12 anys de paraules

Ahir en vas fer 12. Uns 12 que també marquen el final d’una etapa, la de primària.

El curs vinent te’n vas a l’insti. Et veig petit però crec que t’anirà molt bé fer aquest salt. Obrir una finestra més gran al món, explorar llocs nous.

I parlaràs també amb paraules noves, noms nous de gent que entrarà a formar part de la teva vida i ja no de la meva. Tinc la impressió que et col.locaràs les primeres ales per volar del niu. Vols curts d’anada i tornada, però vols en definitiva.

Tinc ganes de converses noves que estiraré fins on pugui quan tinguis dies parladors.

Estic aprenent que no s’ha de forçar la conversa. Fa uns mesos, et portava a un partit de bàsquet i vaig tenir el típic moment de mare de pensar que no parlàvem amb tu prou de sexe, que t’havíem d’oferir espais perquè preguntessis el que volguessis… Quan vaig treure el tema a 40 minuts en cotxe del nostre destí, la teva resposta va ser clara:

– Bfffff, “ojalá” el pavelló estigués després d’aquesta “curva”!

Buscaràs respostes on tu vulguis. Espero, però, que sàpigues que em pots explicar el que necessitis i segur que seguiré fent aquestes intervencions pesades només per deixar-t’ho clar.

També tinc un desig, el de deixar de dir-te algunes paraules. Deixar anar paraules entre tu i jo. Aquestes són algunes de les meves esperances: Quan fa que no et talles les ungles?, T’has dutxat avui?, Menjar pipes no és esmorzar, Has desfet la motxilla? Has tirat a rentar la roba de bàsquet?

Ara compartim nova afició de paraules: els autodefinidos! Crec que amb això ens entenem. I en fem junts com jo n’he fet molts cops amb el meu pare. M’agrada veure com penses mentre em poso a parir amb la lletra que fas amb unes C i unes L que es confonen i tatxant sense miraments. Però m’agrada, tot i això, m’encanta.

Si veig que no et trec suficient informació del meu interés, sempre et puc plantejar un “autodefindo” casolà i llegir-me les respostes:

“Nom de la noia que t’agrada”

“Que vas fer dissabte a la tarda?”

“ Què et va fer riure molt ahir?”

“Tens por d’alguna cosa?”

En fi Guim, feliços 12 de converses noves, de paraules callades i, espero, que de paraules estudiades.

Vola curt i torna de seguida.

Què et va passar un dia?

Aquest any a P3 hi ha un nen que em fa riure molt, el J. Té unes sortides, preguntes, reflexions que sempre em sorprenen.

El primer exemple són les seves receptes de sorra. Al pati d’infantil hi ha una escena que es repeteix contínuament. Un nen, nena o grupet s’acosta a la mestra i li ofereix orgullós un got ple de sorra amb un palet clavat o, en els casos més elaborats d’estrella Michelín, pot tractar-se d’un plat de sorra decorat amb pedretes i trossets de fulles. Els menjars més freqüents són un pastís de xocolata amb espelma que has de bufar (aquest any sota una mascareta i quasi fent veure que bufes) o un plat de macarrons que fas veure que et menges amb grans alegrois.

El J, però, et prepara  un plat d’angules acompanyat d’un suc de Hawai, un entrecot al pebre verd o tall amb pebrot vermell.

Tornant de vacances de Nadal, em va preguntar què m’havien portat els Reis. Jo li vaig ensenyar un penjoll que duia que m’havia fet i regalat la meva germana. El J, sempre vol saber més:

―I què vas dir quan el vas veure?

Doncs vaig dir….. I  vaig fer un molt exagerat:

―Oooooooooooooh m’encanta!!!!! (amb cara de sorpresa a tope)

El J em va repetir la pregunta en bucle unes deu vegades i a cada “Ooooh m’encanta!” Reia més fort. A l’onzena li vaig donar una resposta diferent:

―Paula, què vas dir quan el vas veure?

― Vaig dir… “No m’agrada gaire!” I el J es va tronxar.

