, i fem una mica de conversa sobre el conte.

Després, alguns dies, els deixo una estona per mirar contes lliurement. Mentre ells miren i llegeixen, jo també miro i llegeixo; en primer lloc per donar exemple i en segon lloc perquè tinc coses interessants a llegir. Hi ha una prestatgeria plena de revistes pedagògiques amb articles molt variats de mestres que expliquen les seves experiències, de psicòlegs, de psicopedagogs… M ‘encanta anar fullejant i sovint descobreixo coses que m’agraden.

El darrer dijous en un número de la revista “In-fàn-ci-a” vaig llegir una entrevista a la psicòloga americana Alison Gopnik i em va agradar el que deia.

L’entrevistador/a en un moment donat li demana:

–          Té consells per als pares que volen maximitzar les capacitats mentals úniques dels seus fills?

A.G: “Em temo que la resposta és bastant incòmoda: cal que moltes persones tinguin cura del nen i que l’estimin, a més a més que tingui moltes coses amb què pugui jugar, sense preocupar-se gaire de si l’infant està desenvolupant capacitats útils en un futur o si està fent un gran desgavell. Una de les coses que voldria dir és que, des de un punt de vista evolutiu, l’ambient ideal i més estimulant per un infant conté més fang, animals i parents que el que la majoria de nosaltres pot suportar el dia d’avui. Si tot això és difícil de gestionar ens podem conformar amb unes quantes capses de cartró, un peix vermell i algunes plantes de mongetes. I , a més, això és el que es pot trobar a l’escola bressol. (…)

Sabem científicament que el que aprenen els nens ho aprenen principalment d’altres persones, sobretot de les persones que en tenen cura. La cosa més important és tenir persones que estiguin implicades amb els nens sense que n’estiguin estressades”

Així que en resum hem d’oferir un ambient estimulant als nens i deixar que juguin, que descobreixin, que s’embrutin. I que es relacioni amb un cercle prou ampli de gent. Cadascú tindrà una cosa diferent a oferir a aquell infant. Si totes les hores recauen en un sol cuidador és normal que aquest/a acabi estressat, cansat i desitjant que la criatura marxi o dormi.

L’altre dia vaig llegir el titular d’un article que em va semblar genial “Jo
era bona mare fins que vaig tenir fills”. Hi ha dies que et trobes histèrica, crides, no tens paciència …. Amb lo “monos” que trobaves als nens quan feies una estona de cangur.

Hi va haver una altra resposta que em va encantar:

–          Com poden posar-se els adults en la mateixa longitud d’ona dels avantatges mentals que tenen els infants?

A.G: “Hi ha coses que recondueixen els adults a la infancia. Una d’aquestes coses és viatjar. Anar a un lloc nou. Si anéssim per primera vegada a Pequín, tot el que ens envoltaria seria diferent. Absorbiríem molta informació en un sol instant. Les portes semblarien noves,i les taules,  i les persones … Potser portaríem mesos com zombies i, de cop, un viatge ens faria sentir desperts.

Una altra cosa és la cafeïna. La cafeïna sembla tenir alguns efectes en el cervell semblants al que els passa als infants.

Sovint dic: “Sabeu com és ser nens? És com enamorar-se per primera vegada a París després d’haver begut quatre expressos dobles” Estàs ben viu, ben despert i conscient.”

Fa poc vaig anar a veurel’espectacle del Berto Romero. En el monòleg explica que té un fill de dos anys i que viure amb un fill de dos anys és com viure amb un cocainòman i que és esgotador. Tot el dia accelerat que “ve una piedra y lo flipa! Y lo flipa con todo porque casi todo es la primera vez que lo ve!”.

Em sembla molt bona la comparació del viatjar. Quan viatges veus coses noves, menges coses noves i probablemnt tu estàs més relaxat. Més obert a tot. Et deixes sorprendre i et deixes anar.

Tal com està la vida, cada vegada és més difícil viatjar però sempre tens racons del teu entorn proper que no coneixes per a descobrir. I com a últim recurs sempre pots tornar a Berga amb quatre cafès de més que ho veuràs tot amb uns ulls més oberts.

