Feeds:
Entrades
Comentaris

arriscar-se

El Guim aquest any ha començat tercer. Tercer és, a moltes escoles, un curs que representa un salt important: exàmens, deures, ser més responsables… Jo ja l’havia avisat d’aquest canvi,  tot i que el primer dia no va tornar massa impressionat i s’havia deixat el “tupper” de l’esmorzar al pati (al pal de la porteria) com cada dia dels darrers tres anys.

El segon dia, però, va sortir tot escandalitzat explicant-me que els havien posat un examen sorpresa de mates que ocupava 3 fulls pel davant i pel darrere. El seu amic I. (tan escandalitzat com ell) va afegir:

  •  I ens han preguntat números romans que ningú ens ho havia explicat!!!

Els de tercer van junts a la classe amb els de quart. La mestra de mates crec que havia fet la mateixa prova per a tots per veure una mica què eren capaços de fer.

Al vespre, el guim va explicar als meus pares que havia fet aquest examen de mates tan súper llarg i va comentar:

  • He fet totes les preguntes menys una.

Jo vaig donar per suposat que era la de números romans:

  • La de números romans no Guim?

Però ell va respondre:

  • No aquesta m’he arriscat: He pensat que la V era 8 perquè comença amb “V” i la C era 5 perquè comença amb “C”. I la X com que no ho sabia he posat que era 3. És que la mestra diu que és millor pensar algo que deixar-ho en blanc.

He pensat que m’agradava a teoria de la mestra i la hipòtesis que s’havia muntat el Guim.

Trobo fantàstic que s’atreveixi a arriscar i sobretot a pensar.

Quan jo estudiava recordo que era millor deixar en blanc les respostes d’ un examen tipus test que arriscar-te a cagar-la perquè els errors restaven! Potser per això, sóc a vegades poc lançada a provar.

Es veu que la pregunta que ha deixat sense respondre parlava de “1 ratlla 8” i deia no sé què d’una pizza. (Les fraccions ja no ha sabut per on inventar-les).

 

Anuncis

gràcies

Estem envoltats de gent que ens estima, tot i que no ens acostumem a parar-ho a pensar.

Hi ha ocasions, però, com les celebracions o les tristeses que sovint ens donen mostres d’aquesta estima. El fet de fer 40 anys i celebrar-los ha estat una pluja de purpurina que he notat de ple.

Gràcies Oriol per aguantar-me en els moments de nirvis del muntatge de la festa i per fer sempre de brigada neteja després dels meus saraus. Ganes de disfrutar del nostre proper cap de setmana.

Gracias papá por la búsqueda de fotos de mi vida tan bien clasificada en las etapas que he vivido: álbumes/fotoprix/digital. Ja ja ja ! y por estar siempre dispuesto a la ayuda.

Gràcies mamà per acompanyar-me a fer la macrocompra, per cuinar la teva sempre exitosa amanida de pasta, per crear el preciós pastís de xuxes (amb armes afilades incloses) i per escriure el bonic post.

Gràcies Bolis per estar sempre “codo con codo” ajudant-me, per les teves idees i els teus detalls, per estar implicada en tot el que agraeixo al llarg del post.

Gràcies Manel per aportar sempre la banda sonora a la meva vida, per estar sempre allà muntant el que calgui.

Gràcies família pel meravellós regal.

Gràcies Guim per adornar-me el despertar.

Gràcies Anna per l’alegria.

Gràcies als amics que m’han ajudat amb els nens, amb els “recadus”, amb el muntatge d’espelmes, pantalles i altres.

Gràcies a tots per l’elegant motxilla que no em trauré de sobre.

Gràcies per altres detalls i paraules especials rebudes.

Gràcies pel joc, un joc de paraules petites de la meva vida que recollia la petjada de molta gent (Mary et mereixes aquest post i més).

Gràcies pel vi acompanyat de paraules. Assaboriré les dues coses, a poc a poc i amb molta il.lusió.

Gràcies a tothom per ser-hi i compartir amb mi el canvi de dècada.