Vaig aconseguir parar el gag compartit i vam passar la tarda fent construccions com cada dimarts. Al cap d’una hora, quan  érem al pati, se’m va acostar seriós. Vaig pensar que potser s’havia fet mal o es venia a queixar de que no tenia el cotxe vermell que sempre vol. Però em va mirar i em va dir amb un mig somriure…

―Paula, què vas dir quan el vas veure?

Cada setmana m’arrenca el riure per una cosa o altra.

Aquest dimarts quan ens vam trobar asseguts a la rotllana em va fer la pregunta més fantàstica i difícil que m’han fet mai:

―Paula, què et va passar un dia?

―El dia que vulgui?

―Sí, un dia.

Jo vaig començar a pensar en ràfega en tota la meva vida i no se’m acudia alguna cosa espectacular. I mira que podia triar el que volgués! No tenia una aventura gaire sorprenent i vaig dir el primer que em va venir al cap: la nevada de feia pocs dies “la neu m’arribava per aquí!,  “vam fer un ninot de neu més alt que jo al jardí”, “ vaig anar a fer un passeig que els arbres estaven tots blancs i semblaven un túnel”… el meu auditori de 13 nens i nenes de 3 anys va semblar satisfet i interessat.

―I que més et va passar un dia? – va seguir el J.

En aquell punt ja havia comprovat que gairebé tot el que expliqués era escoltat amb atenció. Mira que el cervell fa connexions estranyes i absurdes ja que la següent anècdota que els vaig explicar va ser que quan era petita tenis un hàmster que s’havia menjat tota una màniga d’un jersei meu de color verd, que l’havíem sorprès amb unes galtes gegants  que contenien el fil verd interminable del meu jersei preferit.

També van semblar satisfets amb la meva segona resposta que els va fer riure. Llavors vaig contratacar i els vaig interrogar a ells:

―P, què et va passar un dia?

―Que vaig tirar una bola de neu al meu pare.

I així cadascú va anar dient el primer que se li passava pel cap de la seva curta vida de tres anys.

Després, al cotxe, pensava la infinitat de coses que es poden explicar que t’han passat a la vida. Algunes boniques, altres gracioses, altres intranscendents… i totes elles et van passar un dia i et fan ser on ets. Jo, per exemple, intentaré no tenir mai més hàmster.

• 

Sota la mascareta

Ja fa mesos que ens movem pel món amb la mascareta posada. Hi ha dies que encara me l’oblido al sortir de casa, o comprovo que els meus fills se l’han deixat i em fa sentir bé. M’agrada pensar que encara no ens hem acostumat del tot a aquesta costum tant lletja.

Després dels mesos de confinament, vèiem amb mascareta a la gent coneguda que sabem com són amb la cara destapada. Aquest inici de curs, ja he conegut gent amb la mascareta posada. És curiós imaginar la cara completa d’algú i sorprendre’t molt en veure’ls amb la cara descoberta. Hi ha gent que guanya i n’hi ha que no. N’hi ha que simplement sorprenen. Jo sempre penso que la mascareta deixa veure els meus ulls vulgars, les meves cicatrius a la pell i en canvi amaga la meva ordenada dentadura; tot i que no crec que millori tant el conjunt!

És molt pesat parlar i escoltar-te amb els alumnes a través de la mascareta. Els més tímids que parlen amb veu fluixeta queden més diluïts, no seguim bé la lectura, no entenem què diu el del final de la classe. Els/les mestres ens hi deixem encara més la veu i jo sovint esbufego, esbufego sota la mascareta de les ganes que tinc de treure-me-la per explicar millor un conte, per fer-me sentir, per mostrar-me expressiva, per dibuixar un somriure.

L’altre dia, un alumne va treure la llengua en senyal de burla a un company i el vaig pillar. Estranyat, em diu:

• Però si porto mascareta!
• Però hi ha coses que s’endevinen!

Una companya, em va confessar que s’atreveix a fer cares sota la mascareta. Cara d’avorrida en una reunió pesada, cara de “quina tonteria més gran acabes de dir”, cara de “que pesada”. Ara que ho sé, observaré el seu joc amb més detall.

