Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘presentació’ Category

Cada casa és un món i cada cuina també. Cada persona, parella, família té els seus propis gustos i costums culinaris.

El Manel (el meu cunyat), per exemple,  quan va entrar a casa va destacar la gran presència que la “bechamel” tenia als nostres plats (fet que sempre exagera); o l’Anton (el meu tiet) que deia convençut “a casa som molt del “tocino””.

A part de les tendències, naturalment hi  han els sabors que et tornen a la infància, a casa teva: Las delicias de queso, les tallarines de la Manolita, el tang limón, els tranchetes, las magdalenes Bella Easo, la paella de l’àvia, les croquetes de la meva mare, els llibrets, la sobrasada, el puré de patates…

Cada casa, a més a més, té els seus imprescindibles. Aquelles coses que si no tens a l’armari o la nevera de la cuina et poses de mal humor.

Els meus són, en gran part, els relacionats amb l’esmorzar. He de saber que tinc pa per menjar al matí quan em llevi. No sóc exigent, cada vegada em conformo amb un pa més dolentet, més fosc i que tingui moltes coses molt variades incrustades: “pan integral con pipas de calabaza i semillas de sésamo”,  em val. També he de tenir café i pavo, pernil o similar (al igual que el pa, em conformo amb la pitjor versió d’embotit existent).

He de tenir vi,  patates fregides i xocolata negra

Als meus imprescindibles s’hi sumen els de l’Oriol: cerveses, tonyina en quantitat, formatge i olives. I els dels nens; el Guim té una necessitat estranya de menjar pastanagues, i mastega xiclets i pa bimbo compulsivament. L’Anna és molt dels làctics, s’endrapa natilles i similars de dos en dos.

És curiós,  però a part dels imprescindibles, crec que cada casa té sempre algún producte en excés, tot i que no el consumeix. En el meu cas és la mostassa. No em pregunteu perquè sempre en tinc 3 o 4; granulada, Dijon original…I encara quan un parell de dies l’any se’m passa pel cap fer alguna recepta que conté mostassa, segur que la vaig a comprar.

A casa meva (dels meus pares) sempre teníem molts iogurts que ningú menjava…el meu pare de tant en tant deia : “Hemos de comprar iogures, ya he tirado los últimos 6 caducados”.

Anuncis

Read Full Post »

Divendres tenia un dia d’aquells que, com només sabem fer les dones, projectes el que passarà abans de que passi i t’atabales. Divendres estava estressada pensant en coses de la feina. Divendres estava agobiada. Divendres estava nerviosa.

Divendres el Guim jugava a golf al jardí i no va veure que la seva mare s’apropava per a dir-li una cosa. Divendres  volia dir-li una cosa al Guim i no vaig veure que estava a punt de picar la pilota amb el pal. I divendres “de repent” “Zasca en toa la boca!” cop de pal a la cara i mandíbula trencada!

I un mal que em moria i llàgrimes i gel.

I vaig pensar que semblava una senyal que deia. “Nena menjant-te cap per tonteries doncs toma! mandíbula trencada i ara sabràs què és no poder menjar”.

Dilluns vaig saber que estava trencada. A Urgències em van parlar de possibles operacions amb plaques de ferro. Dimarts vaig anar a Barcelona a la consulta d’un cirurgià maxilofacial que, per sort, de seguida es va atrevir a creure que era una fractura que es podria soldar sola. Una radiografia i un tac posterior, per sort, van corroborar la versió més optimista.

He d’estar dos setmanes més menjant només líquids i intentant fer una mica de repòs a nivell mandíbula. Serà un procés llarguet i pesat en el que seré més prima, més “borratxa” (no puc fer coixí previ a la ingesta) i més callada.

Però mira, m’ha servit per aprendre a relativitzar més les coses. Jo anava projectantpossibles problemes que encara no tenia i un cop sec t’ho pot canviar tot en un moment. Tot depèn del prisma amb el que mires i prefereixo pensar que he tingut molta sort dins del cop accidentat.

“La Operación bikini forzosa” s’està fent més portable des de que he descobert la papilla de llenties amb salsitxes i la papilla d’arròs amb petxuga de pollastre. No està mal!

Vull dedicar aquest post a la Tete, que sé que em llegeix de tant en tant,  ja que sense la seva ajuda tot hagués estat molt més pesat.

 

 

 

Read Full Post »

Els dimecres faig mitja hora de lectura amb els alumnes de primer de l’escola. Em fa il.lusió anar-hi perquè són els meus alumnes de l’any passat i els veig grans, i m’agrada veure com llegeixen de bé i parlem una mica a vegades.

Sempre fem poesia. Aquest dimecres fèiem un poema del M. Martí i Pol que es diu “Pa amb xocolata”. Uns versos del poema deien:

“El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,”.

I vam parlar de què els agradava més si el pa o la xocolata i què es menjaven primer.