Gràcies a tota la gent que m’envolta per fer-me arribar whatsapp’s i missatges o felicitar-me en persona.

Gràcies a tots per fer-ho bonic.

 

 

sense mòbil

Si dimarts no m’haguéssin robat el mòbil…

– Hagués estat un dimarts molt rodó

– Dimecres hagués enviat un whatsapp felicitant a vàries Annes.

– Hagués fet unes quantes fotos d’instants bonics que no podré rebuscar.

– No hagués patit d’estar incomunicada amb la gent de l’escola el dia de les adjudicacions definitives.

– Hagués enviat molts whatsapps , alguns banals, alguns carinyosos, alguns per quedar, alguns d’ànim.

– Hagués seguit a través d’Instagram l’inici de vacances de molts amics i coneguts.

– No hagués jugat amb els meus fills a fer un riu a la Plaça Carulla perquè hagués estat mirant el mòbil mentre ells el feien.

– Hagués llegit menys.

– Hagués escrit menys.

– Hagués estat menys connectada a la conversa amb l’Oriol mentre sopàvem aquests dies.

-Hagués fet de metge i d’àvia de les nines de l’Anna amb menys entrega.

– Hagués estat més localitzable,  però també té el seu punt no estar-ho gaire.

En breu espero tenir-ne un de nou. M’agrada parlar per telèfon, m’agrada mirar les xarxes socials, m’agrada molt fer fotos, m’agrada quedar i enviar whatsapps de tot tipus. Intentaré, però, estar més connectada amb la meva vida real. Saber-lo aparcar i deslocalitzar-me una mica de tant en tant.

Dijous tenia un sopar a Barcelona amb amigues.

La meva sogra es va oferir a tenir els nens la tarda de dijous fins que arribés l’Oriol, de manera que, sortint de la feina al migdia (quin gust d’horari!) podia anar directament a Barcelona.

Aquests dies sense nens a l’escola, treballem amb horari més flexible; al final s’ha de fer una feina concreta i treballarem fins que s’acabi; Així doncs, vam decidir que aquest divendres en el podíem agafar de festa.Ja ho compensaria la setmana següent i no m’hauria de llevar a les 7!

En resum, tenia una tarda, una nit i un matí de libertat.

Vaig iniciar el trajecte a Barcelona, després de conectar l’Spotify del móbil al cotxe en “Modo aleatorio” disposada a deixar-me sorprendre per la gran varietat musical”cutrilla” de la meva llista.

La combinació d’anar sola en cotxe escoltant música sempre m’ha semblat de les millors coses del món. Hi ha dies que passes totes les cançons només comencen i sembla que cap t’encaixi i n’hi ha altres, com aquest dijous, en els que tens la sensibiltat a flor de pell i t’emociones amb qualsevol “estribillu” conegut.

Així doncs, de “subidón” i cantant “a grito pelao” que “només ho faig per tu…”, que “sin dudar vuelvo a tu lado…“, que “em puja la serotonina com una nena que s’enfila” i que “ya no persigo sueños rotos” vaig dirigir-me a Castelldefels a visitar a a meva àvia a la Residència. Em va agradar estar amb ella sense els nens pel mig i sense pressa. La situació i l’estat d’ànim no eren massa de “subidón” però em va agradar poder-la acompanyar.

Després, vaig a anar a deixar el cotxe a casa els meus pares fent una hora de cua interminable a les Rondes. Hagués estat un plan horrible en altres moments, però tu! amb dia de sensiblitat a flor de pell i sola no va estar mal.

És curiós, però en els meus trajectes sola en cotxe, que sovint són Barcelona-Viladrau o viceversa, acostumo a tenir en el mateix trajecte moments de felicitat top i moments de plorera sensiblona. Tot em senta igual de bé.

Vaig passar la resta de la tarda fins al sopar passejant i mirant botigues encantada de la vida.

