Feeds:
Entrades
Comentaris

Els dimecres a la tarda faig un taller de teatre amb els alumnes d’infantil (3, 4 i 5 anys). És un procés de cinc sessions :  explico l’obra ( a vegades en canviem una mica l’argument), triem els personatges, fem les disfresses i decorats, assagem i fem l’obra davant els companys.

El dimecres passat fèiem la tercera sessió que acostuma a ser de les més intenses perquè estem “en el fregao” de fer les disfresses i, no sempre és fàcil tenir ocupats a tots els alumnes sense que la cosa es desmadri entre pintura, vernís, paper d’emblalar i tisores a moltes mans.

Les nenes de P5 retallaven les orelles de tots els animals que sortien a l’obra que la sessió anterior havíen dibuixat i pintat, mentre, els altres feien cues i jo anava provant “atuendus” i grapant a gran velocitat.

Quan teníem tots els complements ben organitzadets, el B. va començar a remenar-ho tot, desfent tota la classificació. Jo, potser no expressant-me de la millor manera, vaig dir:

-B.! De què vas!?

El B.(3 anys) em va mirar i em va dir:

– De gat.

El vaig mirar, amb les orelles punxegudes ja col.locades sobre el seu petit cap i la cua de paper pinotxo penjant entre les cames, i només vaig poder riure i agraïr-li aquell petit moment. Després, el B., em va ajudar a posar ordre a tant atrezzo animal.

Anuncis

L’avi Pep

Dilluns va morir l’avi de l’Oriol. 91 anys, 65 de casat, amb fills, néts i besnéts . No es pot demanar més.

S’agraeix viure una mort així. Quan toca, consolats i tranquils.

M’ha agradat tenir a prop tots aquests anys a l’avi Pep. M’agradava parlar amb ell i, sobretot, escoltar-lo. Escoltar les seves històries i les històries del poble que explicava.

Em va explicar  que cada any anaven caminant fins a Arbúcies durant  setmanes per emprovar-se el traje” que es feien per la Festa Major.

Em va explicar  que quan tenia 9 anys el van enviar a fer de pastor a Balenyà en una casa de pagès. No li agradava fer de pastor i s’enyorava. Va estar durant més d’un mes intercanviant una xocolatina que li donaven per berenar amb un nen més gran que li comprava per un cèntim. Estalviava per tenir-ne prou per agafar l’autobus de línia de tornada a Viladrau.

El dia que va tenir el preu del bitllet va anar a esperar l’autobús i quan hi va pujar, el conductor, en veure que era un nen, el va deixar pujar gratis. No va tornar a fer de pastor.

La meva anècdota preferida és quan explicava com havia demanat matrimoni a la seva dona, la Úrsula.

” La vaig parar a la plaça i li vaig dir:

 – Et voldries casar amb mi? És que a casa ens fa falta una dona. Només som el pare, el meu germà i jo i necessitem una dona per portar la casa.

Jo intentava posar-hi una mica de romanticisme: Home et devia semblar simpàtica, guapa, t’hi havies fixat….

– No, no, no hi havia parlat, però és que necessitàvem una dona.

Ja ja ja ! I mira, la Úrsula va acceptar. I han estat tota una vida junts i la mar de bé. Avui ella deia “que homes com el Pepet ja no n’hi han“i que sap que té a molta gent però se n’ha anat el principal”

Potser si féssim una tria tan poc pensada encertaríem més?

També recordo molt bé  un dia que vam anar a buscar bolets amb les meves amigues i en arribar els vam anar a ensenyar a l’avi Pep  que en sabia molt. Havíem collit amb la màniga ampla perquè tots els trobàvem d’un aspecte immillorable i la seva sentència era implacable:

– Aquest… si us voleu morir en poques hores, és bo.

– Aquest …un bon mal de panxa.

El millor diagnòstic va ser:

– Aquest…hi ha algú que se’l menja.

Crec que de tota la gent que té presència i pes a la nostra vida (i a vegades també de  la que passa fugaçment) en podem treure una lliçó de vida.

Tinc molt clara la lliçó que he d’aprendre de l’avi Pep: VALORAR EL QUE TINC.

Ell sabia ser feliç amb poc (que en realitat és molt però, sovint, no ho sabem veure): treballar el seu hort, anar a collir bolets, menjar coses bones, tenir la porta oberta de casa i rebre al voltant de la taula a qui vingués, seure a prendre la fresca, conversar, estar amb la família…

A casa seva penjava aquest lema  : “Verge Santa del Roser, vetlleu perquè en aquesta casa no hi hagi ni poc ni massa, sols el just per viure bé”

L’exemple està  ben donat avi, ara em faltarà l’aprenentatge. Tan de bo el pugui transmetre al Guim i a l’Anna.