Em va sorprendre que gran part de la classe deia que ells es menjaven primer el pa i que es deixaven la xocolata, que era lo més bo, pel final. Feia als nens més impulsius en aquest aspecte però ja deuen estar classificats genèticament. Els mateixos que em comentaven això em van posar l’exemple que quan mengen “tai (=tall=carn /pels de fora d’Osona) amb patates rosses (=patates fregides) es reservaven totes les patates rosses pel final, “Lu bo pel final”.

Els nens d’aquest grup, són després adults d’aquest grup, són bons treballadors que es treuen de sobre la feina pesada primer per gaudir del que els agrada després. Complidors i responsables, o també potser d’aquells que no saben “disfrutar” dels paers perquè sí? Aquells que els agrada fer dentetes i són amants de “quien ríe último ríe mejor”?

Una altra part de la classe, sorprenent minoria, asseguraven començar sempre pel que els agradava. Són aquells nens que obren el bocata de fuet, es mengen tot el fuet i van rossegant un panet sol fins que els mig perdones. Els de “primer lu bo” (que s’han de morir de ràbia quan veuen el plat ple de patates fregides del primer grup).

Són adults que van “retrassant” i “retrassant” el que fa mandra, els que estudiaven l’examen a l’últim moment, potser més vividors? Més relaxats i tranquils?més carpe diem?  Aquells que són convidats que no marxen mai per mandra d’activar-se?

I el tercer grup, sóc jo, és el grup de repel.lents. Faig una ràbia que em moro perquè aconsegueixo sempre que les patates em durin exactament igual que la carn, el xocolata igual que el tall de coca, i per l’última mossegada de la torrada encara hi ha una rodanxeta de fuet. Ho barrejo tot equitativament. Quan treballo vaig també alternant coses agradables amb pesades, em vaig com fent mini-recompenses per mini-feines. Els que sou del meu grup m’entendreu. “he buidat el rentaplats, ara descanso i miro el facebook”…

Som potser massa controladors? Fem aquest tipus d’equilibris perquè emocionalment estem més desequilibrats? Us ho juro que em faig ràbia a mi mateixa però no es pot evitar, quan ets d’un grup ets d’un grup.

 

Read Full Post »

Perquè em ve de gust quedar-me un dissabte a la nit a casa.

Perquè ja tinc bambes de caminar- córrer.

Perquè el meu àpat preferit és l’esmorzar!

Perquè em comença a fer una mica d’il.lusió que em durin les flors del balcó.

Perquè començo a currar-me el sopar.

Perquè “pijegem” amb el vi i la ginebra.

Perquè miro blogs de decoració.

Perquè puc trobar-me en converses sobre el “kalia oxy action“.

Perquè ja no dic “com ronca el meu pare!” sinó que em molesta que ho comenci a fer el meu marit.

Perquè les canes es multipliquen dia a dia.

Perquè m’agrada comprar verdura a la parada.

Perquè quan surto a la nit (no sempre) penso en el matí següent.

Perquè estic “barajant” la possibilitat de comprar-me una crema “anti-edad”.

Perquè ja no sóc la jove de la feina.

Perquè quan ballo veig que ballo de generació antiga.

Perquè figura que ja els hi trec uns 16 anys als protagonistes de Grease!

Perquè quan un nen de la meva classe va veure (en una exposició que fan fer nens de cole sota el títol “objectes d’ ABANS!”) una ampolla de sifón com aquesta va dir:

–          Això és una cosa per netejar vidres! (la veritat és que s’assembla al “Glassex”)

Perquè quan van veure això:

vaig sentir que deien:

–          És un ordinador sense pantalla!

–          És un ordinador desmuntat!

 

 

 

Read Full Post »

començo un blog!

Fa temps que volia fer un blog, però entre la meva ineficàcia informàtica, la vergonya que fa i que no saps gaire com començar vas deixant passant el temps. Però l’Oriol m’ha animat, el Manel m’ha ensenyat com fer-ho i la Bolis m’ha fet aquest disseny tant ideal de la portada. Em fa il.lusió! a veure si sóc capaç de ser constant.

Perquè “paraules petites”?

Perquè sóc mestra i treballo amb nens de parvulari i també estic rodejada de nens : el meu fill i els fills dels meus amics. Sovint els nens diuen coses que fan pensar, que fan riure, coses imprevisibles que m’agradaria compartir.

Perquè m’agrada analitzar les paraules en sí: si són boniques, d’on vénen, com sonen… m’agrada pensar quin nom li posaria a un bar si el tingués, a un gos si el tingués…parlar de paraules. I m’agrada també recollir frases, textos que trobo bonics, graciosos…i sóc una fan del refranero popular. Vull comentar paraules.

Perquè m’agrada escriure, la veritat és que fa temps que no ho faig, però m’agrada. A veure si aquest blog m’incita a fer-ho més.

Doncs res, aquí començo.

 

Read Full Post »