Feeds:
Entrades
Comentaris

La setmana passada vam estar amb l’Oriol i els nens al Baix Empordà. És una zona que m’agrada molt, però, sobretot, hi havia estat fora de temporada. A l’agost està a petar i, tot i que tot és igual de bonic, costa més accedir-hi.

Així doncs, has de moure’t entre:

  • Vaig al lloc més bonic fent una mica de cua, aparcant lluny, pagant més, perdent més temps…
  • Vaig al lloc més cutre on hi cabem més gent, aparquem més a prop, surt més baratu, és més ràpid…

I aquesta és una luita comú entre l’Oriol (pràctic, que troba que tots els pobles són igual de macos, que pot estar a París i passar de pujar a la torre Eiffel perquè hi ha cua, que busca la comoditat i tot li està bé, que no estudia res del lloc on anirà i no té cap idea preconcebuda…) i jo (que busco i rebusco apartaments monus per anar de vacances, que m’estudio una mica la zona, que sé el nom de les cales boniques i tinc vàries idees al cap de què vull veure i què no em vull perdre…)

Un migdia, buscàvem lloc per dinar a Begur. Jo vaig veure la típica terrasseta que venia de gust en una plaça bonica i amb una taula lliure! Hi vam seure. Ens tocava el sol, ningú ens portava la carta i l’amanida costava 18 euros. L’Oriol en un atac de “per aquí no passo” va dir:

-Marxem?

I jo vaig pensar que tenia raó, que per ser un lloc mono no compensava el sol a la cara, els preus desorbitats i la mala atenció.

I vam marxar, segurament sense ni que se n’adonessin o els fós igual, però amb cert orgull de fer-ho.

Seguidament l’Oriol es va erigir com a triador de restaurant (després de la meva pèssima elecció) i ens va fer entrar a l’interior d’ un restaurant d’ aquells que tenen mantel de rollo que alterna el verd pistatxu i el lila, coses lletges a les parets, foscor… D’entrada m’hi vaig posar una mica de cul però vam menjar perfecte, ens van tractar fantàstic i fins i tot, van regalar un gelat als nens.

L’Oriol em va fer reflexionar sobre  quin preu realment s’havia de pagar per l’estètica quan parlàvem d’un restaurant. A un restaurant hi anem a menjar i el principal argument hauria de ser el gastronòmic no? Però jo reconec que les terrasses mones em segueixen atraient i que  no sabria posar preu a l’estètica però en el meu cas en té, tot i que potser massa.

I el lloc bonic del restaurant el podríem aplicar a la cala bonica , a l’hotel bonic …. Quin preu tenen els llocs bonics?

 

Avui fa deu anys (27/6/2006) la meva germana i jo havíem quedat per dinar amb les dues àvies al “Noray” (bar del barri on la nostra família té molta tirada) . Jo ja vivia a Viladrau i vaig baixar des de l’Ametlla del Vallès on treballava llavors.

Recordo esperar  la meva àvia Montserrat que venia de la “pelu”. La vam veure creuar el pas de zebra amb els seus passets petits, el  “bolso” al braç i un perfecte pentinat “cascu”  gris impecable.

I de la cantonada de casa es devia arrepenjar en un bracet de néta, no recordo quin, fins al Noray.

Fins aquell dia mai havíem fet aquest format de dinar les dues nétes amb les dues àvies. Casualitats de la vida el vam fer aquell dia i ho he agraït moltes vegades. Va ser un dinar agradable i l’àvia Monserrat de postre es va demanar un gelat de xocolata;  la meva àvia Josefina sempre recorda amb el gust que se’l va menjar.

Devíem acompanyar a l’àvia fins a casa i després vaig tornar a Viladrau.

Al matí següent la meva mare em va trucar a l’escola per dir-me que l’àvia s’havia mort. Tenia 92 anys, havia estat ràpid i no havia patit. No es pot demanar més.

Deu anys sense l’àvia. Aquests anys he pensat molt en ella, l’he recordat i l’he enyorat.

Actualment veig els meus pares i els meus sogres fent d’avis dels meus fills. Admiro la dedicació que hi posen, com hi juguen i els escolten. Els porten a llocs i es mouen per veure’ls. Busquen un regal amb il.lusió per sorprendre’ls per Reis, els cuinen el seu menjar preferit.

