Navegant per l’atmosfera paterna

Fa una setmana em va caure el mòbil a terra i tot va quedar fos: els meus contactes, les meves fotos, les meves aplicacions.

Aquella nit era nit de festa carnavalera i vaig celebrar-la quasi oblidant l’episodi.

Al matí, però, tot i que pretenia demostrar a l’Oriol que no estic enganxada al mòbil i que fluïa per la vida amb molta calma; em va alegrar molt saber que el meu pare tenia un telèfon de sobres que  podia utilizar.  Aquell mateix dia vam baixar a Barcelona a buscar-lo (no estic orgullosa de la poca espera).

I fa una semana que porto el seu mòbil i poc a poc vaig esborrant part de la seva vida per implantar-hi la meva. Ho faig, però, lentament. Ho saborejo perquè sembla mentida com es capta l’univers d’algú a partir de la composició del seu telèfon.

Per començar vaig perdre la majoria dels meus contactes i vaig absorbir els seus. Llegeixo noms aliens d’ex companys de feina, metges, operaris i amistats que no sé qui són. Gent que envolta la seva vida que desconec.

M’han fet gràcia les últimes converses que té guardades amb els contactes comuns (que sovint no té guardats amb els mateixos noms que jo) . No és que les hagi remenat perquè sí; és que quan he volgut escriure, per exemple,  a la meva amiga Clara, he vist les fotos que el meu pare li havia enviat per fer un álbum pels 70 anys de la seva mare i he estat una estona  recordant moments de fa temps on ells eren molt joves i nosaltres els veiem grans.

També vaig estar una estona revisant les fotos i en vaig descobrir algunes boniques dels meus fills que jo no havia vist i altres de moments seus viscuts que em son llunyans. Sembla impossible com  amb una persona tan propera com un pare tenim tanta vida que deconeixem l’un de l’altre.

També m’ha permès comprovar que potser és encara més desastre que jo amb l’acumulació d’apps baixades sense cap ordre ni concert ocupant moltes pantalles. Diria que té baixades totes les apps que pots necessitar en un moment molt concret de la vida. Per exemple, pot identificar ràpidament: plantes, bolets o vins amb aplicacions específiques. El Google Earth sempre a mà i la alarma de lluvia preparada.

He aconseguit (sóc experta en aconseguir coses d’aquest estil) que se solapin el seu “Google calendar” amb el meu. Així que el mateix dia tenim el meu dentista i la seva radiografia o el meu club de lectura i el seu sopar.

Però el millor de tot ha estat la via directe al seu Spotify perquè les seves llistes “Coche” “Coche 2” reuneixen les cançons que escoltàvem al cotxe amb unes cintes de casette titulades “Papá 1”, “Papá 2” que arribaven fins a “Papá 18” com a mínim.

Són unes llistes “random” que combinen a la Marina Rosell, amb els Beatles, la Chavela Vargas, una ària d’Ópera, los Manolos, els “Ja t’ho diré” i bastanta cançó francesa i italiana . També s’hi barregen noves incorporacions però quan sona una cançó d’aquestes que fa trenta anys que arrossega, em provoca un viatge directe al cotxe familiar.

Així que m’he endinsat en aquesta atmòsfera paterna i ha estat bonic.

Cuando esté del todo independizada de ti, seguiré visitando “coche” y “coche 2” de vez en cuando.

Gracias por el teléfono y el viaje.

TREVA

Fa uns quants dies em van tirar les cartes del Tarot; així, una mica en plan informal.

La primera carta indicava el teu estat actual. Em va sortir el quatre d’espases amb una paraula a sota: “Tregua”.

És una paraula que sempre m’ha semblat molt bonica; tant per la sonoritat com pel que significa.

En català, “treva”, també m’agrada com sona.

El diccionari la defineix així: f. [LC] Cessació temporal d’una lluita, un treball, una sofrença. 

De seguida vaig pensar que era cert, que el meu estat actual era de “treva” i que estava tranquil.la i agraïda d’aquest estat. La treva te la pot oferir la vida o te la pots concedir tu, o les dues coses alhora.

