Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘presentació’ Category

Quan acaba el curs escolar,  sempre apareix el tema dels “deures d’estiu”. Un etern debat. Sabem que les vacances són llargues i que les vacances són desordre i llibertat. Jo, en principi, no en sóc massa partidària. Aquí va la meva teoria.

Les escoles, cada vegada busquem més el fet de realitzar activitats competencials, situacions de vida real aplicades dins un context significatiu. Tenim un hort que cuidem i del que recollim els fruits, intentem aprofitar situacions quotidianes d’aprenentatge com el fet de preparar una sortida, realitzar una disfressa per l’obra de teatre o escriure’n el guió. Sortim a conèixer el nostre entorn i interactuem amb les entitats i la realitat que ens envolta. Tot i així, sovint és difícil poder-ho fer i també cal dedicar estones a realitzar treball sistemàtic per tal d’interioritzar certs aprenentatges.

L’estiu és vida real en vena. Ens movem, a vegades canviem de paisatge. Descobrim llocs nous, fins i tot escoltem altres llengües. Tenim el temps que ens falta moltes vegades durant el curs.

Davant aquesta oportunitat em sembla contradictori realitzar un quadern “Repàs de 3r” o “Anem cap a 4t”. No crec que aquest treball sobre paper, fet sovint entre queixes, sigui profitós.

Algú parla de no perdre l’hàbit. Crec que a les vacances hem de perdre tots els hàbits que puguem. Algú parla de “no perdre”. Crec que el que es perd és perquè no estava ben après.

Tot i això, jo tinc una experiència d’aprenentatge estiuenc. A 2n de BUP em va quedar la física pel setembre. Vaig fer classes amb una noia que m’ho ha explicar tan bé que recordo anar a l’examen pensant “surti el que surti ho sé fer”. En aquest cas, el mèrit no va ser meu, si no d’una bona mestra que ho sabia explicar.

També és cert, que el que entrava a examen eren unes exercicis que no he hagut d’aplicar mai més a la vida tipus “un tren surt de Barcelona a tal hora i velocitat i un tren surt de Madrid mitja hora després a tal velocitat. On es trobaran?”. Que també, ben pensat, és una mica igual on es creuin no?

En fi, que aquest estiu he pogut estar molt amb els meus fills i he observat què han après.

  • El Guim va idear un sistema per acumulat l’aigua del riu i fer curses de pals en condicions ja que baixava poca aigua.
  • L’Anna ja s’atreveix a jugar al Rummikub sola sense anar de parella amb ningú.
  • Tots dos van aprenent les responsabilitats que implica tenir un gos i educar-lo que n és feina fàcil.
  • El Guim ha après a administrar-se els 10 euros de setmanada i cada setmana ha aconseguit que l’últim dia li arribés per una bossa de pipes.
  • Tots dos han anat uns dies a un casal amb nens d’altres països. Un dia vaig dir a l’Anna si ella entenia als monitors quan parlaven en anglès.- No! Jo no ho entenc però em poso la quarta o la cinquena per veure què s’ha de fer i ho copio.

Doncs això també és un aprenentatge.

  • L’Anna ha après a ajudar a l’àvia a fer croquetes i all i oli amb el morter.
  • El Guim ha perfeccionat el seus salt a les onades.
  • Han après a fer polseres amb fils de colors.
  • El Guim ha après que és difícil guanyar sent el més petit d’un torneig de pàdel i que les injustícies fan ràbia.
  • L’Anna ha après a tirar-se de cap.
  • El Guim ha après a jugar al password.
  • L’Anna porta ferros i n’és bastant responsable. Ha après a parlar sense escopir.
  • El Guim ha anat uns dies de colònies a aprendre precisament a no fer. A no tenir mòbil. A dormir en un tipi sota la tempesta. A que existeixen reductes de llibretat.
  • Han anat a comprar sols moltes vegades.
  • Han estat amb molts amics en situacions diverses, amb tot l’aprenentatge que això implica de relacions socials.

En fi, que moltes de les coses importants s’aprenen en situacions informals, sortint al món.