La mascareta ens permet també criticar, murmurar, comentar sense deixar llegir els llavis. En algun moment pot ser útil i segur que aquesta pràctica té èxit entre els alumnes més grans.

Sota la mascareta somriem i el gest fa que es pugi una mica la tela i els ulls ens acostumen a confirmar aquesta bonica expressió . És trist no poder veure’ls sencers, els somriures.

I les mascaretes recullen llàgrimes també. Els ulls deixen anar lliures però la mascareta les entoma sense deixar-les baixar per la cara i el coll.

Aquest cap de setmana moltes mascaretes en un tanatori de Barcelona recollien les llàgrimes per algú que ens ha deixat massa d’hora i que ens hagués fet passar millor aquests temps tristos amb sentit de l’humor i molta conversa intel·ligent.

Petita dona d’acció 7

Ahir vas fer 7 anys. En aquests 7 anys has evolucionat molt. Et veig oberta a fer i ser moltes coses i encara a dia d’avui, quan parlo de tu sovint em trobo matisant constantment perquè em costa definir com ets. Ets moltes coses! De petita petita (ara ja sabem que ets mitjana), eres més kamikaze, irracional, “bastorra”. Any rere any t’has anat “afinant”. Observes abans de fer, escoltes atenta abans de parlar (i calles si et fa massa vergonya), reflexiones abans de decidir. Ets flexible i t’adaptes a les situacions canviants. Ets fàcil i ho fas tot fàcil.

A darrere d’aquesta aparença reflexiva però, hi ha amagada la petita dona d’acció que traspua trencant motlles i m’encanta veure: l’Anna atrevida que no dubta ni un segon a enfonsar el cap al riu gelat, la que balla inventant coreografies sense vergonya, la que s’enfila  a un escenari o surt sola a la pista de patinatge amb aquella seguretat. L’Anna que amb dos ovaris surt a sopar a la plaça del poble disfressada de “Malèfica” o vampira amb unes sabates de tacó amb purpurina. L’Anna que es fa la xula davant els amics del seu germà, la que intenta parlar com si ja fos adolescent amb un somriure que deixa veure les tendres dents de llet. La que va a comprar sola i decidida o parla amb nens/es desconeguts que es troba per la vida.

M’agrada com ets, aquesta barreja que representes i que sovint sorprèn. Crec que tens dos punts màgics que t’acompanyen que et donaran molta força a la vida. Un és la teva imaginació i creativitat. Jugues sola durant hores construint cabanes i casetes, inventant diàlegs amb les nines, sent una mare, una cuinera, una youtuber, una venedora atenta de supermercat. Ser capaç de reinventar-te, de crear, de llançar-te a fer, et donarà moltes ales. El segon, és la teva autonomia. Et mous segura pel teu petit món. Saps protegir-te, posicionar-te, expressar el que t’agrada i el que no i, si no ho saps ets capaç de dir: No sé perquè però tinc ganes de plorar! … I plores una estona (que sovint es fa llargueta però t’alleuja).

Jo seré aquí per acompanyar-te quan ploris sense saber per què. Per mirar-te de lluny quan caminis sola i mirar-te de prop quan vulguis que t’agafi de la mà.

Trepitja fort aquests 7 anys i que riguis molt sabent i no sabent perquè.

T’estimo Nusquerri.

La confitura confinada

Avui hem tornat a fer el passeig que acostumàvem a fer cada tarda durant el confinament; l’Oriol, els nens i jo. M’ha connectat amb aquelles setmanes, quan jugàvem a cartes i fèiem els àpats tots quatre, quan els dissabtes demanàvem menjar en algun establiment del poble i ens feia aquella il.lusió, quan entre videotrucades pesades trobàvem una estona per jugar a pilota al jardí i l’Oriol i jo fèiem ioga algunes tardes.

