Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘presentació’ Category

Sota la mascareta

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

  • Però si porto mascareta!
  • Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Read Full Post »

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

Read Full Post »

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Read Full Post »

Avui fas 10 anys. Ufff 10!

Noto que estàs creixent molt ràpid i que probablement els nostres ponts de paraules seran diferents.

En els teus primers anys de vida cada any guanyava paraules teves. Cada vegada eres més capaç d’explicar coses i me les volies explicar “largo y tendido”.

Susposo que ara, els propers anys, cada vegada em trobaràs més pesada i m’explicaràs  amb menys paraules com et sents, què t’ha passat aquell dia, què et preocupa o què et fa somriure. Potser a vegades endevinaré les paraules que calles i altres no pillaré el que passa pel teu cap i et guardes per a tu.

Segurament dirigiràs més paraules als amics (com és natural) amb els que cada vegada passes més estones.

Els 10 t’obren les portes de noves paraules:

  • Puc jugar a la Nintendo? Segurament serà una frase repetida en bucle (amb el següent regateig).
  • Quedem a l’Skate Park? (ja tens l’espai de trobada acorde amb la teva edat, que trobo que ja té moltes connotacions adolescents).

Tot això, mentre ingereixes pipes a la velocitat de la llum amb un aire desmenjat i dius sota la meva sorpresa frases com:

  • Avui el cabell m’ha quedat molt bé.

Tot i que et vegi a les portes d’una nova etapa, buscaré com boja moments parlats amb tu. Com quan l’altre dia vas tornar de colònies i et vas deixar “acurrucar” per mi mentre m’explicaves amb tot detall les anècdotes de l’aventura. Com quan mengem pipes junts veient algun capítol que a tu et fa riure a “carcajades” i a mi em deixa indiferent (però et veig riure), com quan anem en cotxe sols (pilot i copilot, que ho agraeixo molt) i t’intento arrancar coses teves, com quan el pare no hi és i vens a dormir amb mi i parlem i mirem junts alguna sèrie de grans.

Les meves paraules, però, si que no te les estalviaràs, encara que t’entrin per una orella i et surtin per l’altra, encara que em repeteixi, encara que em trobis un plom; perquè sé que algunes te les he de dir i, les altres, t’agraden, encara que a vegades facis veure que no:

Has fet la bossa de bàsquet?”, “Encara no has desfet la bossa de bàsquet?”, “Algú m’ajuda a parar la taula?”, “T’estimo Guim”, “Et pots anar a dutxar!!!”, “Pots posar el teu plat al rentaplats?”, “Què llegeixes?”, “Que t’he dit que no menges més merdes fins a l’hora de sopar!”, “A dormir ja!”, “Anem a comprar pipes?”, “T’estimo Guimitus”, “M’acompanyes a la plaça?”, ” T’agrada aquest llibre?”, “Deixa de molestar a la teva germana!”, ” A les 7:30 a casa”, “M’ajudes?”, “Vols que t’ajudi?”, “T’has rentat les mans?”, “Vols fer un rummikub?”, “Quina ha sigut l’estrella del dia? I la punxa?”, “T’estimo”.

Ets un 10. 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Cada casa és un món i cada cuina també. Cada persona, parella, família té els seus propis gustos i costums culinaris.

El Manel (el meu cunyat), per exemple,  quan va entrar a casa va destacar la gran presència que la “bechamel” tenia als nostres plats (fet que sempre exagera); o l’Anton (el meu tiet) que deia convençut “a casa som molt del “tocino””.

A part de les tendències, naturalment hi  han els sabors que et tornen a la infància, a casa teva: Las delicias de queso, les tallarines de la Manolita, el tang limón, els tranchetes, las magdalenes Bella Easo, la paella de l’àvia, les croquetes de la meva mare, els llibrets, la sobrasada, el puré de patates…

Cada casa, a més a més, té els seus imprescindibles. Aquelles coses que si no tens a l’armari o la nevera de la cuina et poses de mal humor.

Els meus són, en gran part, els relacionats amb l’esmorzar. He de saber que tinc pa per menjar al matí quan em llevi. No sóc exigent, cada vegada em conformo amb un pa més dolentet, més fosc i que tingui moltes coses molt variades incrustades: “pan integral con pipas de calabaza i semillas de sésamo”,  em val. També he de tenir café i pavo, pernil o similar (al igual que el pa, em conformo amb la pitjor versió d’embotit existent).

