Màrius Torres

Màrius Torres és un poeta pel que tinc debilitat. El meu pare me’l va fer descobrir.

Va néixer l’any 1910 a Lleida. S’interessà de jove per la literatura però va estudiar medecina. Ell es definia com “un metge que fa versos”.

Als vint-i-cinc anys, emmalaltí de tuberculosi i el desembre de 1935 ingressà al sanatori de Puig d’Olena, ubicat a Sant Quirze de Safaja. Allà hi passà els últims set anys de la seva vida. Morí als trenta dos anys.

Durant aquests anys al sanatori, la seva activitat literària fou molt intensa.

Conegué a la Mercè Figueres, malalta com ell, amb qui inicià una amistat íntima, i qui inspirà una sèrie de poemes sota el nom de “Cançons a Mahalta” (el més famós, musicat per Lluís Llach).

Deixant a part que Màrius Torres té poemes i cartes que m’agraden, per a mi té un sentit especial per una altra raó.

Llegint poemes i cartes de Màrius Torres a la meva àvia Montserrat, vam decobrir que la meva àvia havia visitat a un amic seu en aquest mateix sanatori durant els anys en els que hi era en Màrius Torres. I coneixia, una mica, a la Mercè Figueres! Aquesta coincidència, aportava, naturalment, molta més màgia a tots aquests escrits. Ella em sabia descriure els espais del sanatori, com era físicament la Mercè Figueres…I probablement tots dos (la meva àvia i el poeta) van estar asseguts en aquella sala del piano molt a prop un de l’altre.

Tinc moltes coses a comentar del Màrius Torres, així que tornarà a sortir en aquest blog.

Per començar, aquí us deixo un poema en que Màrius descriu a la Mercè (la seva estimada Mahalta), la germana d’aquesta, l’Esperança, i la Maria (la propietària del Santori) amb qui va tenir una gran amistat.

M’agrada com aconsegueix descriure-les a les tres amb aquestes imatges tant senzilles i quotidianes.

Aquest és un dels poemes que més li agradava a la meva àvia.

 

TRES AMIGUES

A la Mercè, l’Esperança i la Maria

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,

és humana per llei, i espurnejant per joc;

alegre, hospitalària, bon company com el foc,

dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

 

La segona és perfum. Com un matí d’abril,

sols per l’olor que fa sabem les flors que amaga;

té la suavitat del bàlsam per la llaga,

el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

 

I la tercera és resplandor; segons va l’aire,

a vegades és clar de lluna i altres llamp;

sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,

i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

 

Feliç  aquell qui pot, amb tota humilitat,

viure en la triple gràcia de la seva amistat.