Gràcies per tot.

 

 

 

Fa poc més d’un mes, l’Ari ens va proposar al grup d’amigues apuntar-nos a la caminada solidària  “Magic Line” de Sant Joan de Déu. De seguida vam dir que sí amb bastant entusiasme. Si som sinceres, ens vam animar sense saber gaire ni quina era la causa per la que caminàvem, perquè la nostra causa principal era, justamen,t la d’acompanyar a l’Ari en el que li vingués de gust fer.

Un cop inscrites sota el nom de “Purpurina”, element que està resultant un símbol del nostre optimisme i les ganes de repartir alegria, vam llegir que havíem de fixar-nos un repte econòmic a recaptar. Llavors, van començar a aflorar les idees i els potencials de cada una de nosaltres…

Ara ja sabíem que recaptàvem per persones en situació de vulnerablitat,  per poder fer front a ajuts socials, a pisos d’inclusió, a recerca i cooperació internacional. Una bona causa per la qual lluitar.

I vam anar agafant força fent “l’evento” cada cop més gran. I la gent del nostre voltant ens feia créixer ràpid perquè tothom donava coses per la rifa i ens feia costat. I totes fèiem una miqueta i juntes fèiem molt. Vam vendre bulbs de flors i vam organitzar una rifa i una calçotada. Vam superar de mooolt la nostra fita econòmica.

Ens ha agradat emprendre una acció solidària i fer-ho juntes, ha estat bonic comprovar com es bolcava tanta gent propera per ajudar-nos.

Ahir vam fer la caminada. Juntes. Parlant entre nosaltres de moltes coses. Passant per racons de Barcelona que no havíem trepitjat mai. Va ser agaradable i reconfortant. Jo em vaig sentir,  justament, una mica menys vulnerable que molts altres dies de la meva vida.

Hem decidit que cada any  farem alguna acció solidària juntes.

Gràcies, Ari, per iniciar-nos  en aquest nou repte.

L’Anton

Dilluns va morir l’Anton. El meu tio. Una persona molt especial i molt present a la meva vida.

Aquests dies, en aquelles converses enmig dels silencis recordàvem anècdotes, impressions i adjectius de l’Anton. Tothom parlava d’ell amb humor, recordant com feia riure, com alegrava els sopars …El seu buit serà gegant.

Avui he intentat transmetre una mica la seva essència recollint aquestes impressions de tots els que l’estimàvem.

“L’absència de l’Anton serà molt gran perquè també ho era la seva presència. L’Anton omplia. Omplia l’espai, omplia  les converses i les omplia d’alegria.  Era protagonista allà on estava, però ho era amb el permís dels que l’envoltàvem. Ens seduïa i  ens deixàvem portar a on ell ens portés. Parlava i l’escoltàvem amb gust i ens el miràvem somrient. I somrèiem perquè ens feia riure, ens feia riure molt. I perquè treia punta a qualsevol tema banal convertint-lo en interessant i perquè tot li feia il.lusió i sentir parlar a algú amb il.lusió també fa somriure.

La meva àvia deia que l’Anton donava molta vida. I així era. Vida a la família, vida als amics, vida a la feina. L’Anton sumava.

Sempre ha tingut molta vida social.   Crec que hi deu haver poques persones que hagin anat tants cops a sopar a cases i a restaurants com ell. Probablement la majoria dels que estem aquí hi hem compartit algun sopar i sabem que un àpat amb l’Anton distreia molt. Suposo que tothom el volia a la seva taula de tant en tant i, per això, era tan convidat.

Bon conversador i bon catador . Una vegada per definir davant una convidada els gustos familiars va dir:

  • En casa somos mucho del tocino. Així, a mode d’estandard familiar, no està mal.

Però la seva  trepidant vida social l’equilibrava amb els de plaers petits i quotidians: els sudokus, la lectura, els crucigrames del Fortuny, els partits del Barça, el cine i el jeure.

  • “Vaig a jeure” era una frase molt seva

Quan vivia amb la meva àvia va trencar un llit a lo que la meva àvia amb aquella parsimònia va respondre:

  • Anton, és que no crec que aquest llit estigués pensat per tant ús.