He de tenir vi,  patates fregides i xocolata negra

Als meus imprescindibles s’hi sumen els de l’Oriol: cerveses, tonyina en quantitat, formatge i olives. I els dels nens; el Guim té una necessitat estranya de menjar pastanagues, i mastega xiclets i pa bimbo compulsivament. L’Anna és molt dels làctics, s’endrapa natilles i similars de dos en dos.

És curiós,  però a part dels imprescindibles, crec que cada casa té sempre algún producte en excés, tot i que no el consumeix. En el meu cas és la mostassa. No em pregunteu perquè sempre en tinc 3 o 4; granulada, Dijon original…I encara quan un parell de dies l’any se’m passa pel cap fer alguna recepta que conté mostassa, segur que la vaig a comprar.

A casa meva (dels meus pares) sempre teníem molts iogurts que ningú menjava…el meu pare de tant en tant deia : “Hemos de comprar iogures, ya he tirado los últimos 6 caducados”.

Read Full Post »

Divendres tenia un dia d’aquells que, com només sabem fer les dones, projectes el que passarà abans de que passi i t’atabales. Divendres estava estressada pensant en coses de la feina. Divendres estava agobiada. Divendres estava nerviosa.

Divendres el Guim jugava a golf al jardí i no va veure que la seva mare s’apropava per a dir-li una cosa. Divendres  volia dir-li una cosa al Guim i no vaig veure que estava a punt de picar la pilota amb el pal. I divendres “de repent” “Zasca en toa la boca!” cop de pal a la cara i mandíbula trencada!

I un mal que em moria i llàgrimes i gel.

I vaig pensar que semblava una senyal que deia. “Nena menjant-te cap per tonteries doncs toma! mandíbula trencada i ara sabràs què és no poder menjar”.

Dilluns vaig saber que estava trencada. A Urgències em van parlar de possibles operacions amb plaques de ferro. Dimarts vaig anar a Barcelona a la consulta d’un cirurgià maxilofacial que, per sort, de seguida es va atrevir a creure que era una fractura que es podria soldar sola. Una radiografia i un tac posterior, per sort, van corroborar la versió més optimista.

He d’estar dos setmanes més menjant només líquids i intentant fer una mica de repòs a nivell mandíbula. Serà un procés llarguet i pesat en el que seré més prima, més “borratxa” (no puc fer coixí previ a la ingesta) i més callada.

Però mira, m’ha servit per aprendre a relativitzar més les coses. Jo anava projectantpossibles problemes que encara no tenia i un cop sec t’ho pot canviar tot en un moment. Tot depèn del prisma amb el que mires i prefereixo pensar que he tingut molta sort dins del cop accidentat.

“La Operación bikini forzosa” s’està fent més portable des de que he descobert la papilla de llenties amb salsitxes i la papilla d’arròs amb petxuga de pollastre. No està mal!

Vull dedicar aquest post a la Tete, que sé que em llegeix de tant en tant,  ja que sense la seva ajuda tot hagués estat molt més pesat.

 

 

 

Read Full Post »

Els dimecres faig mitja hora de lectura amb els alumnes de primer de l’escola. Em fa il.lusió anar-hi perquè són els meus alumnes de l’any passat i els veig grans, i m’agrada veure com llegeixen de bé i parlem una mica a vegades.

Sempre fem poesia. Aquest dimecres fèiem un poema del M. Martí i Pol que es diu “Pa amb xocolata”. Uns versos del poema deien:

“El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,”.

I vam parlar de què els agradava més si el pa o la xocolata i què es menjaven primer.

Em va sorprendre que gran part de la classe deia que ells es menjaven primer el pa i que es deixaven la xocolata, que era lo més bo, pel final. Feia als nens més impulsius en aquest aspecte però ja deuen estar classificats genèticament. Els mateixos que em comentaven això em van posar l’exemple que quan mengen “tai (=tall=carn /pels de fora d’Osona) amb patates rosses (=patates fregides) es reservaven totes les patates rosses pel final, “Lu bo pel final”.