Read Full Post »

Avui he llegit aquest article publicat a l’ara.cat ( de tant en tant els teus contactes de facebook pengen coses que t’agrada llegir, que et fan pensar … trobo que és una de les coses bones que aporta aquesta xarxa social, a part de cotillejar sobre coneguts prou poc coneguts per trucar-te però prou perquè t’interessi  veure què fan, com són…).

Els 5 penediments més freqüents quan se’ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir

1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s’acosta la mort, la gent s’adona que no ha complert els seus somnis i ha d’assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M’agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M’agradaria haver tingut la valentia d’expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d’haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d’amargor.

4. M’agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L’autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.

5. M’agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és “sorprenentment comuna” entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l’han limitat.

Fa pensar no? És curiós però 4 dels 5 penediments són per “no haver fet”, per “no haver-se atrevit” i , de fet, el d’haver treballat massa no deixa de ser “no haver-se atrevit a canviar d’hàbits, a buscar altres coses… (sobretot si parlem de generacions anteriors, ja que ara no podem escollir massa en el món laboral).

Recordo haver estat fan de la frase “Qui parla és esclau de les seves paraules, qui calla és senyor del seu silenci”. Doncs cada vegada en sóc més contrària. I encara més pensant en aquests penediments que es resumeixen en “no haver estat prou valent”.

Penso que molts d’aquests penediments són falta de decisions i falta de paraules pronunciades: paraules mai dites.

Si aquella noia casada als divuit amb qui la família creia convenient hagués pogut dir:

-Que no! Que passo! Que no em vull casar amb aquest tio!

Si alguna de les amigues distanciades per una estúpida baralla hagués tingut el coratge de despenjar el telèfon i fer les paus…Potser haguessin rigut tant als seixanta com ho havien fet als vint.

Si els dos germans barallats haguessin parlat calmats compartint un àpat, els seus fills serien cosins de veritat i ells recordarien les anècdotes de petits als dinars de diumenge.

Si aquell senyor distingit de Barcelona hagués gosat dir als seus pares de missa :

-Sóc homosexual i ho he d’assumir per ser poder ser feliç i viure la meva vida.

Si aquella dona tan vital hagués tingut el valor per dir al seu avorrit marit que mai vol anar enlloc

-Eh! Que et deixo, no sóc feliç amb tu.

Si ens atrevíssim a dir més el que pensem potser ens sentiríem millor amb nosaltres mateixos.

Si diguéssim més que estimem a qui estimem no ens en penediríem de no haver-ho dit prou.

Actualment la meva frase és “Prefereixo cagar-la per haver estat valenta que per haver estat covard”. (ara falta que ho sàpiga aplicar, les paraules això també ho tenen, a vegades sí que són fàcils de dir però difícils de fer!)

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Aquest divendres  va ser un dia  ideal. Els divendres acostumen a tenir tots uns mica de “gran dia” però el que comences vacances encara més i si véns d’un dinar amb els de la feina on has rigut encara més, i si després de veure’t unes copes de vi enganxes” el club de la comedia” encara més, i si surt el Berto Romero té un plus.

Em va fer riure  aquest monòleg “Se nos rompió el español de tanto usarlo” (fent parodia de la cançó de la Jurado “Se nos rompió el amor de tanto usarlo”, títol que m’encanta).

El Berto planteja que “las palabras vienen de dos en dos: la buena y la mala”, no us avanço els seus exemples que són fantàstics però m’ha fet pensar.

Realment moltes paraules tenen el seu sinònim en versió popular. La paraula oficial i la del carrer. La buena i la mala.

Ens podem beure una cervesa o una birra. La cervesa sembla que sigui en copa de vidre i la birra de llauna i fent botellón, però serien el mateix.

El paper higiènic és el paper de vàter o, fins i tot, el paper del cul (que d’higiènic en té poc).

La feina és el “curru” (que sempre sona més dur, sembla que tothom treballi descarregant al moll).