Durant el confinament, alguns nens o gent per les xarxes parlava de “confitament”. Fos per fer la gràcia o per desconeixement dels més petits, a mi em semblava un nom molt adequat. El repòs que necesita la confitura per barrejar bé la fruita i el sucre  em sembla un bon paral.lelisme de la sensació d’anar acostumant-nos a una nova situació, agafant noves costums i buscant la part bonica, d0anar fent dolç el que no ho semblava…

El meu confinament afortunat dintre de tot (sóc conscient que molta gent va viure situacions duríssimes que poc tenen a veure amb la confitura), em va deixar un pot ple de petites coses dolces que volia conservar. Però llavors va arribar el desconfinament. Una tornada a la realitat bèstia i de cop. Amb moltes incerteses i moltes hores de feina…

A l’estiu m’he llançat a fer activitats, a recuperar converses amb amigues, a fer caminades i cerveses. No he recordat el pot de confitura reposada i he viscut un parèntesi d’amics, de familia, de sol i aigua.

I aquest inici de curs, que com tots costa, però aquest encara més. Tinc la sensació d’estar pagant ara el desequilibri que hem viscut tots plegats els darrers mesos.  A les escoles portem unes setmanes canviant tots els plans del juliol; refent horaris de dalt a baix, adaptant-nos a la normativa sense més recursos que els que teníem el curs passat., convertint biblioteques en aules i arrossegant mobles d’aquí cap allà. Reunions virtuals cada tarda amb pares que no ho veuen clar, llargs consells escolars al vespre, formacions que es treuen avui de la butxaca i ens exigeixen fer demà, demà passat i l’altre . No hi ha temps material per arribar a tot…

I en aquest esgotament mental, sortim a caminar avui i obro la tapa dels meus records confitats. M’agafo a la idea que trobaré l’equilibri. Que farem, de tant en tant, la nostra ruta, que sabré parar i treuré l’estora de ioga al jardí alguna tarda, que m’evadiré dels maldecaps llegint, que sabré agafar distància i ser valenta, que gaudiré dels meus i agafaré aire per anar endavant. Si més no, ho intentaré.

La iaia Tula

Fa pocs dies ens va deixar l’Úrsula, l’àvia de l’Oriol. 92 anys i demostrant la seva fortalesa fins al final. Era una lluitadora que podia amb el que la vida li posés per davant.

En tots aquests anys mai l’he vist mostrar-se vulnerable. Ha amagat dolor, ha cuidat als seus sense cuidar-se a ella i ha anat sempre endavant sense parar-se ni rendir-se. Ha dit les coses clares i sense filtres.

“Aquestes dones d’abans…que fortes que són…” comentava l’infermera veient com s’agafava a la vida les últimes hores. I crec que és així. Ara també som fortes les dones, però d’una altra manera. Ens parem més a pensar què volem, a reflexionar, a calibrar els pros i els contres d’una decisió, a buscar espais per nosaltres…i crec que això és bo. D’ella, però, me n’emporto aquesta lliçó que a vegades és la que cal dur a terme: “Agafar el toro per les banyes i endavant!”.

Crec que després de la meva mare, l’Úrsula és la persona que més m’ha alimentat. En aquella caseta petita hi havia una cuina diminuta amb una taula on per art de màgia hi cabia molta gent. Per torns, ben a prop uns dels altres … sempre hi havia un plat a taula per a tothom.

M’agradaven els pocs compliments que s’hi feien i la naturalitat amb la que es desenvolupaven els àpats. M’agrada que els meus fills recordin aquest ambient familiar.

L’Oriol deia que si un dia estaba agobiat, només havia d’anar a dinar a casa els avis i li marxaven totes les preocupacions, que allà et semblaven secundàries i menys importants.

Aquests darrers mesos, quan el teu cap ja no et deixava estar connectada moltes vegades, sempre tenies els nens presents, com quan temps enrere els tenies a dinar.

• Guim no t’enfilis!
• On són els nens?
• Qui els vigila?
• Han dinat aquests nens?

Gràcies per la teva entrega incondicional.

Estigues tranquil.la iaia Tula que cuidarem dels nens.

11 anys de paraules

Ahir en vas fer 11.

11 em semblen molts. Em semblen molts perquè són el primer pas cap als 20!