Els nens d’aquest grup, són després adults d’aquest grup, són bons treballadors que es treuen de sobre la feina pesada primer per gaudir del que els agrada després. Complidors i responsables, o també potser d’aquells que no saben “disfrutar” dels paers perquè sí? Aquells que els agrada fer dentetes i són amants de “quien ríe último ríe mejor”?

Una altra part de la classe, sorprenent minoria, asseguraven començar sempre pel que els agradava. Són aquells nens que obren el bocata de fuet, es mengen tot el fuet i van rossegant un panet sol fins que els mig perdones. Els de “primer lu bo” (que s’han de morir de ràbia quan veuen el plat ple de patates fregides del primer grup).

Són adults que van “retrassant” i “retrassant” el que fa mandra, els que estudiaven l’examen a l’últim moment, potser més vividors? Més relaxats i tranquils?més carpe diem?  Aquells que són convidats que no marxen mai per mandra d’activar-se?

I el tercer grup, sóc jo, és el grup de repel.lents. Faig una ràbia que em moro perquè aconsegueixo sempre que les patates em durin exactament igual que la carn, el xocolata igual que el tall de coca, i per l’última mossegada de la torrada encara hi ha una rodanxeta de fuet. Ho barrejo tot equitativament. Quan treballo vaig també alternant coses agradables amb pesades, em vaig com fent mini-recompenses per mini-feines. Els que sou del meu grup m’entendreu. “he buidat el rentaplats, ara descanso i miro el facebook”…

Som potser massa controladors? Fem aquest tipus d’equilibris perquè emocionalment estem més desequilibrats? Us ho juro que em faig ràbia a mi mateixa però no es pot evitar, quan ets d’un grup ets d’un grup.

 

Read Full Post »

Perquè em ve de gust quedar-me un dissabte a la nit a casa.

Perquè ja tinc bambes de caminar- córrer.

Perquè el meu àpat preferit és l’esmorzar!

Perquè em comença a fer una mica d’il.lusió que em durin les flors del balcó.

Perquè començo a currar-me el sopar.

Perquè “pijegem” amb el vi i la ginebra.

Perquè miro blogs de decoració.

Perquè puc trobar-me en converses sobre el “kalia oxy action“.

Perquè ja no dic “com ronca el meu pare!” sinó que em molesta que ho comenci a fer el meu marit.

Perquè les canes es multipliquen dia a dia.

Perquè m’agrada comprar verdura a la parada.

Perquè quan surto a la nit (no sempre) penso en el matí següent.

Perquè estic “barajant” la possibilitat de comprar-me una crema “anti-edad”.

Perquè ja no sóc la jove de la feina.

Perquè quan ballo veig que ballo de generació antiga.

Perquè figura que ja els hi trec uns 16 anys als protagonistes de Grease!

Perquè quan un nen de la meva classe va veure (en una exposició que fan fer nens de cole sota el títol “objectes d’ ABANS!”) una ampolla de sifón com aquesta va dir:

–          Això és una cosa per netejar vidres! (la veritat és que s’assembla al “Glassex”)

Perquè quan van veure això:

vaig sentir que deien:

–          És un ordinador sense pantalla!

–          És un ordinador desmuntat!

 

 

 

Read Full Post »

començo un blog!

Fa temps que volia fer un blog, però entre la meva ineficàcia informàtica, la vergonya que fa i que no saps gaire com començar vas deixant passant el temps. Però l’Oriol m’ha animat, el Manel m’ha ensenyat com fer-ho i la Bolis m’ha fet aquest disseny tant ideal de la portada. Em fa il.lusió! a veure si sóc capaç de ser constant.

Perquè “paraules petites”?

Perquè sóc mestra i treballo amb nens de parvulari i també estic rodejada de nens : el meu fill i els fills dels meus amics. Sovint els nens diuen coses que fan pensar, que fan riure, coses imprevisibles que m’agradaria compartir.

Perquè m’agrada analitzar les paraules en sí: si són boniques, d’on vénen, com sonen… m’agrada pensar quin nom li posaria a un bar si el tingués, a un gos si el tingués…parlar de paraules. I m’agrada també recollir frases, textos que trobo bonics, graciosos…i sóc una fan del refranero popular. Vull comentar paraules.

Perquè m’agrada escriure, la veritat és que fa temps que no ho faig, però m’agrada. A veure si aquest blog m’incita a fer-ho més.

Doncs res, aquí començo.

 

Read Full Post »