Jo també he après aquest estiu. He llegit molt i he vist alguna pel.lícula interessant. He après que gaudeixo d’estar sola i escoltar-me (també que gaudeixo estant amb la gent que estimo, però això ja ho sabia), que es poden canviar els costums de sempre. Que va bé atrevir-se a provar. Que tinc sort. Que no passa res si hi ha dies que “la cosa peta”. Que tinc molt per aprendre.

Comença el curs. El començo amb molta il·lusió. A l’escola s’aprèn molt i, que no es mal interpreti, estic d’acord en que els alumnes agafin responsabilitats i s’esforcin. I que tinguin deures quan siguin grans com per fer-los sols i que aprenguin de tot el que els envolta en tots els àmbits que trepitgin.

Comença una tardor per seguir aprenent coses!

Read Full Post »

Quan la cosa peta

La cosa peta. Peta moltes vegades.

Peta quan una mare escridassa als fills repetint frases tòpic tipus “Us penseu que són la vostra criada?” i els persegueix recollint mitjons de terra i es va indignant cada vegada més.

La cosa peta quan passa alguna cosa que interromp el ritme esperat. Aquesta cosa pot ser des d’una mort que sobta i se’ns fa difícil pair , fins a la cosa més petita i estúpida (samarreta destenyida, anar uns minuts tard, un canvi de plans repentí, cua a l’autopista, s’ha acabat el paper de wc, no tenim xocolata, m’he deixat les claus).

Peta quan una parella té la seva baralla. La meva mare diu que les parelles tenen la seva pròpia baralla, que en el fons sempre és la mateixa i que es va repetint amb matisos al llarg dels anys. Crec que té bastanta raó. Quan la cosa peta i entra en joc “la baralla” s’enfila a molta velocitat perquè els dos elements tenen molt clars els arguments, el cervell ja sap quina és la rèplica a cada moment.

La cosa peta amb les hormones, o sense elles. Quan plores sense saber perquè o per tot una mica. Un plor d’aquells que dura hores per fora o per dins.

Peta quan algú dona un cop de porta i surt a fora per calmar-se, per agafar aire, per sortir d’alguna situació. A dins segurament s’ha quedat també algú amb el mateix neguit.

La cosa peta quan estàs sobrepassat/da i no saps si no parar de fer coses o quedar-te quieta.

Quan la cosa peta cal reconstruir-la, o no. Enganxarem els trossets en minuts, en hores, en dies, ens anys. A vegades, després de l’explosió no farem més que esperar; ja s’aniran apagant els focs. Altres, fins i tot, aprofitarem per a millorar “la cosa”: la repintarem o li canviarem la forma.

El més probable, però, és que seguim recollint mitjons bruts de terra en bucle, repetint “la baralla” de sempre, plorant perquè ens calia, donant cops de porta o quedant-nos a dins.

Petant, de tant en tant.

I sí, fins i tot en les esperades vacances, amb cales boniques de fons i cims alegres, podem petar i podem reconstruir-nos.

Read Full Post »

Ahir en vas fer 12. Uns 12 que també marquen el final d’una etapa, la de primària.

El curs vinent te’n vas a l’insti. Et veig petit però crec que t’anirà molt bé fer aquest salt. Obrir una finestra més gran al món, explorar llocs nous.

I parlaràs també amb paraules noves, noms nous de gent que entrarà a formar part de la teva vida i ja no de la meva. Tinc la impressió que et col.locaràs les primeres ales per volar del niu. Vols curts d’anada i tornada, però vols en definitiva.

Tinc ganes de converses noves que estiraré fins on pugui quan tinguis dies parladors.

Estic aprenent que no s’ha de forçar la conversa. Fa uns mesos, et portava a un partit de bàsquet i vaig tenir el típic moment de mare de pensar que no parlàvem amb tu prou de sexe, que t’havíem d’oferir espais perquè preguntessis el que volguessis… Quan vaig treure el tema a 40 minuts en cotxe del nostre destí, la teva resposta va ser clara:

– Bfffff, “ojalá” el pavelló estigués després d’aquesta “curva”!

Buscaràs respostes on tu vulguis. Espero, però, que sàpigues que em pots explicar el que necessitis i segur que seguiré fent aquestes intervencions pesades només per deixar-t’ho clar.