En aquest moment vital no pateixo de manera excesiva per ningú que estimo, tinc una dia a dia que m’agrada, no estic pendent de prendre cap decisió important que em faci ballar el cap, no estic en lluita interna amb mi mateixa.

Sabem que la vida fa girs inesperats i que en qualsevol moment es pot girar la truita. És important valorar les treves.

Hi ha lluites que la vida ens obliga a lidiar; com les de salut, les morts properes, els desamors…n’hi ha que ens les plantegem nosaltres pel que sigui. A vegades, ens podem donar una treva de les nostres lluites, rebaixar les tensions amb els enemics, acostar postures, abaixar les armes, deixar descansar les decisions, reposar el cervell, aplaçar, agafar distància…

Les treves donen força per seguir el combat. El Nadal pot ser una treva.

Soc conscient que hi ha gent propera que té un Nadal dur, trist, difícil, guerrer. Espero que properament recullin quatres d’espases a la seva “baralla”. Tant de bo les actuals guerres del món també es convertissin en treves definitives.

Petita dona d’acció 10

I ja en fas 10. Fa una dècada que vas arribar per completar la nostra família. Cadascú dels quatre aporta el seu punt al grup que formem. El teu per a mi t’he de confessar que és molt important; sobretot de cara a compartir entreteniments televisius, cantar a duo fort al cotxe, ballar a la cuina o parlar amb conversa fluida de poc monosíl·lab.

Si tu no haguessis arribat hagués sentit moltes menys vegades “T’estimo moltississim” i probablement mai “Ets la millor mare del món” (Cadascú estima al seu estil).

Arribes embalada als 10, et veig amb energia positiva. Amb les idees força clares i valenta. Sí, ets molt valenta. Valenta de saltar des de unes roques altes i de ficar-te sota el correfoc; però, sobretot, valenta de llançar-te a fer coses, de provar, de dir el que penses i de fer el que creus.

Aquesta claredat amb la que veus les coses també crea situacions pesadetes en les que costa fer-te baixar del burro.  Ets tossuda quan la resposta que reps no és la que vols sentir i a vegades la teva insistència m’esgota; sempre estires la corda per veure si aconsegueixes una miqueta més del que sigui…I tens una manera de demanar que aconsegueixes molt, potser massa.

Ja t’ho vaig dir als 9, però el teu grau de sensibilitat també et defineix molt.

De la mateixa manera que la miopia es defineix amb diòptries, sempre he pensat que la sensibilitat s’hauria de mesurar per capes.

Per una banda, les capes que deixes travessar-te. Fins on t’arriba el que perceps, fins on deixes que t’alteri. Hi ha gent que té un mur construït a la capa més externa; altres som més permeables. Tu et deixes traspassar fins a les entranyes.

Per altra banda estan les capes que poses per expressar-te cap enfora: si ho plores o no, si ho ho crides o no, si ho ho dius o no, si se’t veu a la cara o no. A vegades ets capaç de guardar-t’ho dins, per a tu; Tots ho fem, Anna; posem capes externes que filtrin el que sentim. Hi ha moments, espais o persones que, per sort, baixen totes les barreres.

Per últim estan les capes que captem. Les que som capaços de travessar per percebre el món i la gent. Tu crec que tens un sisè sentit per percebre l’ànima de la gent. Detectes les companyies que et son bàlsam, les que t’agraden però saps que et saturen, les que evites. Detectes també quan no vols companyia.

Ahir et despedies amb nostàlgia (sempre aquest toc tan teu de nostàlgia tipus fado portuguès) del 9. Et va impressionar pensar que mai més tindries una xifra, que ja en tindries dues (tres a molt estirar) per sempre més. Que creixies potser massa ràpid al teu gust. Que et feia pena el que deixaves enrere.

El 9 va tenir el seu moment però avui ja t’has llevat emocionada per la nova etapa., plena d’energia i ganes celebrar.

Tan de bo aquest anys sigui un 10, com tu.