Estar ebri seria “anar taja”.

Pots anar nua  o anar en boles.

Els pits són les tetes i, si ens endinsem en el terreny sexual no acabaríem mai.

En fi, ell va més enllà perquè profunditza en parells de paraules que estan equivocades entre buena i mala. No us ho perdeu, entra en matèria cap al min, 2:30.

Read Full Post »

Aquest estiu ha estat l’estiu “Grey”. El públic femení s’ha tirat a llegir aquesta trilogia eròtica.

Des del punt de vista literari és bastant fluixa però ens és igual. El que ens havia d’aportar era una altra cosa.

El millor de llegir las “cincuenta sombras” és llegir alhora que les teves amigues las “cincuenta sombras”.

Ens ha aportat moooltes  paraules: paraules mentre fèiem passejades a l’estiu, paraules que hem après, no cal entrar en detall però hem hagut de buscar per internet per entendre què era algun artilugi, paraules que ens han fet riure en el chat del whatsapp “Grey” …

Ha donat molt joc i alguna nit d’alegria. No és que ens haguem tirat al “sado”, seguim sent molt “vainilla” però ens ha donat vidilla.

La temporada verano-otoño Grey va culminar en un sopar. Un sopar de 11 noies en una taula rodona. Vam començar centrades en el tema tot i que vam acabar parlant d’altres coses. No va ser un sopar molt picant però quan et vas fent gran i algunes ja tenim fills… és molt fácil caure en parlar dels fills, de l’economia domèstica i de receptes de cuina. Així que s’agraeix que en Christian Grey hagi originat un sopar per parlar de coses entretingudes: el llibre, que faríem en determinades situacions, antics “lios”, records d’adolèscència, anècdotes gracioses…

Ens va passar una mica com quan llegeixes el llibre. Comences centrada i pendent de les escenes de sexe i acabes interessant-te per la història d’amor. Al final serà veritat allò que les dones miren les pel.lis porno senceres per veure si al final es casen!

Es veu que la cosa no acaba aquí, ara ja hem entrat en el “mundillu” i seguirem consumint novel.la eròtica, ojalà seguim generant chats, converses, debats, aprenent paraules i algun recurs pràctic i sobretot sopars femenins per comentar –ho tot.

No podia deixar de dedicar un petit post a al fenomen “Grey”.

Read Full Post »

Fa temps el Pere i la Maria em van parlar d’aquest home i el seu discurs positiu i graciós. Havia oblidat el seu nom i fa pocs dies per una altra via hi vaig anar a parar. Pot ser que ja el conegueu perquè ja l’ha entrevistat el Buenafuente i ha sortit a molts llocs, però si no és així no us el perdeu.

Això va de ser optimistes i de no pensar que el món s’ha girat en contra nostra.Va de no creure’ns els millors, ni el cul del món, però de procurar per la nostra felicitat.Va d’acceptar la realitat i atrevir a canviar el que no ens va bé. De cuidar el nostre cos i la nostra ment. De sortir a divertir-nos i no vendre la nostra vida fent coses que no ens agraden…

Fa riure i fa pensar.

Read Full Post »

Abans d’ahir l’Oriol havia de treballar un parell d’hores fent un curs a Sant Feliu de Codines. Jo l’havia d’acompanyar, ja que després marxàvem junts a Vilanova a viure unes hores en aquell paradís que suposa ser acollits pel meu cunyat Manel i la meva germana en una casa preciosa on sents el mar, menges fantàstic, et relaxes a la piscina i beus unes copes al chiringuito.

Així que jo tenia dues hores mortes d’espera. Però, per la meva sorpresa, van ser dues hores sorprenents i boniques.

De camí vaig veure que érem al costat de Sant Quirze de Safaja, el poble del Sanatori on va estar el darrers anys de la seva vida el meu admirat poeta Màrius Torres, del que ja us he parlat en altres posts. Així doncs, em vaig dirigir a Sant Quirze improvitzadament emocionada.