La meva àvia Montserrat mai em va fer el sopar ni em venia a buscar al cole (només en emergències de malaltia), no em va portar mai a veure res i, per molt que m’esforci, no recordo un joc o una partida de parxís i, tot i això, l’adorava i volia passar hores amb ella només pel fet de tenir la seva companyia.  Per sort, vaig passar molts dies d’angines malalta a casa seva , estones de després de dinar, nits de dissabte  i estius sencers a prop seu. Com deia el poema de Màrius Torres que tant ens agradava :”per rendir-me no et calien més ornaments.

Fa poc, he parlat d’ella amb la meva mare, amb la meva cosina i la meva germana i, amb totes tres, hem arribat a la mateixa conclusió de què és el que feia que la gent volgués estar a prop seu i és, per cert,  una cosa molt difícil de trobar:

– No et jutjava!

Li podies explicar el que fós que trobava la manera d’entendre’t. No t’alliçonava, no t’intentava canviar. Estava amb tu, t’ho feia saber i t’animava sempre.

Al llarg d’aquests anys hagués necessitat moltes vegades la seva dosi de companyia, la seva manera d’assossegar-te i fer-te somriure.

Tan de bo haver -te viscut em faci seguir tenint present el valor de les bones companyies , el saber transmetre als altres aquest “estic amb tu” i estimar sense condicions.

 

 

Dissabte vas fer 7 anys.

La meva àvia Montserrat (quan jo tenia 7 anys) em va dir que quan ella era petita  (cap al 1921) es considerava que als 7 anys era quan un nen ja tenia “ús de raó” i que era per això, que la primera comunió la feien a aquella edat.

Em fa gràcia aquesta expressió de “ús de raó“. És cert que hi ha gent que utilitza poc el raonament  tot i ser adult, però sí que crec que cap a aquesta edat potser hi ha una mica de punt d’inflexió.  A un nen de 7 anys el podries deixar sol a casa i probablement no li passaria res, pot anar a comprar i saber el preu aproximat de les coses i entendre’s amb les monedes, està situat en el seu petit món, coneix les distàncies, els trajectes que fa habitualment.

En fi, que et fas gran i “raonador”.

T’interessa quasi tot. Aquest darrer any t’has especialitzat en els països, les muntanyes, els monuments  importants del món.  T’encanta saber récords: quina és la muntanya més alta del món? La torre més alta del món? El tren més ràpid del món? i fas les teves indagacions al google. M’encanta trobar el teu rastre al buscador:

“el pon mes llarc del mon”

Però el seny sempre va amb la rauxa i les tonteries també t’agraden un rato.

M’al.lucina sentir-te dir les mateixes parides que deia jo a la teva edat del tipus:

 

“- 7 i 7?

– 14.

– Agafa un cagarro i esmorza.

– Agafa’n dos i esmorzarem tots dos.”

o

“- Què passa?

– Un burro per la plaça menjant una carbassa.

(amb la coletilla següent)

– La carbassa es va podrir i el burro es va morir.”

o

“- Per on passa el tren?

– per la via

– Calla burro que ja ho sabia.”

 

Però també hi ha alguna novetat dels teus 7 anys respecte als meus 7 anys que fa bastanta gràcia:

 

“Soy un rapero

me pinto el pelo

mi madre no me deja

y me da una colleja”

 

o el meu preferit:

 

“- 100 i 100?

– 200

– El teu pare porta sostens i a la nit són fluorescents”

 

o la incorporació de les noves tecnologies:

 

“- Qui t’ha preguntat?

– Te mare per wattsapp”

 

En fi, guapo, que continuis aprenent paraules tan màgiques per a tu com Everest o Machu Picchu, però també en diguis que et facin riure d’aquella manera tan boja que tan m’agrada.

Feliços 7!

– 7 i 7?

 

 

 

 

 

Fa uns quants dies vaig anar a una xerrada, organitzada per la Universitat de Vic, sota el títol “10 claus per a entrenar l’optimisme” que donava la Maria Batet. (www.mariabatet.com)

Vaig sortir d’allà de “subidón” i amb ganes d’escriure un post per parlar-ne. He trigat uns dies a fer-ho perquè buscava el moment adequat , ja que no he sabut aplica-me “el cuentu” tan fàcilment.