Caminar

Camino per plaer des dels trenta aproximadament. Abans d’això caminava com a tràmit per desplaçar-me d’un lloc a l’altre: per anar cap a casa, a la feina, a comprar. Caminava com a màxim per pujar un cop a l’any a Matagalls i anar a buscar bolets un dia de tardor.

Vam començar a caminar els diumenges a la tarda amb la Marta; amb una incipient motivació de fer salut després dels caps de setmana de festa.

Poc després, durant l’embaràs; ja sense massa festa; es va despertar la meva faceta més diürna i de salut, vaig començar en pensar, almenys una mica, en cuidar el meu cos. Recordo seguir caminant amb la Marta amb panxes cada cop més grosses i seguir caminant després dels parts fent dels nostres passejos un espai de llibertat.

En aquests anys he caminat amb moltes amigues. Tenim diferents rutes habituals que han acollit moltes converses. A vegades som dues, a vegades tres o quatre o més. Aquest caminar segueix sent un espai de llibertat. Caminar en grup, compartir camí és una injecció d’energia.

Quan parles i camines passa una mica com amb les converses de cotxe; com que mires endavant i no estàs cara a cara, les paraules flueixen més. El caminar facilita la conversa i la conversa facilita el caminar.

També he caminat sola sovint. Caminar em va bé per desemboirar el cap, per baixar al cos, per desestressar-me, per cansar-me, per crear un parèntesi, per agafar aire, per prendre perspectiva.

La natura hi juga un paper principal. Em fa molta ràbia l’expressió “bany de bosc” perquè passejar pel bosc és una cosa que ha existit sempre i crec que també des de sempre els humans han captat que era beneficiós pel nostre estat mental i físic. En el meu cas és immediat, en del Guim també; potser ho va aprendre d’aquells inicis.

L’estiu passat, la Laia ens va empènyer a fer Viladrau-St.Segimon-Matagalls-Viladrau. Vaig comprovar que m’agradava assumir certs reptes i que era més capaç del que em pensava. Que enfilar-te a la muntanya et fa sentir viva.

També vam fer amb la meva germana bonics camins de ronda amb el plaer que suposa banyar-te en una cala deserta quan es fa de dia.

Va ser molt bonic també completar amb les dRauS la caminada d’Oncodines el mes d’abril. Caminar juntes un cop més superant un repte i aportant a una bona causa.

També gratificant ha estat col.laborar a organitzar caminades solidàries a Viladrau.

Aquest agost he anat a fer unes etapes del camino de Santiago. Ho va proposar l’Ari i la Mar i jo ens hi vam agafar. M’ha agradat l’experiència. És com un parèntesis llarg en el que tens estones per compartir, per caminar sola dins una bombolla, per pensar i per no pensar. Estàs orgullosa de traslladar-te a tu mateixa a través de diferents paisatges.

Ha estat un estiu de  caminar. Caminàvem amb les amigues d’hora al matí o quan queia el sol a la tarda. Hem fet un cim un grup gran de dones i nenes, hem caminat entre papallones blanques que aquest estiu semblaven néixer de tots els racons, hem caminat cap a la piscina amb molta calor i n’hem tornat amb els cabells molls i molta gana, hem caminat infinitament entre casa i la plaça a totes les hores del dia.

El caminar ja forma part de la meva vida com una necessitat. Aquest cap de setmana he caminat amb l’Oriol, amb la Bolis, amb l’Anna; sempre agradable i reconfortant.

A casa hi viu algú que m’acompanyaria gustós a caminar; el Hook. Endevino que el faria molt feliç si vingués més amb mi però jo prefereixo caminar sense estar pendent d’un gos que em fa tirant a gens de cas. Potser el convidaré algun dia.

Agraïda de tenir camins bonics tan a prop i companyes de camí tan properes.

14 anys de paraules

Avui en fas catorze i no ho volies celebrar gaire. Volies que fos un dia normal i féssim coses normals. I ho hem fet. Hem estat a casa i hem dinat arròs a la cubana. T’hem regalat coses senzilles i no hem fet massa soroll.

Susposo que una de les parts més importants i complicades de ser una bona mare és intentar respectar la naturalesa del teu fill. Respectar que potser no pensi, actuï o desitgi com ho faries tu. No sempre és fàcil ja que ell també ha de respectar, per anar bé,  la teva, de naturalesa.