També tinc un desig, el de deixar de dir-te algunes paraules. Deixar anar paraules entre tu i jo. Aquestes són algunes de les meves esperances: Quan fa que no et talles les ungles?, T’has dutxat avui?, Menjar pipes no és esmorzar, Has desfet la motxilla? Has tirat a rentar la roba de bàsquet?

Ara compartim nova afició de paraules: els autodefinidos! Crec que amb això ens entenem. I en fem junts com jo n’he fet molts cops amb el meu pare. M’agrada veure com penses mentre em poso a parir amb la lletra que fas amb unes C i unes L que es confonen i tatxant sense miraments. Però m’agrada, tot i això, m’encanta.

Si veig que no et trec suficient informació del meu interés, sempre et puc plantejar un “autodefindo” casolà i llegir-me les respostes:

“Nom de la noia que t’agrada”

“Que vas fer dissabte a la tarda?”

“ Què et va fer riure molt ahir?”

“Tens por d’alguna cosa?”

En fi Guim, feliços 12 de converses noves, de paraules callades i, espero, que de paraules estudiades.

Vola curt i torna de seguida.

Read Full Post »

Aquest any a P3 hi ha un nen que em fa riure molt, el J. Té unes sortides, preguntes, reflexions que sempre em sorprenen.

El primer exemple són les seves receptes de sorra. Al pati d’infantil hi ha una escena que es repeteix contínuament. Un nen, nena o grupet s’acosta a la mestra i li ofereix orgullós un got ple de sorra amb un palet clavat o, en els casos més elaborats d’estrella Michelín, pot tractar-se d’un plat de sorra decorat amb pedretes i trossets de fulles. Els menjars més freqüents són un pastís de xocolata amb espelma que has de bufar (aquest any sota una mascareta i quasi fent veure que bufes) o un plat de macarrons que fas veure que et menges amb grans alegrois.

El J, però, et prepara  un plat d’angules acompanyat d’un suc de Hawai, un entrecot al pebre verd o tall amb pebrot vermell.

Tornant de vacances de Nadal, em va preguntar què m’havien portat els Reis. Jo li vaig ensenyar un penjoll que duia que m’havia fet i regalat la meva germana. El J, sempre vol saber més:

I què vas dir quan el vas veure?

Doncs vaig dir….. I  vaig fer un molt exagerat:

―Oooooooooooooh m’encanta!!!!! (amb cara de sorpresa a tope)

El J em va repetir la pregunta en bucle unes deu vegades i a cada “Ooooh m’encanta!” Reia més fort. A l’onzena li vaig donar una resposta diferent:

Paula, què vas dir quan el vas veure?

― Vaig dir… “No m’agrada gaire!” I el J es va tronxar.

Vaig aconseguir parar el gag compartit i vam passar la tarda fent construccions com cada dimarts. Al cap d’una hora, quan  érem al pati, se’m va acostar seriós. Vaig pensar que potser s’havia fet mal o es venia a queixar de que no tenia el cotxe vermell que sempre vol. Però em va mirar i em va dir amb un mig somriure…

―Paula, què vas dir quan el vas veure?

Cada setmana m’arrenca el riure per una cosa o altra.

Aquest dimarts quan ens vam trobar asseguts a la rotllana em va fer la pregunta més fantàstica i difícil que m’han fet mai:

―Paula, què et va passar un dia?

―El dia que vulgui?

―Sí, un dia.

Jo vaig començar a pensar en ràfega en tota la meva vida i no se’m acudia alguna cosa espectacular. I mira que podia triar el que volgués! No tenia una aventura gaire sorprenent i vaig dir el primer que em va venir al cap: la nevada de feia pocs dies “la neu m’arribava per aquí!,  “vam fer un ninot de neu més alt que jo al jardí”, “ vaig anar a fer un passeig que els arbres estaven tots blancs i semblaven un túnel”… el meu auditori de 13 nens i nenes de 3 anys va semblar satisfet i interessat.

―I que més et va passar un dia? – va seguir el J.