Dels 0 als 10 fas una evolució increïble però ets sempre un nen. Dels 10 als 20 el trobo un pas potser més gros. Comences els 11 fent primària, construïnt cabanes i llegint “Els Futbolíssims” i acabaràs la dècada qui sap si sortint amb algú, estudiant qui sap què, treballant, conduïnt, parlant amb una altra veu, tenint les idees clares o no, rebotat amb el món potser. En tot cas, se t’obren uns anys de moltes descobertes en tots els sentits, uns anys de deplegar les ales.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

11 em semblen molts perquè recordo  perfectament el dia del meu onzè aniversari. Diria que llavors l’11 ja era el meu número preferit (crec que no té gaires fans, però a mi sempre m’ha agradat). El número 11 el vaig bufar sola per primera vegada. El meu avi i jo érem del mateix dia i cada 22 d’agost el celebràvem junts. S’havia mort al maig i recordo aquell dia com un bany de realitat, un ser conscient del que era la vida i el pas dels anys. De sentir-me gran d’alguna manera, gran com tu et sents a estones.

Una de les coses bones d’aquest confinament ha estat passar moltes hores al teu costat. M’ha agradat comprovar coses que ja sabia i sorprendre’m d’altres: que ets detallista i molt poc materialista. Que tens sentit de l’humor i t’agrada fer broma, però no tant que te la facin a tu. Que necessites treure ho tot fora i de seguida t’enfades, t’indignes o plores per després tornar a començar renovat i tranquil. Que t’has fet més responsable i organitzat però que no busques el 10 si  el 5 et permet  més estona de joc o de sofà. Que encara ens busques i ens vols a prop, moltes vegades.

Molts dies de parlar amb tu, d’escoltar-te, de sentir-te de fons, de seguir jugant amb tu amb les paraules.

El nostre dia va “in crescendo” de paraules. El comencem amb un “Bon dia” escuet. Tu necessites la teva estoneta de tele i jo el meu esmorzar solitari.

Després, ens parlem entre videoconferències i cares amorrades a la pantalla: amb senyes, silenciant micròfons… i anem guanyant paraules a mida que avança el dia.

Et sento parlar d’aquell “pavo” o aquella “pava”; suposo que amb la mateixa naturalitat que jo, als meus 11, parlava de “tius” i “ties” i les meves àvies ho trobàven “tremendu”.

Et sento cridar jugant al Fortnite amb paraules inventades i argots que desconec: “aquestes pavus no són mancus!, pilla el “sniper”!, se’m “bogueja” molt avui!, “reviviu-me! reviviu-me!”…

Estones de jocs de paraules, d’Scattergories, de llegir “chistes dolents”, de buscar rimes i jugar a l’Apalabrados.

M’expliques coses, més de les que creia que m’explicaries. Me les expliques preocupat, content, indignat, agobiat, emocionat… i a la nit arribes al teu top de paraules, com si al llarg dels dia anessis sumant marxes cada cop més ràpides. A vegades, les narres a través d’un walkie talkie d’habitació a habitació, amb un discurs exhaustiu a “modo diván” analitzant el teu dia. Aquest manera teva de buidar el pap crec que t’estalviarà teràpies futures.

11 em semblen molts i em semblen pocs també, perquè espero compartir-ne molts més explicant-nos, preguntant-nos, cridant-nos, responent-nos, consolant-nos i acompanyant-nos.

Feliços 11 Guimus!

 

Confinada

Ja fa molts dies que vull escriure sobre la situació que estem vivint. En aquest blog escric sobre totes les coses importants de la meva vida i aquesta n’és una. Volia esperar, però, a tenir una visió més global del que vivia i sentia ja que la meva percepció, com suposo que la de molts de vosaltres, anava canviant dia a dia.

Els primers dies hagués escrit sobre el desestrés. És curiós, però després d’uns dies d’incerteses, vaig agraïr l’ordre de confinament. Em venien al cap coses pesades que havia de fer pròximament i, d’alguna manera, em va relaxar el fet que em fos imposible fer-les i que no depengués de mi. Era quan encara no sabia les coses pesades que hauria de gestionar a partir de llavors.