No va observar la vida passar, l’Anton la va viure i  la va viure  com va voler i ens en va donar trossets a tots.

Trobarem a faltar la teva olor a l’ascensor, veure les teves mans boniques fent uns números perfectes als requadres del diari, la teva peculiar manera de demanar el menjar al cambrer gesticulant més que si el cuinessis tu mateix , la teva veu cantant ópera a ple pulmó traspassant les parets de casa …. i deu mil coses més ,coses tan teves, tan nostres.

Però ens quedem amb tots els riures i les converses  que ens has regalat, que això… no ens ho treu ningú.

T’estimem molt”

 

 

 

En pocs dies ens mudem de casa. Anem a una casa gran i preciosa. Anem a una d’aquelles cases que t’has mirat moltes vegades passejant pel carrer. Ens fa molta il.lusió.

Marxem d’un pis acollidor amb accés al jardí més meravellós del món, on hi hem viscut tretze anys; tretze anys plens de moments importants i bonics que no vull deixar de plasmar.

Sóc molt nostàlgica; sovint penso que seria millor no ser-ho tant. Saber anar sempre endavant sense que tot deixi tanta petjada en tu. Però sóc així i ,sovint, miro enrere i recordo moments, espais, persones, que guardo amb cura.

Aquest post és uns mirada concentrada als anys que aquí hem viscut.

L’Oriol i jo vam arribar a aquest pis feliços del projecte de viure junts. Passàvem una mica de fred a l’hivern, cap moble lligava amb els altres i cobràvem francament pocs diners però ens era igual. Recordo sentir-me gran, lliure i feliç.

Els primers anys vam col.leccionar vetllades amb amics . Són molts els flashos que em vénen al cap:

– Sopars de pa amb tomàquet al voltant de la llar de foc.

– La Cristina (molt present aquesta època) dormint a casa amb un peu trencat al que li trèiem importància.

-Un sopar de fi d’any que ens vam currar amb el Sergi.

– Sessions de karaoke fins altes hores.

– Moltes últimes copes de la nit.

– Diumenges de sofà quan existien els diumenges de sofà.

Després van venir els anys d’ “asentar la cabeza”. Nosaltres maduràvem i el pis evolucionava. La rajola freda va convertir-se en parquet, els mobles van començar a casar entre ells i vam aconseguir el confort  que buscàvem. Flashos de família, de nens, d’amics.

– Aquell marevellós estiu del 2009 amb la incorporació del Manel a la família, el trasplant fet i el Guim entre els meus braços.

– La Marta i jo donant de mamar al Guim i l’ Emma .

– L’Oriol demanant-me si em volia casar amb ell (al lavabo).

– La festa de la boda, el jardí ple de gent que estimo.

– Hores de veure Perdidos, Prison Break i altres sèries compulsivament.

– Quan vaig dir als meus pares que estava embarassada (de l’Anna).

– Quan vam arribar a casa amb l’Anna i la meva mare havia decorat la casa amb lletres i globus.

– Tardes d’hivern de vi bo i jocs de nens de fons  amb l’Anna i el Dani, la Marta i el Sergi…

– La Bolis, el Guim i jo veient nevar amb força per les finestres

-La Nona fent l’esforç de pujar les escales per passar unes estoneta amb els besnéts.

– Les nits de Nadal picant el tió amb la família de l’Oriol.

– Tardes de conversa amb La Marta B. o  la Inma mentre els nens juguen.

– Sopars manu manu amb la Susanna quan puja de repent un divendres de gener.

– Un sopar improvitzat amb la Clara i L’Oriol d’aquells que s’allarguen.

– Tardes amb la Txell que milloren la setmana.

– Nits de tos laringítica obrint finestres per a respirar aire fred (no tot són flors i violes)

– Partides familiars de “Uno”.

– La Gozadera a tot drap.

– Molts contes de bona nit.

I sempre el jardí. El jardí on la meva àvia es reunia amb les seves amigues a passar la tarda fa tants anys ja, qua encara era un hort. On el Quico m’explicava les anècdotes del seu llibre d’autògrafs, on la meva mare cuida amb amor les plantes (que després jo no rego) i on l’Anton resol els matins d’estiu tots els sudokus i crucigrames de la Vanguardia. El jardí on han jugat tantes hores els meus fills i els de les meves amigues i on el Manel llegeix. El pati on el meu pare es treballa les paelles amb els Beatles de fons. El pati on es paren sovint llargues taules i  que acull reunions d’amics a totes hores.