En aquell punt ja havia comprovat que gairebé tot el que expliqués era escoltat amb atenció. Mira que el cervell fa connexions estranyes i absurdes ja que la següent anècdota que els vaig explicar va ser que quan era petita tenis un hàmster que s’havia menjat tota una màniga d’un jersei meu de color verd, que l’havíem sorprès amb unes galtes gegants  que contenien el fil verd interminable del meu jersei preferit.

També van semblar satisfets amb la meva segona resposta que els va fer riure. Llavors vaig contratacar i els vaig interrogar a ells:

―P, què et va passar un dia?

―Que vaig tirar una bola de neu al meu pare.

I així cadascú va anar dient el primer que se li passava pel cap de la seva curta vida de tres anys.

Després, al cotxe, pensava la infinitat de coses que es poden explicar que t’han passat a la vida. Algunes boniques, altres gracioses, altres intranscendents… i totes elles et van passar un dia i et fan ser on ets. Jo, per exemple, intentaré no tenir mai més hàmster.

Read Full Post »

Sota la mascareta

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

  • Però si porto mascareta!
  • Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Read Full Post »

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

Read Full Post »

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Read Full Post »

Avui fas 10 anys. Ufff 10!

Noto que estàs creixent molt ràpid i que probablement els nostres ponts de paraules seran diferents.

En els teus primers anys de vida cada any guanyava paraules teves. Cada vegada eres més capaç d’explicar coses i me les volies explicar “largo y tendido”.

Susposo que ara, els propers anys, cada vegada em trobaràs més pesada i m’explicaràs  amb menys paraules com et sents, què t’ha passat aquell dia, què et preocupa o què et fa somriure. Potser a vegades endevinaré les paraules que calles i altres no pillaré el que passa pel teu cap i et guardes per a tu.

Segurament dirigiràs més paraules als amics (com és natural) amb els que cada vegada passes més estones.

Els 10 t’obren les portes de noves paraules:

  • Puc jugar a la Nintendo? Segurament serà una frase repetida en bucle (amb el següent regateig).
  • Quedem a l’Skate Park? (ja tens l’espai de trobada acorde amb la teva edat, que trobo que ja té moltes connotacions adolescents).

Tot això, mentre ingereixes pipes a la velocitat de la llum amb un aire desmenjat i dius sota la meva sorpresa frases com:

  • Avui el cabell m’ha quedat molt bé.

Tot i que et vegi a les portes d’una nova etapa, buscaré com boja moments parlats amb tu. Com quan l’altre dia vas tornar de colònies i et vas deixar “acurrucar” per mi mentre m’explicaves amb tot detall les anècdotes de l’aventura. Com quan mengem pipes junts veient algun capítol que a tu et fa riure a “carcajades” i a mi em deixa indiferent (però et veig riure), com quan anem en cotxe sols (pilot i copilot, que ho agraeixo molt) i t’intento arrancar coses teves, com quan el pare no hi és i vens a dormir amb mi i parlem i mirem junts alguna sèrie de grans.

Les meves paraules, però, si que no te les estalviaràs, encara que t’entrin per una orella i et surtin per l’altra, encara que em repeteixi, encara que em trobis un plom; perquè sé que algunes te les he de dir i, les altres, t’agraden, encara que a vegades facis veure que no:

Has fet la bossa de bàsquet?”, “Encara no has desfet la bossa de bàsquet?”, “Algú m’ajuda a parar la taula?”, “T’estimo Guim”, “Et pots anar a dutxar!!!”, “Pots posar el teu plat al rentaplats?”, “Què llegeixes?”, “Que t’he dit que no menges més merdes fins a l’hora de sopar!”, “A dormir ja!”, “Anem a comprar pipes?”, “T’estimo Guimitus”, “M’acompanyes a la plaça?”, ” T’agrada aquest llibre?”, “Deixa de molestar a la teva germana!”, ” A les 7:30 a casa”, “M’ajudes?”, “Vols que t’ajudi?”, “T’has rentat les mans?”, “Vols fer un rummikub?”, “Quina ha sigut l’estrella del dia? I la punxa?”, “T’estimo”.

Ets un 10. 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Cada casa és un món i cada cuina també. Cada persona, parella, família té els seus propis gustos i costums culinaris.