Aleshores, van venir uns dies estranys, amb la sensació de no controlar res i no arribar a tot. Organitzar el funcionament de la nova escola virtual, no tenir cap horari, no estar prou pels meus fills, no tenir temps per les petites coses que m’havia proposat fer. Algunes notícies properes, més por de tot plegat.

Llavors va arribar l’equilibri. El meu ioga, escriure i llegir, aprendre coses noves amb ganes, fer coses en familia, dinar al sol…

I de nou, moments de trontollar….i de reequilibrar-se…Moments regal i moments ufff que es barrejaven.

Suposo que com el de tots, el meu confinament són moltes coses alhora:

“Pocs rellotges i despertadors però més presses de les que voldria. Esmorzars lents. Molts coixins per tot arreu que ara són cabanes i després recolzen caps que miren pel.lícules de quan jo era petita. Infinits rentaplats que, a vegades, em fa il.lusió buidar. Mirar als nens que s’avenen més del que em pensava. Cuinar, dies amb intenció i delicadesa i altres amb mandra infinita. Nervis per no tenir prou dispositius electrònics disponibles o una bona connexió. Nervis per estar massa enganxats tots plegats a les pantalles pocs minuts després. Sopar amb l’Oriol, sols o mig sols algun dia i parlar (i comprovar que encara sabem què dir-nos). L’Anna que balla. Videotrucades que fan riure o que cansen o que s’allarguen massa. Lectura que em trasllada a llocs on fan vida normal. El jardí al sol, sota la pluja, amb crits de nens i bots de pilota. Fer ordre de la casa i  redistribuir espais; descobrir nous racons en els que t’hi trobes bé (no imagino un lloc millor on confinar-me). Aprendre eines digitals a les que començo a trobar moltes gràcies i emocionar-me amb cada nou pas. Enyorar persones i llocs. Estrés i calma. Moments que tens ganes de tirar el mòbil per la finestra i altres que t’alegra el dia. Netflix. Banyeres relaxants després d’una jornada dura de teletreball. Ioga després d’una jornada pesada de teletreball. Jornades en les  que et mola molt el teletreball. Dies de creativitat i energia disparades i dies apagats. Tancar la porta per aïllar-te dins de l’aïllament i obrir-la després per buscar conversa i abraçades. Escriure, almenys una mica. Complir amb les tasques, les meves, les del Guim. les de l’Anna, les de la casa. Moments de por, de què està passant, de què passarà, d’abisme….I altres en els projecto un futur més conscient del que haurem guanyat i del que haurem perdut.”

 

Investigant les mentides

Aquest curs participem amb els alumnes de P5 a “Art i escola”, “un programa que té com a fita promoure i posar en valor la presència de l’art a les escoles”. Està impulsat per ACVIC Centre d’Arts Contemporànies i cada curs proposa un tema per a treballar. Aquest any la temàtica era “FICCIÓ”.

M’agrada aquesta iniciativa perquè disposes d’una  llibertat total per a docents i alumnes per a realitzar allò que et sorgeixi a partir d’una paraula. És increïble veure quins projectes tan diferents surten de cada centre participant.

Per a presentar la paraula “Ficció” vaig proposar una primera activitat a partir de la classificació d’imatges en si eren “veritat” o “ficció”. Hi havia personatges de dibuixos animats, actors de teatre disfressats, fotografies dels mateixos nens i nenes, escenes de pel.lícula … La dinàmica va crear una interessant discussió, sobretot al voltant del nen disfressat de Batman: era un nen de veritat, però no era un super heroi…. La C. va emetre una afirmació que de seguida va tenir acollida:

-Si quan els punxes treus sang són de veritat, si no són de ficció.

Per tant el nen-Batman va ser considerat de veritat.

A partir d’aquí la paraula “ficció” sortia continuament. I un bon dia en J. va portar un llibre molt interessant que parlava de “la veritat i la mentida”. I algú, no recordo qui, va  dir que”les mentides eren ficció”.

I hem anat estirant el fil, investigant les mentides.