Tinc la gran sort de seguir podent gaudir d’aquest jardí perquè si no aquest pas em faria més pena.

Voldria agraïr aquests anys feliços a l’Angelina i el Santiago, que ja no hi són però que vam tenir a prop els primers temps; i a les seves filles, la Xaviera i la Carme per haver-nos-ho posat tot sempre fàcil.

I comencem el 2017 amb moltes ganes d’omplir la casa nova de tota la gent que estimem una altra vegada; i com és més gran, n’hi cabrà més.

Bon any a tothom! I reclamo, de nou, la pluja de purpurina (que jo ja començo a notar però vull que mulli a tothom del meu voltant).

 

 

 

 

Útimament tinc la sensació que estic envoltada de lluitadors valents. Alguns ja fa molts anys que ho són. L’exemple més proper i que més admiro és la meva germana, que arrossega temes pesadíssims de salut des de fa quasi vint anys i és la persona més alegra que conec.

I com ella,  n’he conegut d’ altres. Persones que conviuen amb una malaltia crònica i, en lloc de rendir-se,  s’embarquen en  reptes,  i dels grans.

Darrerament però, cada vegada en conec a més i no voldria que fós així, ja que això vol dir que hi ha massa causes per combatre.

Treballo amb una mare “jabata” que es lia a organitzar musicals mentre controla el sucre del seu fill dolcíssim.

Veig a diari a una mare que recull a l’escola al seu fill petit i que ha perdut al gran fa menys de dos mesos.

Tinc un tiet, cada dia més savi i serè,  que combat mentre fa sudokus.

No m’agrada veure a  pares que marxen massa d’hora ni a fills que pateixen malalties i males sorts que no es mereix ningú.

I, en especial tinc una amiga, valenta i lluitadora, a la que dedico aquest post. L’admiro i l’estimo i aquí em té.

De tota manera, trobo que últimament la vida s’està passant una mica. Que ja mirem de ser lluitadors valents, que ja ens ajudem i ens estimem. Que ja hem après la lliçó. Que ja n’hi ha prou i que ja no tenim gaire més capacitat d’assumir aquest tipus de coses.

Jo no sóc creient i en principi no crec que hi hagi algú amb el poder de jugar amb nosaltres com titelles, però, per si de cas, per si algú té una vareta o té veu i vot en el destí, li demanaria que ens tirés una mica de purpurina, que ja toca.

Shakespeare

Crec que és important (i actualment el nou currículum de primària així ho remarca) que els nens se sentin lliures per donar la seva opinió, i siguin capaços d’argumentar-la. Ajudar-los a ser crítics amb allò que veuen i viuen i actuar en conseqüència. També saber valorar i admirar allò que ens agrada.

Avui he passat la tarda a l’aula de quart (9 anys). Al matí, ells havien anat amb les seves tutores al teatre i els he demanat si els havia agradat l’obra,  que era, pel que he entès, com una interpretació de “Romeu i Julieta”,  titulada “La Julieta”.

El K. ha manifestat que a ell no li havia agradat perquè ho havia trobat absurd.

La D. m’ha aclarit que era “absurd” perquè l’actriu que feia de Julieta parlava amb roba.

He entès que la Julieta era l’únic personatge en escena i explicava la història a través del vestuari dels altres personatges.

El J. trobava a faltar altres actors.

La Ma., que vol ser actriu, ha valorat la feina feta per l’actriu, ja que era molt difícil fer tants personatges.

El J. ha replicat que per ell l’actriu també ho havia fet molt bé però que,  igualment, era pesat.

La C. trobava a faltar no que sortís, ni que fós,  un Romeu.

La Mi., defensant l’obra, ha dit que a ella li havia agradat perquè havia rigut.

Hem estat una estona comentant; tots volien dir coses.

Finalment el P. ha sentenciat

– A mi no m’ha agradat per dos motius: el primer que parli sola amb roba i el segon és que jo això que la Julieta es begui una cosa, Romeu es pensi que està morta i s’ho prengui ell també  i llavors la Julieta quan veu a Romeu mort  també es mati …. no entenc que passi.

Llavors la C. va i li diu:

-Jo crec P., que Shakespeare va tenir un mal dia.

I quan jo ja reia, va i afegeix:

-O això … o que aquell dia que ho va escriure  s’havia barallat molt amb la seva dona.

M’ha fet gràcia , com a reflexió, i no està mal pensar que d’un mal dia poden sortir coses bones i transcendents.