No sempre és fàcil però sí que és enriquidor. Tu sovint m’ensenyes a mirar des d’un prisma diferent. Em mostres camins menys costeruts que els que acostumo a transitar jo. Comprovo sovint que tens les idees clares; un criteri personal definit i poc influenciable, que jo admiro.

Aquests darrers anys intento connectar amb com era jo quan tenia la teva edat. Crec que ajuda fer-ho per acostar-me a tu. L’estiu que en vaig fer catorze va ser dels millors de la meva vida. Acabava de sortir el “Ben endins” de Sopa de cabra i l’escoltàvem en bucle amb el meu grup d’amics. Cantàvem “Sota una estrella” amb emoció mentre descobríem el món. Entenc on et trobes i vull que ho “disfrutis”. Encara pots triar tantes coses!

Potser els catorze estan al límit de la vida infantil. A partir d’ara aniràs aixecant el vol cada vegada una mica més lluny. Ja m’has dit que això de sortir de nit sospites que t’agradarà però també veig que seràs de converses eternes al portal de casa.

Les paraules ens segueixen fent de vincle a tu i a mi: el paraulògic, el wordle, els mots encreuats, els jocs de paraules, els tik toks que ens enviem que parlen de noms i paraules. Quan, de tant en tant, et ve una paraula que et fa gràcia al cap i la dius “random”; la nostra última paraula admirada és “guirigall”, un bon nom per un bar, vam comentar.

Fa poc, vam omplir un trajecte de dos hores de cotxe els dos sols parlant només de noms de pobles i ciutats: els bonics (ens agrada Lugo, Amsterdam, Viladrau, Palau-Sator; tot i que no soc tan fan com tu de Vilafranca del Penedès), els que havien tingut mala sort (Mollerussa, Saragossa) , els que inspiraven una cosa o una altra.

El cotxe és un punt d’unió amb fills adolescents. Ho he corroborat amb altres pares i mares. Jo crec que la clau és que parles sense mirar-te a la cara. En els trajectes en cotxe les preguntes i les respostes són més atrevides per les dues parts. És alhora una bombolla protectora a la que no hi entrarà ningú més i una trampa de la que no es pot sortir.

I així estem, entre moments en què la teva apatia i el teu anar a última hora per fer-ho tot em desespera i els moments en els que em fas riure i connectem. Entre el crit i el petó.

M’agrada veure’t créixer i que em facis créixer a mi.

Tu no ho vols celebrar gaire però jo tinc molt a celebrar. Que fa 14 anys que soc la teva mare i que t’estimo moltíssim.

Feliços 14, Guimus!

Tenir un grup amb tu mateixa

Fa mesos que tinc un grup de WhatsApp  amb mi mateixa.

Algunes companyes de feina el tenien i vaig pensar que seria una bona eina per unir en un sol espai: les ubicacions i enllaços que enviava a l’Oriol dient “no en facis cas”, les notes del mòbil amb llistes interminables per temàtiques i les pàgines amb idees recollides en llibretes.

La primera decisió va ser com es diria el grup amb mi mateixa. Em va venir al cap el disc del Sabina de “Yo, mi, me, contigo” però traduït al català no m’acabava de quedar rodó. De moment es diu “Paula” a l’espera d’un nom millor (o no).

La segona, va ser la foto de perfil. Vaig escollir una foto d’aquelles que estàs d’esquena mirant una posta de sol. Una imatge evocadora que prometia un estat molt zen en el que no em trobo quasi mai i una cerca de saviesa massa ambiciosa.

El primer que vaig fer va ser bolcar en aquest grup totes les ressenyes de lectures pendents.

A continuació les llistes de sèries i pel·lícules que m’havien recomanat per diferents bandes.

També m’hi vaig enviar els enllaços d’uns airbnb a la platja amb els que he fantasiejat passar unes dies d’estiu.