Vam organitzar una “Recollida de mentides al pati”. Va tenir molt èxit i nens i nenes d’infantil, primària i mestres van tirar a la nostra urna les seves mentides.

Les famílies de P5 també van participar aportant les seves mentides.

Vam dedicar algunes sessions a classificar les mentides segons ells van acordar: mentides fortes, mitjanes i petites. Anàvem organitzant els papers liles (color votat democràticament) en la categoria corresponent quan ens en va aparèixer una de nova: “els que no diuen mentides”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’A va proposar enganxar les mentides per veure de quines n’hi havia més i així ho vam fer.

Llavors una  mestra ens va fer arribar un petit escrit que parlava de les mentides com “boles” que creixien. I agafant-nos a les boles vam començara idear la nostra instal.lació de les mentides.

La segona part de la nostra investigació, ara que ja coneixiem tipus de mentides ( i que quasi tothom en deia, fins i tot les àvies), era esbrinar per què diem mentides. Els companys de primària ens van ajudar a buscar motius i realment n’hi ha molts de diferents.

Ara el debat el tenim en si hi ha “mentides bones” i “mentides dolentes”.

En fi, que mitjançant les mentides hem reflexionat, hem escrit, hem llegit, hem anat a les aules de primària a demanar col.laboració, hem construït una urna i hem organitzat la recol.lecta de mentides, hem fet plàstica, hem investigat i ens hem divertit.

Tenir criteri propi

L’altre dia, en un curs de formació de matemàtiques, ens fan fer dibuixar a tots els assistents un paisatge.

Quan tothom va acabar, el formador, va anar dibuixant a la pissarra, el paisatge que creia que havia dibuixat una gran part dels mestres (alumnes en aquell cas) de la sala.

Us l’imagineu no?

3 muntanyes al fons amb una mica de nevat a dalt, una masia petita al peu, un camí que baixa d’una de les 3 muntanyes, dos núvols enganxats…

Ell, amb molta gràcia, anava fent broma:

-A veure si hi ha algú molt “pro” que hagi dibuixat 4 ocellets en un costat.

-Llavors… algú molt atrevit…potser hi ha fet un sol. Algú amb menys “agalles” potser ha fet un sol ponent-se entre muntanyes.

La gent s’anava amagant el seu dibuix per vergonya de comprovar que el paisatge de la pissarra era molt semblant al que tenia a la seva llibreta.

Allò ens va demostrar la poca llibertat que ens ha donat l’escola a l’hora de dibuixar, crear. Podíem dibuixar un paisatge lunar, desèrtic, selvàtic, glaciar…i  davant una consigna que oferia molta llibertat es va seguir molt el mateix patró. També a l’hora de pensar matemàticament hem crescut molt acotats, molt privats de pensar.

Les matemàtiques són processos, són llengua, són raonament, lògica…

Ens ha de quedar clar que hi ha moltes maneres d’arribar a un resultat i també que, sovint, hi ha diversos resultats possibles.

Avui, ho he experimentat de primera mà.

Volia treballar amb els alumnes de primer la classificació. Ells agafaven deu playmòbils i havien de classificar-los en dos grups, segons el seu criteri escollit.

Molts s’han fixat en els colors: els que porten pantalons negres i els que no, els que porten alguna cosa vermella i els que no…

També en els cabells: els que en tenen i els que no, els rossos i els morenos…

En el gènere o el tamany: homes i dones, grans i petits.

Altres s’han fixat en detalls de la roba: els que porten “xaleco” i els que no, els que tenen samarreta amb dibuixos i els que no.

En un moment donat, m’he trobat davant de la  classificació d’en Y, de la que no desxifrava el codi:

 

Li he demanat:

– Com els has separat?

-Els que manen i els que no.

Quan he vist els xèrifs, el rei (boig) i l’home “trajat” amb corbata en una banda ho he vist clar.

Ho he trobat tan vàlid i brillant que no he pogut evitar fer-ne la foto. També m’ha passat quan he vist la següent classificació de la B.

– Els que ja han après a aixecar la mà i els que encara no.