Els dimecres a la tarda faig un taller de teatre amb els alumnes d’infantil (3, 4 i 5 anys). És un procés de cinc sessions : explico l’obra ( a vegades en canviem una mica l’argument), triem els personatges, fem les disfresses i decorats, assagem i fem l’obra davant els companys.
El dimecres passat fèiem la tercera sessió que acostuma a ser de les més intenses perquè estem “en el fregao” de fer les disfresses i, no sempre és fàcil tenir ocupats a tots els alumnes sense que la cosa es desmadri entre pintura, vernís, paper d’emblalar i tisores a moltes mans.
Les nenes de P5 retallaven les orelles de tots els animals que sortien a l’obra que la sessió anterior havíen dibuixat i pintat, mentre, els altres feien cues i jo anava provant “atuendus” i grapant a gran velocitat.
Quan teníem tots els complements ben organitzadets, el B. va començar a remenar-ho tot, desfent tota la classificació. Jo, potser no expressant-me de la millor manera, vaig dir:
-B.! De què vas!?
El B.(3 anys) em va mirar i em va dir:
– De gat.
El vaig mirar, amb les orelles punxegudes ja col.locades sobre el seu petit cap i la cua de paper pinotxo penjant entre les cames, i només vaig poder riure i agraïr-li aquell petit moment. Després, el B., em va ajudar a posar ordre a tant atrezzo animal.
paraulespetites.wordpress.com 
Moltes vegades recordo moments com aquests, disfruta’s, fins i tot :gaudeix molt.
Gràcies! Ho faig però fas bé de recordar-m’ho