Al dia següent el vaig obrir i no em va acabar d’agradar la forma que el meu grup estava prenent. M’hi havia enviat coses que m’agraden però totes juntes em semblaven uns deures pendents. Aquell dia, havia rellegit un escrit a l’Instagram de la Cecília Bofarull, que va morir fa un any a l’edat que tinc jo ara. Un escrit que convé rellegir per valorar la vida i no perdre el temps (com faig sovint) encaparrada amb coses menors. Em vaig enviar una captura d’aquestes paraules al meu grup amb mi mateixa, com a recordatori que crec que em pot fer mirar les coses des d’un altre prisma en un moment que ho necessiti.

Uns dies després, vaig tenir un dia dolent, un dia de llàgrima fàcil i esgotament mental.

La Paula esgotada, però, va tenir un moment d’inspiració i va enviar a la Paula del dia següent una cançó alegra pensant en que l’escoltés en sortir de la feina. I així és com la Paula de l’endemà va agrair-se a ella mateixa aquell petit regal.

El nivell d’atreviment més alt amb mi mateixa va ser enviar-me un àudio amb un argument que em semblava brillant per escriure un conte. Encara no m’he escoltat però allà està, sota la meva custòdia, per si…

Crec que sí; que té sentit tenir un grup amb mi mateixa. Per enviar-me cançons alegres i paraules boniques. Per ser també un magatzem de coses que em poden fer il·lusió més endavant, per deixar fixada una fotografia que em recorda alguna cosa. Per penjar idees de possibles escrits i enllaços d’articles que llegiré quan tingui un moment. Per engegar viatges que encara no sé si faré mai. Per cuidar-me una mica, ni que sigui en format virtual.

(parèntesi)

He estat malalta. Estar malalta és una mica com fer un trajecte llarg d’avió; un parèntesi a la teva vida. És un acte d’entrega a la situació. Poc pots fer. Rendir-te a la son, a l’entreteniment, al temps que passa.

Els parèntesi són necessaris. Jo en sé poc de crear parèntesi. És per això que el meu cos (que és savi) de tant en tant em fa parar. Em provoca una febrada i em fa estirar al sofà i menjar sopa de fideus prims que em cura més que els medicaments i tot. I jo, que al principi em cago en tot; acabo estant quasi agraïda perquè veig que necessitava un parèntesi, un descans, una treva que no havia sabut planificar.

Crear parèntesi és un art. M’he proposat fer-ho més. Els grans són difícils d’inventar, però els parèntesi petits són més senzills. Sovint crec que apagar el mòbil hi té un paper important: anar al cine i entregar-te a la pel·lícula, llegir sense distraccions, un passeig sense pressa, meditar (que no m’hi he posat encara)…Suposo que passa per deixar-te anar, rebaixar l’alerta, allunyar-te del que t’estressa.

I del que fuges no sempre és el mateix. Jo quasi sempre relaciono el descans amb el no-fer ja que acostumo a fer i fer i fer; a estar activa. Però en alguns moments, un parèntesi pot ser un viatge, un canvi de paisatge, una nit de festa que t’evadeixin de la monotonia, de casa, del fer poc o fer sempre el mateix.

Provocar espais lliures del que no vols. Provocar parèntesi. I sortir de nou al camí després d’ un punt i seguit, d’ un punt i a part o, almenys d’ una coma, amb més embranzida.

Petita dona d’acció 9

Ahir en vas fer 9. I de cop has madurat; has obert els ulls; has sortit de l’ou. Fins fa poc eres petita, tenies la mirada infantil que viu aliena als grans problemes, que pensa les coses però no a fons, que es mou per l’espontaneïtat, per l’acció, per l’impuls, per la música que sona.

Has sortit de l’ou i sembla que de cop hagis percebut la realitat adulta; la inestabilitat de les coses, el dubte, el no sé què em passa. Fas preguntes existencials que no et sé respondre, o que prefereixo no preguntar-me a fons. A vegades, els adults també busquem l’antiga mirada despreocupada.