No us explicaré les 10 claus punt per punt, però sí que volia volcar les idees importants que me’n vaig endur.

El més important és la mirada. Com ens mirem les coses que ens passen, com les recordem, com les projectem.

Un exemple podria ser el següent:

Hem anat a passar un fantàstic cap de setmana de maig a la costa brava amb la família, amb els amics, amb la parella… Ha fet bon temps i , fins i tot, ens hem banyat al mar. Hem passejat per camins de ronda, hem degustat una paella de marisc, hem rigut, hem desconnectat …. El diumenge tornant hem tingut pana amb el cotxe, la grua ha trigat hores i hem arribat tardíssim i agobiats a casa.

El dilluns arribem a la feina i una companya ens pregunta:

– Com ha anat el finde?

– Uffff, vam arribar a casa a les onze de la nit, se’ns va espatllar el cotxe …

Ei! i les platges idíl.liques? I el dinar? i el sol i el mar? i la companyia?

Atents amb la mirada!

Un altre aspecte a tenir en compte són les pors. Les pors poden ser protectores o pertorbadores.

Les pors protectores poden ser molt bones. Si em fa por parlar en públic m’ho prepararé millor, si em fan por els accidents quan tinc 16 anys la meva mare ho agraïrà enormement ja que jo em posaré el casc ben cordat i conduiré amb prudència.

Les pors pertorbadores són les que ens poden bloquejar, limitar, fer patir. Només es vencen enfrontant-nos-hi. Podem fer petits passos però és important que ens posem objectius i que hi treballem.

També ens va parlar de la importància de l’entorn. A ningú se li escapa que si arribes a treballar tot animat però en entrar et trobes cares malhumorades i gent queixant-se serà fàcil que et contagiïn al llarg del dia.

De la mateixa manera pot passar que arribis baix de moral i que un ambient alegre i distès t’ajudi a canviar el xip al llarg de la jornada.

Ens va parlar de persones  “lladres d’energia” i “persones que regalen vida”. No cal donar gaires més explicacions ja que el nom fa la cosa. Hi ha gent que et resta, que et xucla i altres que regalen gratitud i generositat. Important saber-les localitzar i saber-nos acompanyar.

El llenguatge també es clau. Com ens parlem uns amb els altres, el tacte amb el que diem les coses. Ens va parlar del projecte d’una escola d’un poble d’Espanya (no recordo quin) que es deia “EL poder de las palabras bonitas”. Els nens de l’escola es van dedicar a anar a les botigues del poble a recordar i promoure l’ús de les paraules boniques “Buenos días”, “Grácias”, “Como estás”, “Le ayudo? “…

Les paraules boniques ens fan sentir millor. Les coses ben dites s’entenen millor.

I per últim dues coses a evitar :

Queixar-se sense parar

– La “Esquezofrenia“: És que no podré, és que no crec que funcioni, és que avui no em va gaire bé, és que ja ho faré més endavant, és que, és que …..

No sempre és fàcil, no sempre tenim bons motius, però moltes vegades sí.

Intentem rodejar-nos d’il.lusió.

 

 

Fa cosa d’un parell de mesos, una amiga em va fer arribar una crida que feia la cosina d’una amiga seva a través del Facebook. Buscava gent a la que li agradés escriure i tingués ganes de col.laborar en el seu projecte final de carrera de Disseny : “fer un llibre amb humor sobre nens”.

Va ser una proposta d’aquelles que era fàcil rebutjar per comoditat. No coneixia a la noia en sí i si no deia res ningú trobaria a faltar la meva aportació. Però alguna cosa dins meu em va llançar a dir que sí, a apuntar-m’hi. Era una crida que semblava dissenyada per a mí: escriure, nens, una mica d’humor… una suma de coses que m’agraden.

Així doncs, després d’unes setmanes, algun mail i una trucada, vam quedar aquest dilluns passat al vespre per fer una trobada de pares de nens petits; la Mireia volia fer una mena de pluja d’idees que pogués ajudar -la  a orientar el seu projecte.

Vaig arribar a casa seva  i van anar arribant parents de la Mireia, companys de feina de la seva mare, una amiga d’una o de l’altra i jo. Érem vuit. Set noies i un noi.