Vaig gaudir del sopar amb les meves amigues. Parlant, rient, menjant, bevent i vaig seguir assaborint la meva sensació de llibertat caminant fins a casa els meus pares i dormint-t’hi sola (ja que ells eren de viatge). Sembla una tonteria però estar sola, quan ho estàs poc, mola (com segur que passa en el cas contrari).

Em vaig llevar sense despertador i vaig anar a esmorzar al bar amb el diari. Un altre plaer major.

Vaig tenir temps de comprar-me unes quantes peces de roba estivals abans de recollir els meus fills al Casal a Viladrau.

Em van rebre amb més alegria que de costum, em va fer més il.lusió que l’habitual fer el dinar i he passat un cap de setmana d’aquells que no fas massa res però que estàs encantada.

L’efecte no és etern però “regalar-te un dia” té efectes molt beneficiosos.

Ahir , Guim, vas fer 8 anys.

I tu i jo seguim units per les paraules (i per altres coses, naturalment).

Juguem junts a l'”Apalabrados” contra la Bolis, l’abuelo i l’àvia (que acostumen a apallissar-nos) però ens divertim buscant combinacions de paraules.

Moltes nits quan t’acompanyo a dormir juguem a fer llistes de paraules (tipus Un, dos , Tres) i el primer que està 20 segons sense respondre perd: gent que coneixem que té un nom que comença per M, fonts de Viladrau, parts del cos, fruites, jugadors del Barça, jugadors del Viladrau, coses que acostumen a estar al lavabo ….

Dissabte va venir a dormir la Mia; convidar a la Mia era el que més volies pel teu aniversari. Devies explicar-li el joc de les llistes de paraules i us sentia des de la meva habitació anomenar animals (categoria massa àmplia perquè pot ser eterna la partida). Després de moolta estona s’anaven fent silencis. Jo creia que ja dormíeu però després de 20 segons de pensar sentia: piranya!, anaconda!… Després del cagarro de mar! i uns riures ja no vaig sentir-vos parlar.

L’altre dia et vaig explicar el joc de paraules de “MONJA-JAMÓN” (deu ser el que toca als 8 anys, igual que als 7 teníem el 7 i 7? 14 …). Et va fer molta gràcia i te’n vas inventar 1: LLAVE/BELLA. No está mal!

També és època de “chistes” dolentíssims. M’al.lucina que hagi perdurat el de “Mistetas” i els de “Jaimito”. Em fa gràcia veure com els expliques i com rius.

Però potser la novetat lèxica dels teus 8 anys ha vingut de la mà del “reggaeton” que has incorporat a la teva vida. A mi em va tocar corejar cançons de “Sopa de cabra”; a tu, sembla que t’ha tocat això. Així que, seseando i amb accent colombiano vas “cantussejant” en el millor dels casos el “Despasito” i, en el pitjor,  unes lletres horripil.lants que amb la música del “Despasito” fan parodies de partits de futbol.

Així que, amb tota naturalitat pronuncies paraules com: “despelucado”, “cartica”, “trajesito” o “vallenato” mentre cantes.

I et fas gran; així que les converses amb tu cada vegada tenen: més sentit de l’humor, més estira i arronses pesadíssims per negociar, més preguntes difícils de contestar, més silencis perquè passes del que et dic,  i més intercanvis de tu a tu.

M’agrada parlar amb tu, sobretot quan ho podem fer tranquils i “despasito”.

Feliços 8 plens de paraules noves i boniques!

 

 

Els dimecres a la tarda faig un taller de teatre amb els alumnes d’infantil (3, 4 i 5 anys). És un procés de cinc sessions :  explico l’obra ( a vegades en canviem una mica l’argument), triem els personatges, fem les disfresses i decorats, assagem i fem l’obra davant els companys.

El dimecres passat fèiem la tercera sessió que acostuma a ser de les més intenses perquè estem “en el fregao” de fer les disfresses i, no sempre és fàcil tenir ocupats a tots els alumnes sense que la cosa es desmadri entre pintura, vernís, paper d’emblalar i tisores a moltes mans.