Pensava que tu series més fresca, un punt més inconscient; però no. Ets sensible en dosis altes. Això, Anna, és una arma de doble tall. Per un costat, segurament se t’eriçarà la pell més vegades que a molta gent. Unes notes musicals, unes paraules, un quadre, un record, un moment màgic. Vibraràs, ploraràs, t’emocionaràs molt i de molts colors diferents. Captaràs molt de tot el que t’envolta. Per l’altra banda, però, patiràs més que la mitjana. I diràs moltes vegades “no sé què em passa” i t’envairà una estranya nostàlgia, una tristesa, un buit que no sabràs ni explicar d’on ve. I tot el que no et sabràs tirar a l’esquena se’t col.locarà al cap, a la panxa, a la gola.

Com a mare et reconstruiria l’ou ara mateix, un temps més. O te’l faria de closca transparent per tal que poguessis mirar enfora sense ferir-te. Per espiar una mica la vida real i anar-hi entrant a poc a poc.

Però ja hi ets, ets aquí fora i estic segura que et fabricaràs les eines per saber-t’hi moure. Ets valenta i saps buscar els camins.

Hi ha moments a la vida on toca fer salts més alts, altres són un passeig pla, altres fan pujada o et presenten un descens corrent a tota velocitat. A vegades, també hem de parar per agafar aire.

T’acompanyaré en tots els circuits, ensenyant-te el que pugui i aprenent de tu.

Feliços 9 plens de paisatges bonics, Nusquerri!

Ensenyar o amagar

L’altre dia, parlant amb els meus pares, vam arribar a la conclusió que a mida que ens fem grans cada vegada som més moderns; encara que pugui semblar el contrari. Avancem amb la societat i coses que fa uns anys ens semblaven escandaloses, estranyes o massa atrevides, ara ja no ens ho semblen. I així ha de ser. Avançar i canviar d’opinió és senyal d’estar obert de ment no?

A mi m’ha passat amb la vestimenta de les noies adolescents. Sovint m’impressiona com ensenyen cul i panxa i porten samarretes arrapades marcant els pits i es fan les ungles als dotze. Evidentment, n’hi ha que no gasten aquest estil però veig una tendència a lluir-se amb aquest tipus de look.

Doncs ho trobo estupendu. He estat reflexionant sobre tot el que nosaltres tapàvem d’adolescents i hem seguit tapant d’adultes:

• El cul. El cul té molt tema. Quan jo era adolescent el cul començava a la cadera i incloïa les dues galtes senceres. Ho tapàvem tot rigorosament amb la tela dels pantalons. Per sobre els pantalons sovint tapàvem el cul amb un jersei a la cintura o una samarreta llarga. Vaig viure l’època dels pantalons ciclistes i les malles; així que trobàvem del tot prohibit marcar cul o vulva.

Ara fa uns anys, la moda va considerar que l’espai del cul començaria a la cintura. Així que tota la part del “llumillu”, de repent, entrava a formar part del cul, provocant que el nostre cul fos més gros. Els shorts de cintura alta per compensar el fet d’ampliar el cul per dalt han alliberat part de les galtes del cul considerant-les aptes per mostrar (a qui s’atreveixi).

• Els pits i els mugrons. Jo, que tenia pit, buscava sostens i samarretes que me’l dissimulessin. I ens recordo preocupades en que vestits, bikinis…no ens marquessin els mugrons (no fos cas que t’intuís que en teníem)

• La panxa. El meu primer bikini potser el vaig lluir als setze, no als quatre com es fa actualment. La panxa no era una part massa visible dels nostres cossos adolescents.

• El pèl. Actualment hi ha noies que no es depil·len i molts nois que si que ho fan. Ho recolzo tot. Ja és mala sort que també caigués en nosaltres aquest deure. Reconec que estèticament em xoca encara, potser als seixanta ja seré capaç de trobar-ho bonic.

• El maquillatge. A dia d’avui màxim he portat al bolso un llapis d’ulls algun dia de festa. He vist necessers de nenes de dotze anys amb estris que mai he comprat. Ressalten els seus ulls bonics, els seus llavis… Es coneixen el rostre i saben com el volen ressaltar.