La Mireia s’havia currat molts objectes quotidians serrats amb fusta per ella mateixa (moníssims) . Els havia ficat dins una capsa blanca. Es tractava que cadascú per torns n’agafés dos i expliqués allò que li vingués al cap i, si podia ser, alguna anècdota graciosa relacionada amb nens i aquells objectes: joguina, pilota, raspall de dents, mòbil, caca, sabata, dormir, motxilla …

L’experiència es va convertir en una agradable estona, tots ho comentàvem un mica tot, vam riure i ens va consolar veure que tots ens trobàvem amb experiències similars.

El tema caca va donar per a molt. El noi em va fer riure comentant que ell havia tingut moltes converses telefòniques amb la seva ex-dona per tractar el tema:

whattsapp: – “Ha fet una kk lletja”

trucada directa: – Com de lletja?

Moltes de la taula es van veure identificades amb les trucades i missatges parlant de les caques de la descendència.

Comentàvem que la caca quan els nens són bebés es converteix en un tema principal. A la llar d’infants no saps què han treballat, a què han jugat, si s’han barallat a esgarrapades… però tens per escrit i amb tot detall:

MATÍ. una caca una miiica desfeta

TARDA: deposicions: NO

El pas a P-3 suposava un buit d’informació sobre les caques difícil de suportar al principi.

Els mòbils també van donar joc. Lligant els dos temes una mare comentava que el seu fill de 3 anys amb dificultats per controlar esfínters, tot i no ser prou madur per  fer caca al vàter,  havia estat capaç de subscriure-la amb el mòbil a una pàgina de jocs per 3’99 euros mensuals.

El joc va ser també tema estrella. Els nens d’ara saben jugar poc sols. Reclamen a l’adult i diuen que s’avorreixen de seguida. Sovint ens veiem sovint jugant a coses amb els nostres fills que trobàvem pesades i ens debatíem entre complaure’ls o no fer-ho. Una mare va confessar haver jugat dos hores a fer de mare de la Frozen i va respirar tranquil.la en veure que no era tan greu.

Algú va dir que quan nosaltres érem petits no ens plantejàvem  demanar als nostres pares jugar a nines amb nosaltres. Una noia es va quedar pensant i va dir:

– Doncs mira… jo crec que la meva mare m’hagués dit que sí,  però mai em va passar pel cap demanar-li.

Una altra  mare amb un fill dels que no menja res, va facilitar-nos alguna recepta que havia dut a terme:

– Marc a sopar!

– Què hi ha?

– Truita.

– Truita no! Truita no! La vull amb xocolata!

– Te la menjaràs?

– Toooootaaaaa

Davant la desesperació, va untar la truita amb nocilla i el Marc se la va menjar toooootaaaa. Així que va sumar la recepta a alguna altra, ja exercida, com “El puré amb pelotazos aixafats”.

També vam tractar el tema dormir i les excursions amb nens. Els nens, explicava el noi,  caminen en totes direccions quan vols que estiguin quiets. Però basta que vulguis fer  una excursioneta en una direcció concreta perquè es neguin a caminar: A coll!

En fi, que me’n deixo moltes, perquè en van haver moltes i perquè podríem haver seguit molta estona parlant-ne.

la Mireia ha fet també aquestes sessions amb els mateixos objectes i nens. Les dos cares de la moneda. Tinc ganes de veure el llibre.

Aquest post era per fer una pinzellada de coses que em van fer riure però, sobretot, per recordar-me que, a vegades, estar bé apuntar-se a les coses perquè després valen la pena: a aquell sopar que potser no coneixes a tothom, a la sortida amb els de la feina, a tornar a estudiar, a una formació, a una proposat desconeguda…

Gràcies Txell (per pensar en mi), Mireia i companys d’experiència.

 

 

La Titi és la mestra de l’Anna a la llar d’infants. Avui quan he anat a recollir a L’Anna, la Titi li ha dit a la nena:

– Li has explicat a la mare que estem fent una sorpresa pel pare?

He sobreentès que estaven preparant un detall pel dia del pare (que a les llars d’infants es segueix celebrant). L’Anna ha donat més importància a explicar-me que havia ballat que al regal destinat al pare.