El Manel (el meu cunyat), per exemple,  quan va entrar a casa va destacar la gran presència que la “bechamel” tenia als nostres plats (fet que sempre exagera); o l’Anton (el meu tiet) que deia convençut “a casa som molt del “tocino””.

A part de les tendències, naturalment hi  han els sabors que et tornen a la infància, a casa teva: Las delicias de queso, les tallarines de la Manolita, el tang limón, els tranchetes, las magdalenes Bella Easo, la paella de l’àvia, les croquetes de la meva mare, els llibrets, la sobrasada, el puré de patates…

Cada casa, a més a més, té els seus imprescindibles. Aquelles coses que si no tens a l’armari o la nevera de la cuina et poses de mal humor.

Els meus són, en gran part, els relacionats amb l’esmorzar. He de saber que tinc pa per menjar al matí quan em llevi. No sóc exigent, cada vegada em conformo amb un pa més dolentet, més fosc i que tingui moltes coses molt variades incrustades: “pan integral con pipas de calabaza i semillas de sésamo”,  em val. També he de tenir café i pavo, pernil o similar (al igual que el pa, em conformo amb la pitjor versió d’embotit existent).

He de tenir vi,  patates fregides i xocolata negra

Als meus imprescindibles s’hi sumen els de l’Oriol: cerveses, tonyina en quantitat, formatge i olives. I els dels nens; el Guim té una necessitat estranya de menjar pastanagues, i mastega xiclets i pa bimbo compulsivament. L’Anna és molt dels làctics, s’endrapa natilles i similars de dos en dos.

És curiós,  però a part dels imprescindibles, crec que cada casa té sempre algún producte en excés, tot i que no el consumeix. En el meu cas és la mostassa. No em pregunteu perquè sempre en tinc 3 o 4; granulada, Dijon original…I encara quan un parell de dies l’any se’m passa pel cap fer alguna recepta que conté mostassa, segur que la vaig a comprar.

A casa meva (dels meus pares) sempre teníem molts iogurts que ningú menjava…el meu pare de tant en tant deia : “Hemos de comprar iogures, ya he tirado los últimos 6 caducados”.

Read Full Post »

Divendres tenia un dia d’aquells que, com només sabem fer les dones, projectes el que passarà abans de que passi i t’atabales. Divendres estava estressada pensant en coses de la feina. Divendres estava agobiada. Divendres estava nerviosa.

Divendres el Guim jugava a golf al jardí i no va veure que la seva mare s’apropava per a dir-li una cosa. Divendres  volia dir-li una cosa al Guim i no vaig veure que estava a punt de picar la pilota amb el pal. I divendres “de repent” “Zasca en toa la boca!” cop de pal a la cara i mandíbula trencada!

I un mal que em moria i llàgrimes i gel.

I vaig pensar que semblava una senyal que deia. “Nena menjant-te cap per tonteries doncs toma! mandíbula trencada i ara sabràs què és no poder menjar”.

Dilluns vaig saber que estava trencada. A Urgències em van parlar de possibles operacions amb plaques de ferro. Dimarts vaig anar a Barcelona a la consulta d’un cirurgià maxilofacial que, per sort, de seguida es va atrevir a creure que era una fractura que es podria soldar sola. Una radiografia i un tac posterior, per sort, van corroborar la versió més optimista.

He d’estar dos setmanes més menjant només líquids i intentant fer una mica de repòs a nivell mandíbula. Serà un procés llarguet i pesat en el que seré més prima, més “borratxa” (no puc fer coixí previ a la ingesta) i més callada.

Però mira, m’ha servit per aprendre a relativitzar més les coses. Jo anava projectantpossibles problemes que encara no tenia i un cop sec t’ho pot canviar tot en un moment. Tot depèn del prisma amb el que mires i prefereixo pensar que he tingut molta sort dins del cop accidentat.

“La Operación bikini forzosa” s’està fent més portable des de que he descobert la papilla de llenties amb salsitxes i la papilla d’arròs amb petxuga de pollastre. No està mal!

Vull dedicar aquest post a la Tete, que sé que em llegeix de tant en tant,  ja que sense la seva ajuda tot hagués estat molt més pesat.

 

 

 

Read Full Post »

Older Posts »