Fa un temps ho trobava massa. Que anaven massa d’hora a vestir-se així, que no calia ensenyar tant cul… Ara penso que és fantàstic que no tinguin complexes, que se sentin “pisando fuerte”, que no amaguin si no ho volen.

Naturalment tothom s’ha de sentir còmode amb el que ensenya i el que amaga però està bé que tinguin la llibertat per fer-ho.

Jo em sento més lliure, amb menys complexes i manies ara que fa vint anys.

Així que quan l’altre dia la meva filla em va venir a veure al matí amb una samarreta a cada mà i em va demanar permís per posar-se la que ensenyava la panxa, li vaig dir que sí, que i tant. No vull ser jo qui li faci amgar el seu cos si ella el vol mostrar, si ella està segura de com se sent.

El punt que em fa por de tot això és que hi hagi un culte extrem a la bellesa externa. Els instagrams dels adolescents sovint tenen un protagonista; ells. Surten poc amb amics, alabant un paisatge, amb la família, fent tonteries, passant-s’ho bé. Moltes fotografies són autoretrats en miralls de lavabos que reben uns infinits comentaris repetitius d’amics/gues (alguns dels quals no coneixen en persona): que guapa, q guapa tia, ploro!, guapiíiisssima, guapaaaa…

Veig poques emoticones de riures, poques paraules que parlin d’experiències compartides o complicitats.

En fi, que veig molt bé ensenyar galta de cul sempre que seguim pensant que el cul no és el més important ni de bon tros (encara que ens actualment ocupi tant tros del nostre cos).

13 anys de paraules

I ja en van 13, Guim!

I tretze sí que ja són una altra cosa. Estàs content de ser oficialment un adolescent. Alguns trets ja els arrossegaves, com el trobar-ho tot summament injust contra teu, considerar als “grans” cada vegada més pesats i pronunciar bastant sovint “És que no m’enteneu!”. Ja portes el tupé incorporat que et treballes cada matí, la “risa” tonta i les ganes de volar una mica.

Hi ha anys concrets en els que penso que es nota més el creixement, que els nens i nenes fan com un “clic” de maduració. Els tres crec que són una barrera important; suposo que també hi fa molt el fet que coincideixi, sovint, amb el pas a l’escola. Els set per a mi també ho són; Un nen de set anys crec que és capaç de recordar els trajectes habituals, de tenir una conversa rica, de llegir! Els deu probablement són una passa endavant pel fet de deixar enrere la infància pura i els tretze, que tornen a coincidir amb el salt a secundària, agafen una independència nova.

I aquí estàs, fent-te gran (tu i el tupé); fins i tot el cel ho sap, com expressa aquesta foto tan preciosa que et va fer la Bolis.

I entrant a la teva vida: nous amics, nous espais i referents, nous reptes.

No era fàcil fer el que has fet aquest curs. Passar d’una escola familiar, d’ambient relaxat, sense llibres; d’un món petit a un institut gran, amb deures, exàmens, amb molts profes diferents i noves normes. Admiro com ho has fet; trobant temps per a tot. No ens enganyem, d’estudiar lo just i necessari però, entre nosaltres, també entenc que no vulguis profunditzar més en les parts de la cèl·lula eucariota o el tamany de crani dels homínids.

I tot això ho has fet amb molt flow, com dius tu, i incorporant un repertori d’argot adolescent que em fa bastanta gràcia.

M’agrada quan rius de parides que heu dit a l’insti cada cop que les recordes, quan et veig vibrar als partits de bàsquet posant-hi l’ànima, quan us aveniu amb la teva germana, quan ella et mira d’aquella manera. M’agrada quan em respons amb ironia i quan vols, encara, compartir amb mi el sofà.

Crec que tens un autoconeixement molt gran de tu i que saps prendre decisions molt sàvies tenint-te en compte. T’admiro per això; a mi em costa.

En definitiva; em caus bé. Potser en algun moment no serà així, però ara mateix, si jo tingués tretze anys i anés a 1r d’ESO D, penso que m’agradaria seure al teu costat.

Guim, no perdis el teu flow; o si més no, quan el perdis (que ja et dic que passarà); mira de recuperar-lo.

Feliços 13 Guimus!