Fa una estoneta, quan l’acompanyava a dormir, li he demanat com qui demana la confessió d’un secret:

-Anna, què li faràs de sorpresa al pare?

Ella, xiuxiuejant amb el seu toc papizotes m’ha donat una resposta que m’ha fet riure molt:

– He enganxat uns gometz perquè estem fent un regal pel pare de la Titi.

 

 

Aquesta setmana ha estat plena de virus però també de moltes altres coses.
Cada setmana podria escriure un post semblant al que escriuré i quasi mai trobo el temps per fer-ho. Cada setmana em regala paraules petites.
Aquesta setmana el faré:
Dilluns:
L’Anna (2 anys) em va rebre contenta quan vaig arribar a casa de treballar. Ella s’havia quedat a casa malalta i jo li vaig demanar:
– Com estàs Anna?
I em va respondre:
– Tranquil.la Paula (ara li ha donat per dir-me Paula) està tot Okey!
L’Oriol va servir molt aquesta expressió “Està tot Ok!”. Em va fer molta gràcia i vaig riure per dins i per fora.
(Això seria un altre post però sempre penso que a vegades riem només per fora, altres només per dins i altres per dins i per fora; no?)
Dimarts:
La Lídia (companya de feina) estava malalta i li vaig enviar un watts:
– Com vas?
– Una mica millor, he pres una gran dosi de “xarop de llençols”.
Quan al dia següent la filla de la Lídia, la Txell, també va caure malalta, va respondre de la mateixa manera al meu watts.
És una expressió familiar. M’encanta!
“Xarop de llençols” quan estàs malalt és un bon remei, sens dubte. Però anant més enllà podem ampliar-ne el significat.
Xarop de llençols en plan “Consultar con la almohada” o simplement descansar. Aquell dia que estàs irritable, aquell mal dia que només es passa dormint i esperant-ne un de nou. Aixecar-te amb les forces renovades deprés d’una dosi llarga de “xarop de llençols”.
Fins i tot, podríem parlar, penso de “xarop de llençols” com a teràpia de parella. Ja m’enteneu, quan una dosi d’intimitat de parella ho arregla tot, o algo arregla.
Dimecres:
El Sergi ens va convidar al Marc, l’Esther i a mi a conèixer “Mas Rusquelles”, una casa de Viladrau de la seva família. El besavi del Sergi era en Guerau de Liost així que, us podeu imaginar els personatges que hi havien estat i les converses literàries, polítiques… que es podrien haver mantingut a la preciosa terrassa amb vistes (properíssimes vistes) a la muntanya que vam tenir el gust de trepitjar.
El Sergi ens va seleccionar llibres i diaris antics de la biblioteca de la casa, que creia que ens podien interessar, i va ser un plaer fullejar “La pedagogia científica” de la Maria Montessori (pedagoga italiana creadora del famós mètode Montessori) en una edició de l’any 1913 escrita en l’italià original que oferia petits dibuixets preciosos d’alguns materials que encara avui són vigents a algunes escoles.
Ens vam entretenir amb les curiositats dels llibres, ara desfassats, que parlàven de coses tipus “como ser una buena esposa” i va ser interessant tenir a les mans Vanguardies dels anys 40.
Paraules antigues. Un bon regal d’una tarda de dimecres.
Dijous:
El S., un nen de P4, a la meva pregunta:
– Quin és el teu plat preferit de menjar?
Em va respondre:
El plat de vidre

I vaig riure, només per dins, perquè la seva resposta era tan vàlida com dir “macarrons”; perquè hi ha gent que no suporta menjar en plat de plàstic, igual que n’hi ha que no suporta la coliflor.
Divendres:
El Guim, a la sortida del cole, parlava amb un colega més gran de les cartes de Pikachu. Ell li deia al seu amic que d’aquí poc n ‘hi compraríem (no en tenia coneixença). Vaig veure que lo que tocava era tenir aquestes cartes i que si no estaves una mica fora d’onda.
Jo li vaig preguntar:
– Com es juga a les cartes de Pikachu?
La seva resposta em va confirmar la meva sospita:
– No són per jugar! Només flipes de tenir-les!

I encara em queden, segur, paraules de dissabte i diumenge per col.leccionar.