Les nenes de P5 retallaven les orelles de tots els animals que sortien a l’obra que la sessió anterior havíen dibuixat i pintat, mentre, els altres feien cues i jo anava provant “atuendus” i grapant a gran velocitat.

Quan teníem tots els complements ben organitzadets, el B. va començar a remenar-ho tot, desfent tota la classificació. Jo, potser no expressant-me de la millor manera, vaig dir:

-B.! De què vas!?

El B.(3 anys) em va mirar i em va dir:

– De gat.

El vaig mirar, amb les orelles punxegudes ja col.locades sobre el seu petit cap i la cua de paper pinotxo penjant entre les cames, i només vaig poder riure i agraïr-li aquell petit moment. Després, el B., em va ajudar a posar ordre a tant atrezzo animal.

L’avi Pep

Dilluns va morir l’avi de l’Oriol. 91 anys, 65 de casat, amb fills, néts i besnéts . No es pot demanar més.

S’agraeix viure una mort així. Quan toca, consolats i tranquils.

M’ha agradat tenir a prop tots aquests anys a l’avi Pep. M’agradava parlar amb ell i, sobretot, escoltar-lo. Escoltar les seves històries i les històries del poble que explicava.

Em va explicar  que cada any anaven caminant fins a Arbúcies durant  setmanes per emprovar-se el traje” que es feien per la Festa Major.

Em va explicar  que quan tenia 9 anys el van enviar a fer de pastor a Balenyà en una casa de pagès. No li agradava fer de pastor i s’enyorava. Va estar durant més d’un mes intercanviant una xocolatina que li donaven per berenar amb un nen més gran que li comprava per un cèntim. Estalviava per tenir-ne prou per agafar l’autobus de línia de tornada a Viladrau.

El dia que va tenir el preu del bitllet va anar a esperar l’autobús i quan hi va pujar, el conductor, en veure que era un nen, el va deixar pujar gratis. No va tornar a fer de pastor.

La meva anècdota preferida és quan explicava com havia demanat matrimoni a la seva dona, la Úrsula.

” La vaig parar a la plaça i li vaig dir:

 – Et voldries casar amb mi? És que a casa ens fa falta una dona. Només som el pare, el meu germà i jo i necessitem una dona per portar la casa.

Jo intentava posar-hi una mica de romanticisme: Home et devia semblar simpàtica, guapa, t’hi havies fixat….

– No, no, no hi havia parlat, però és que necessitàvem una dona.

Ja ja ja ! I mira, la Úrsula va acceptar. I han estat tota una vida junts i la mar de bé. Avui ella deia “que homes com el Pepet ja no n’hi han“i que sap que té a molta gent però se n’ha anat el principal”

Potser si féssim una tria tan poc pensada encertaríem més?

També recordo molt bé  un dia que vam anar a buscar bolets amb les meves amigues i en arribar els vam anar a ensenyar a l’avi Pep  que en sabia molt. Havíem collit amb la màniga ampla perquè tots els trobàvem d’un aspecte immillorable i la seva sentència era implacable:

– Aquest… si us voleu morir en poques hores, és bo.

– Aquest …un bon mal de panxa.

El millor diagnòstic va ser:

– Aquest…hi ha algú que se’l menja.

Crec que de tota la gent que té presència i pes a la nostra vida (i a vegades també de  la que passa fugaçment) en podem treure una lliçó de vida.

Tinc molt clara la lliçó que he d’aprendre de l’avi Pep: VALORAR EL QUE TINC.

Ell sabia ser feliç amb poc (que en realitat és molt però, sovint, no ho sabem veure): treballar el seu hort, anar a collir bolets, menjar coses bones, tenir la porta oberta de casa i rebre al voltant de la taula a qui vingués, seure a prendre la fresca, conversar, estar amb la família…

A casa seva penjava aquest lema  : “Verge Santa del Roser, vetlleu perquè en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé”

L’exemple està  ben donat avi, ara em faltarà l’aprenentatge. Tan de bo el pugui transmetre al Guim i a l’Anna.

Gràcies per tot.