Només aparcar el cotxe tot semblava dissenyat per a la ocasió

Vaig passejar pel petit poble, bonic, fins arribar a l’església i al cementiri. Sabia que l’havien enterrat allí, tot i que dubtava si havia estat traslladat posteriorment a la seva Lleida natal. El cementiri estava tancat i inaccesible (en aquell moment em veia capaç de saltar una valla o un impediment de dificultat mitjana per a satisfer la meva curiositat). Vaig pensar que ja que era allí no m’aturaria. Uns poemes d’en Màrius omplien l’espai d’horaris de l’església, així que vaig pensar que el mossèn no seria aliè a la figura del poeta. Vaig trucar a la rectoria i em va obrir la porta un home d’uns 70 i picu amb sotana. Em va confirmar que el poeta estava enterrat allí i es va oferir a acompanyar-me. En el curt trajecte fins a la porta del cementiri em va explicar coses que jo no sabia. Ell era un gran admirador del poeta i sempre intentava incloure textos d’ell en els seus sermons, em va explicar que havia arribat a conèixer a la propietària del sanatori, la Maria Planas, que el Màrius tenia un tracte especial i tenia fora del sanatori la seva propia caseta, Mas Blanch, amb un piano…

Jo em sentia com en una pel.li. Quan vam entrar, va parar de parlar, va fer un moment de silenci i  em va dir : – Mira! Assenyalant-me la ubicació del nínxol del Màrius Torres, amb la data que corroborava la seva curta vida de 32 anys.

En aquell moment em va venir a la memòria la carta que Mercè Figueres (la nòvia? Amiga íntima? Amor platònic? del Màrius) escriu a la familia del poeta per explicar la seva mort i com havia anat tot.

“ Voltàvem el seu llit, va tenir el cap claríssim fins a l’últim moment i vam estar simplement atents als seus desitjos per acomplir-los tots. (…)

Algú va dir- “les dues i sis minuts”. Tot reposava i ningú no gosava trencar el silenci. En l’absurd que només es comprèn en moments com aquells, a la Maria no se li va ocórrer res més que abrigar-lo bé perquè no s’ens refredés. I més d’una hora vam estar sense poder treure els ulls de sobre els seus, que jo havia tancat.(…)

No podia resistir la idea que el vestissin mans estranyes i vaig demanar que me’l deixessin amortallar. Vaig rebutjar el llençol que m’oferia la Maria perquè vaig voler que el que portés per darrera vegada fos una cosa ben seva, ben vostra, potser una de les últimes restes d’aquella casa que ell havia estimat tant. Guardava un llençol molt vellet i apedaçat que duia les lletres del seu pare, el vaig arreglar tant com vaig poder per posar-li… i el vam deixar sobre el seu llit amb una pau tan gran en el seu rostre que no podíem trobar més consol que mirar-lo contínuament.

(…)

L’endemà havia nevat per primera vegada aquest hivern però,cosa meravellosa, la neu i el fred van respectar les flors del nostre jardí i vam portar-li un ram preciós de roses blanques i roses, com mai s’havia vist en aquell temps. A les quatre no se sabia res de Lleida i no vam poder ajornar més l’enterrament. Reposa en un nínxol del petit cementiri de Sant Quirze de Safaja…”

Hi vam estar uns minuts, vam sortir i en vam despedir amb el mossèn del poble. Jo vaig baixar la pujada del poeta pensant en la meva àvia Montserrat, amb la que compartíem les lectures dels seus textos.

Seguidament vaig anar fins al Sanatori de Puig d’Olena on, llàstima, aquell dia no hi eren les monges que, segons el mossèn m’haguéssim obert les portes per ensenyar-me les estances on va estar-se, va parlar, va escriure, va morir… el poeta.

Però de tota manera, per un moment estrany em vaig sentit com connectada, fora de la dimensió temporal, amb els principis dels anys quaranta i la gent que allà residia i intentava somniar i entretenir-se malgrat la seva malaltia.

Dues hores  que prometien lentes i van ser emocionants i sorprenents.

Read Full Post »

Older Posts »